Finalment, Jaume Collboni serà el nou alcalde de Barcelona. A primera hora de la tarda d’aquest dissabte, a penes una hora abans de l’inici del ple d’investidura, es coneixia la notícia que els Comuns d’Ada Colau votarien al candidat del PSC, acceptant les condicions exigides pel PP de no integrar-se en el govern municipal.
La ja exalcaldesa ha tractat de negar l’existència d’un acord entre PSC, PP i Comuns, al·legant que ells no havien negociat amb ningú. Unes paraules poc creïbles i que no expliquen el canvi de postura d’últim moment. Fins al migdia, la seva posició era la de mantenir la candidatura de Colau, que ha estat retirada al començament del ple, al costat de la de Sireras del PP.
La dirigent dels Comuns ha volgut iniciar el seu discurs amb un al·legat contra la presència de regidors de l’extrema dreta de Vox. Però només uns segons més tard tractava de justificar un acord que inclou al partit que en aquesta mateixa jornada ha arribat a pactes d’investidura o de govern amb Vox en més de 200 municipis de tot l’Estat, i pretén fer el mateix en diverses Comunitats Autònomes i possiblement el govern central.
Aquest acord tripartit sui generis ha truncat els plans de la dreta catalana de Xavier Trias, que aspirava a tornar a l’alcaldia que va ocupar entre 2011 i 2014, per mitjà d’un pacte amb l’ERC d’Ernest Maragall. Els socis catalans de Yolanda Díaz s’han sumat així a una nova operació d’Estat per evitar un alcalde independentista, tal i com ha reivindicat el portaveu del grup municipal del PP, Daniel Sirera.
No és la primera vegada que els Comuns i el PSC acorden una investidura amb la dreta espanyolista. La mateixa Ada Colau va arrabassar l’alcaldia a Maragall en 2019 gràcies al suport de Ciutadans, llavors encapçalat per l’ex pimer ministre francès, Manuel Valls. El perfil de partit del règim del neo-reformisme ibèric - encara que formalment diguin defensar el dret a decidir o ser “republicans” - queda patent cada vegada que són necessaris com a peça auxiliar del búnquer. Així ho van demostrar també en 2017 les setmanes prèvies a l’1 d’octubre.
En aquesta ocasió, l’acord beneficia especialment al que ha estat fins ara el soci del govern de Colau, el PSC. Amb el que la suma al bloc espanyolista no pot si més no justificar-se com un peatge per mantenir un govern “del canvi”. L’acord entre PSC i PP inclou no sols vetar als Comuns del govern. Segons s’ha filtrat a diversos mitjans de comunicació, també es recullen mesures com reprendre els plans d’ampliació de l’Aeroport, relaxar encara més les mesures de control del turisme, els plans de pacificació urbanística en favor del vehicle privat i un reforç de Guàrdia Urbana i Mossos d’Esquadra a la ciutat. Moltes d’elles, per cert, coincidents amb les propostes de l’acord fallit entre Junts i ERC.
El PSC és el partit que va governar la capital catalana ininterrompudament entre 1979 i 2011, i es considera el pare de la coneguda com a “Marca Barcelona”, un model urbanistic signaT pel turisme massiu, els grans esdeveniments, l’especulació urbanísitica i polítiques securitistes i repressives. Dels 8 anys del govern de Colau, 6 han mantingut a aquest partit en el seu govern, controlant àrees econòmiques clau, el transport urbà o la Guàrdia Urbana, entre altres. Collboni pren ara les regnes per posar-se al capdavant d’un govern obertament social-liberal i encara més repressiu, com demostra la decisió anunciada de posar al capdavant del districte de Ciutat Vella - un dels més empobrits - a Albert Batlle, responsable de la Guàrdia Urbana i artífex, entre altres coses, de la guerra contra els manters.
Així doncs, la lògica del “mal menor”, que ha estat obertament reivindicada per Colau en el seu discurs, porta, ni més ni menys, a donar suport a un govern de dretes, per frenar l’altra alternativa de dretes representada pel tàndem Trias-Maragall.
A les xarxes ERC ha volgut posar el crit en el cel tractant d’assenyalar això. El diputat a les Corts Gabriel Rufián, ha piulat utilitzant el lema del CRT per demanar el vot nul a les eleccions del 28M de “no es pot enfrontar a la dreta de veritat, amb una esquerra de mentida”. Un exercici de cinisme només a la seva altura, quan la seva alternativa és la d’un govern liderat per l’herència de convergència, el partit oficial de Foment del Treball i el Cercle d’Economia, i que des de la Generalitat aplica les mateixes receptes social-liberals que defensa el PSC i a les mateixes Corts s’ha convertit en una crossa fonamental del govern de coalició.
També la CUP ha sortit a criticar la decisió dels Comuns, amb una posició correcta de denunciar que tant un govern del PSC com un de Junts eren governs de dretes i contraris als interessos populars. No obstant això, aquesta postura correcta per a Barcelona sembla que no s’ha aplicat per als casos de Girona - on goveraran amb el suport d’ERC i Junts - o municipis com Sant Celoni, Tàrrega o Sarrià de Ter on ho faran amb el suport del mateix PSC.
Avui a Barcelona es dirimia la qüestió entre dos governs que aplicaran polítiques de dreta. La major part d’elles, encara que els Comuns hagin volgut vendre-ho diferent, no suposaran cap ruptura amb els 8 anys de Colau. Dues legislatures en les quals la massificació turística ha continuat avançant, els lloguers s’han disparat un 50%, no s’han internalitzat cap dels serveis que es prometia en 2015 i s’ha reforçat la presència i els abusos policials contra els sectors més pobres.
És urgent construir alternativa política que defensi nítidament un programa en favor de les majories socials i que mantingui una clara posició d’independència de classe, sense ser crossa de cap dels partits capitalistes, fa urgent la necessitat de construir-la. La classe treballadora, la joventut i els sectors populars hem de prendre aquesta tasca en les nostres mans per trencar el parany del mal menor i construir una esquerra socialista i revolucionària capaç d’enfrontar a la dreta de veritat i totes les polítiques de dreta, les apliqui qui les apliqui, i imposar des de la mobilització un programa que doni resposta a totes les reivindicacions socials i democràtiques que el neo-reformisme deixa en el calaix des de fa una dècada.
