És cert que al final del dia es va mantenir la unitat al voltant de Putin i que, aparentment Prigozhin no va aconseguir els seus objectius –en particular la remoció de dos dels seus principals enemics: Serguei Shoigu, el ministre de defensa, i el General Valery Gerasimov, cap de l’Estat Major a càrrec de la guerra a Ucraïna-. Però la mera ocurrència de l’aldarull, un fet inèdit des dels dies finals de la ex Unió Soviètica, ha deixat exposades perilloses vulnerabilitats que tenen una relació directa amb el curs de la guerra a Ucraïna.
Passat el moment crític, Moscou ha posat en marxa l’operatiu de reparació simbòlica de l’autoritat del president Vladimir Putin, i per extensió, del propi Estat rus.
La versió oficial que intenta imposar el Kremlin és més o menys així: Putin va tenir el control dels esdeveniments des del principi al final. Si l’exèrcit rus no va reprimir la marxa del comboi de la milícia Wagner des de la meridional ciutat de Rostov fins a gairebé les portes de Moscou –un passeig amb selfies de curiosos incloses- va ser una decisió conscient per evitar un “bany de sang” que hagués afeblit a l’exèrcit enmig de la contraofensiva del bàndol d’Ucraïna/OTAN. No obstant això, va haver-hi enfrontaments i baixes pròpies, poques però n’hi va haver, per la qual cosa Putin va condecorar a un grup de soldats de l’exèrcit regular. I va ser el mateix Putin qui li va encomanar al seu aliat-servent Alexander Lukashenko, el president bielorús a qui va salvar d’una rebel·lió popular, que negociés amb Prigozhin per detenir l’anomenada “marxa de la justícia” cap a la capital moscovita i exiliar-se a Bielorússia.
L’estratègia polític-discursiva és baixar-li el preu al conat de rebel·lió d’aquesta milícia privada quasi estatal i donar per tancat l’incident, decretant la victòria sobre els sediciosos, darrere dels quals el Kremlin veu la mà de les potències occidentals.
I com la política també és espectacle, la sobreactuació de l’autoritat en les aparicions televisives de Putin és la manera de compensar febleses i simular un resultat que és més contradictori.
Segons el que ha transcendit, ni Prigozhin ni cap dels insubordinats enfrontaran càrrecs penals, tot i que Putin els havia acusat ni més ni menys que de “traïció a la pàtria”. El govern i els serveis de seguretat de l’Estat van desistir de continuar la recerca i els mercenaris podran integrar-se a l’exèrcit regular.
Fins i tot el grup Wagner, que és una lucrativa empresa capitalista que a més del seu rol en la guerra d’Ucraïna, terceritza guerres i operacions militars, podrà continuar operant al servei de l’Estat rus a Síria i Àfrica. Petit problema per a un règim que condemna amb almenys 15 anys de presó a opositors, objectors de consciència i fins i tot a qui s’atreveixi a dir “guerra” al que el Kremlin diu “operació militar especial”.
En un àudio difós pel seu canal de Telegram, Prigozhin va donar la seva versió dels fets. Va sostenir que el seu propòsit no era donar un cop d’estat ni qüestionar a Putin sinó preservar l’autonomia del grup Wagner, que a partir del 1er de juliol havia de sotmetre’s a l’autoritat del Ministeri de Defensa, és a dir, en els fets dissoldre’s. A més de denunciar el “foc amic” de l’exèrcit rus contra els seus combatents i la falta de subministrament de municions i armament.
En els últims mesos, en particular des de la contraofensiva ucraïnesa de setembre de 2022, Prigozhin ha vingut atacant durament a Shoigu i Gerasimov als qui responsabilitza pels revessos militars de Rússia a Ucraïna. Fins i tot havia fet extorsions militars donat el rol preponderant que el grup Wagner tenia en la guerra a Ucraïna. A principis de maig, amb piles de cadàvers de fons, Prigozhin va amenaçar amb abandonar el combat per la ciutat de Bajmut encara que finalment no ho va fer, i només es va retirar després d’haver capturat la ciutat a un alt cost.
El líder de Wagner era un dels guerreristes més vocals, fins i tot posava com a exemple a seguir al règim de Corea del Nord. Però en una volta de campana, i amb un discurs populista propi de qui té ambicions polítiques, va qüestionar els fonaments amb els quals Putin va llançar la guerra i invasió d’Ucraïna i va sostenir que l’únic sentit que tenia la “operació militar especial” era el benefici de sectors d’oligarques (encara que ell mateix és un oligarca) pròxims al règim.
Fins ara a Putin li servien les diatribes incendiàries de Prigozhin per neutralitzar les disputes de poder de les diverses fraccions militars, de l’aparell de seguretat i de la burocràcia de govern, que conformen l’“ecosistema” del règim rus. Com defineix correctament R. Sakwa en el seu llibre The Putin Paradox (I.B.Tauris, 2020), aquest “règim-estat”, en el qual Putin és l’element central però ha de garantir l’equilibri entre “pressions horitzontals”, va sorgir sota Yeltsin en la dècada de 1990 i es va perfeccionar com a bonapartisme sota Putin.
No obstant això, aquesta vegada Prigozhin ha anat massa lluny. En els mètodes i en el contingut. Ara com ara ha quedat fora de joc. Alguns especulen que en algun moment el convidaran a un té de poloni 210. No es pot descartar però en l’immediat, ha sortit indemne de la seva aventura.
Com era d’esperar, aquest esdeveniment opac summa densitat a la “boira de la guerra” que fa pràcticament impossible conèixer la veritat. Hi ha tot tipus d’especulacions i operacions que responen grosso modo als interessos dels bàndols en pugna en el terreny militar. Els mitjans occidentals al servei de l’esforç de guerra d’Ucraïna/OTAN es van afanyar a anunciar “el començament de la fi de Putin” i posen l’eix en la feblesa del règim rus, a causa dels seus errors de càlcul estratègic en la guerra d’Ucraïna. En l’altre extrem, estan els qui prenent com a exemple la purga que va llançar Recep Erdogan a Turquia després d’haver sufocat l’intent de cop militar en 2016, o fent història, el “complot dels metges” que li va servir d’excusa a Stalin per desfermar la seva última purga, afirmen que Putin sortirà enfortit. Fins i tot circulen teories conspiranòiques que sostenen que en realitat va ser el mateix Putin qui va incentivar el motí, per consolidar el seu control i disciplinar a les diverses camarilles rivals que liciten per quotes de poder en els alts graons del Kremlin.
Més enllà de si era la intenció o no de Prigozhin, efectivament el motí no va ser un cop d’estat. Encara que sectors de l’exèrcit, on abunda el descontentament pel curs de la guerra i la falta de perspectiva, hagin deixat córrer l’aldarull, o no hagin posat massa obstinació a reprimir-la, no va arribar a fer fallida els alts comandaments que es van mantenir amb Putin. Sense almenys una fracció de l’exèrcit, una milícia privada no pot donar un cop d’estat en solitud. En primer lloc perquè no és un poder de l’Estat.
Dit això convé precisar la particular relació del grup Wagner amb l’Estat rus.
En termes generals, la tendència a la privatització de la guerra s’ha aprofundit sota el neoliberalisme. Segons una molt interessant recerca periodística sobre el tema, les Empreses Militars Privades (EMP) van ser inventades per democràcies imperialistes i van tenir el seu debut en la guerra d’Angola en la dècada de 1960. L’exemple més difós és el de Blackwater (ara canviada de nom Academi) l’empresa militar que va col·laborar amb el govern dels Estats Units en la guerra i ocupació de l’Iraq, i va caure en desgràcia perquè van transcendir els seus horribles crims de guerra. Però aquest exèrcit privat, que va subscriure contractes milionaris amb el Pentàgon, mai va establir un comando militar paral·lel.
Per contra, el rol desproporcionat que ha tingut el grup Wagner en la guerra d’Ucraïna i la creixent influència de Prigozhin en l’esquema de presa de decisions, parla de les vulnerabilitats de l’exèrcit rus i dels errors de càlcul estratègic del comandament polític i militar de Rússia, que s’amplifiquen a mesura que se sent amb més intensitat l’impacte de la “guerra de desgast” a Ucraïna. És que si bé en un nivell tàctic Rússia ha aconseguit algunes victòries, aquestes no són decisives, i estratègicament, la guerra tendeix a transformar a Rússia en un soci menor de la Xina.
El motí de Wagner va tenir repercussions internacionals. la Xina, principal aliada de Rússia, es va alinear amb Putin, encara que per al govern de Xi Jinping, seguint la política tradicional de Pequín, es va tractar d’un “assumpte intern” sobre el qual no té ingerència.
En públic, el president Joe Biden i els líders de les potències de l’OTAN que s’estan jugant una partida important en l’actual “contraofensiva” d’Ucraïna, van encoratjar al bàndol de Zelenski a aprofitar la finestra d’oportunitat que obria la crisi del motí. No obstant això, aquesta oportunitat es va esvair ràpidament.
De conjunt, l’aldarull no va canviar la dinàmica de la tan anunciada “contraofensiva” ucraïnesa, que malgrat comptar amb un important arsenal proveït per l’OTAN s’està demostrant molt més lenta i costosa del que s’imaginava en les taules de sorra. En quatre setmanes l’exèrcit ucraïnès gairebé no ha aconseguit cap avanç siginificatiu, contra una defensa fins al moment efectiva de l’exèrcit rus.
Si l’OTAN esperava que aquesta contraofensiva ucraïnesa definís el curs de la guerra, haurà de recalcular els seus plans. La prolongada guerra de desgast té un alt cost tant per a Rússia com per a Ucraïna, però donada l’asimetria entre tots dos bàndols, i que la guerra es lliura en territori ucraïnès, és aquesta última la que porta la pitjor part. Les potències occidentals, en particular els Estats Units, ve armant generosament a l’exèrcit ucraïnès perquè Zelenski els garanteix batallar una guerra que respon als seus propis interessos (afeblir a Rússia, redoblar l’hegemonia sobre Europa, allistar aliats contra la Xina) sense posar ni un sol soldat propi. Però són mesquines a l’hora de retribuir el sacrifici de Zelenski. Li cobren el deute que creix de manera astronòmica amb la guerra i ja tenen en carpeta els possibles negocis de la reconstrucció. Si segueix aquest curs, no es pot descartar que sorgeixin els “Wagner” ucraïnesos.
El més important és que, en privat, la rebel·lió del grup Wagner va encendre les alarmes en els estats majors de les potències occidentals davant un possible escenari d’ensulsiada caòtica del règim de Putin. Justament aquest perill és el que venen assenyalant contrarevolucionaris lúcids i amb molta experiència com Henry Kissinger i altres exponents del conservadorisme “realista” que aconsellen aprofitar l’involucrament de la Xina per negociar la fi de la guerra. La lògica d’aquest sector és que l’estratègia de “guerra subsidiària” dels Estats Units per a afeblir a Rússia té un límit, i que seria poc recomanable precipitar un “canvi de règim” en la segona potència nuclear del planeta, la qual cosa plantejaria de manera immediata un problema de seguretat per a Europa i per al món en general.
Com hem vingut sostenint, la guerra d’Ucraïna té un caràcter reaccionari. Darrere d’Ucraïna està l’OTAN i els interessos de l’imperialisme nord-americà. Darrere de Rússia i la Xina estan els seus propis interessos capitalistes i ambicions de gran potència. Per això plantegem que l’alternativa a posicions que des de l’esquerra s’alineen amb el bàndol d’Ucraïna/OTAN, o les que veuen en el bloc Rússia/Xina un mal menor enfront de l’imperialisme nord-americà, és enfrontar la guerra i el militarisme imperialista des d’una posició internacionalista i socialista.
