Política Estat espanyol

DECLARACIÓ DEL CRT

Després del 4M: construïm una nova esquerra anticapitalista, revolucionària i de la lluita de classes

La victòria d'Ayuso aquest 4M és abans de res el fracàs de l'esquerra reformista en el govern al costat del PSOE. Perquè quan la suposada esquerra aplica polítiques de dreta, guanya la dreta. Davant un govern “progressista” que accelera el seu rumb cap a la dreta, necessitem enfortir l'organització i la mobilització social. Per a enfrontar a la dreta i l'esquerra del Règim, fa falta deslligar l'autoorganització des de baix i construir una esquerra revolucionària que superi la fallida del neorreformisme.

dissabte 8 de maig| edició del dia

Quan els “progressistes” apliquen polítiques de dreta, guanya la dreta.

La victòria d’Ayuso aquest 4M és abans de res el fracàs de l’esquerra reformista en el govern al costat del PSOE. La dreta puja en gairebé mig milió de vots, mentre el bloc “progressista” descendeix en 65 mil. Descomptant els transvasaments de vot del PSOE al PP i a l’abstenció, la dreta s’hauria emportat 4 de cada 5 votants que en 2019 no van acudir a votar. Això és el que explica que el mapa es tenyís de blau, també en els barris i localitats obreres.

La ministra Carmen Calvo declarava aquest dijous que no podia entendre aquest allunyament de la seva tradicional base electoral. Molts en les xarxes li vam respondre que potser el no derogar les reformes laborals, la Llei Mordassa, regalar 140 mil milions als grans capitalistes de l’IBEX35, aprovar un Salari Mínim Vital que no ha arribat a ningú i altres tantes “perles” del govern “més progressista de la història” l’ajudarien a entendre el que ha passat.

Pablo Iglesias anunciava la seva retirada la mateixa nit electoral. Qui havia fet campanya advertint del perill del “feixisme”, es retira a una vida tranquil·la en Galapagar amb la seva renda d’exvicepresident perquè no aconsegueix guanyar unes eleccions. Quan estem a punt que es compleixin 10 anys del 15M, Iglesias deixa darrere el llegat d’haver ajudat a restaurar la pota esquerra del bipartidisme, acceptat el 155, apuntalat a la Corona en crisi i haver-li donat un vernís “progre” a l’enèsim pla de rescat dels grans capitalistes a la nostra costa portat endavant per un Govern amb el PSOE.

La greu crisi econòmica i social derivada de l’impacte de la pandèmia tracta de ser capitalitzada per una dreta trumpista i el seu discurs ultra neoliberal. Vox no ha millorat els seus resultats, la versió més ultra del PP ha aconseguit frenar-los. No obstant això, igual que Margaret Thatcher considerava que el seu gran assoliment polític es deia Toni Blair, per haver assumit el Laborisme l’agenda neoliberal, el major assoliment de Monasterio i Abascal es diu Ayuso, la punta de llança de la trumpització del PP.

Un govern “progressista” que accelera el seu rumb cap a la dreta

La conseqüència immediata del 4M és un gir a la dreta de tot el tauler polític. No són només les eleccions madrilenyes, el govern “progressista” porta mesos posant sobre la taula una política més “clàssica” i en la línia dels governs social-liberals del PSOE. El rescat europeu ve amb propina per a la classe treballadora i els sectors populars. Des de la pujada d’impostos indirectes que graven a les rendes més baixes, a noves reformes laborals –ni parlar de derogar ni tan sols la del PP-, allargar l’edat de jubilació o avançar en la privatització de les universitats. Tot acompanyat d’un augment en la repressió de manifestacions, vagues i protestes, i una intensificació de les polítiques imperialistes i racistes a la frontera.

Aquest rumb promet agreujar-se i no sols en el terreny de les polítiques econòmiques i cada vegada més antisocials. Amb l’avanç de la dreta s’enforteix també la mà dura contra l’independentisme català o el suport sense fissures a la Monarquia. El PSOE és expert en tot això i Unidas Podemos va camí de ser un gran alumne. Com estampa, la de la ministra de Treball i vicepresidenta presentant-li aquest divendres a Sa Majestat el pla d’ajustos per a l’obtenció del rescat europeu.

Un marc que, d’altra banda, fa encara més difícil la desactivació de la qüestió catalana, malgrat la ferma intenció de la direcció processista. La dreta marca l’agenda, i en ella no caben ni taules de negociació per buides de contingut que estiguin, ni molt menys indults o reformes del Codi Penal. Un escenari que pot portar al fet que ERC i JxCat tornin a alguna escenificació d’enfrontament, i en el qual lamentablement la CUP ha optat per integrar-se plenament com a ala esquerra d’aquest postprocesisme amb el seu suport a Aragonés, el pacte de legislatura i els seus esforços perquè hi hagi com més aviat millor un Govern dels partits que vénen gestionant la Generalitat amb les mateixes polítiques que Moncloa.

El govern “progressista” surt colpejat, amb crisis al PSOE i, sobretot, en Unidas Podemos. En aquest últim s’obre un període de successió en el qual la guerra d’aparells i famílies pot empitjorar-se davant l’absència del fins ara líder carismàtic. A més, el rumb cada vegada més a la dreta pot sotmetre novament a tensions el fràgil bloc de la investidura del qual depèn la seva viabilitat parlamentària, i acabar de desgastar tant a Podemos com a IU per la seva participació en un govern que s’acosta cada vegada més al que va ser el de Zapatero.

En la dreta el PP no acaba de recuperar la seva en altre temps hegemonia. Es consolida a Madrid, liquida a Cs i ara com ara frena a Vox, però cal veure si això és generalitzable a altres comunitats o a nivell estatal i quin pes tindrien les particularitats del “ayusismo”. Sigui com sigui, i fins i tot per a no perdre iniciativa enfront de la nova presidenta de la Comunitat de Madrid, Casado intentarà escurçar al màxim la legislatura.

Enfortir l’organització i mobilització social que davant a la dreta i l’esquerra del Règim

Davant aquest escenari polític es reobre la discussió en l’esquerra política i social què ha passat? per què avança la dreta? què ens deixa el cicle curt però intens del neorreformisme que va emergir en part com a expressió i, sobretot, com a desviament del 15M? com es pot reprendre la iniciativa des de la classe treballadora, la joventut, les dones i els moviments socials?

Si bé el tauler polític per dalt sembla cada vegada més conservador, això no té per què tenir un correlat idèntic per baix. Les mobilitzacions contra l’empresonament d’Hasél van mostrar l’existència de tota una generació que acumula una ràbia amb potencial explosiu. En moltes empreses i sectors comencen a donar-se vagues, mobilitzacions i processos d’organització, per a fer front a acomiadaments, ETTs o l’augment de la precarietat. Moviments socials com el de l’habitatge es recomponen contra els desnonaments i després de l’amarga experiència de l’esquerra del canvi que ni tan sols ha pogut frenar aquest drama social.

Des de diversos sectors i organitzacions de l’esquerra crítica amb Unides Podemos, es planteja que la solució comença per reforçar el social, és a dir aquests processos de lluita i organització. Anticapitalistes o grups com a Esquerra Revolucionària, amb els qui discrepem obertament en la passada campanya electoral per haver-se mantingut en un suport al neorreformisme que ens ha portat fins aquí, es pronuncien en aquest sentit.

Des del CRT considerem que construir una alternativa superadora del neorreformisme no pot fer-se si no és posant en el centre precisament això, recuperar i desenvolupar la capacitat d’organització i mobilització de la classe treballadora, la joventut i els sectors populars. Això passa per combatre, mitjançant la denúncia i exigències concretes, a la burocràcia sindical i dels moviments socials que actuen de lloctinents pasivitzadors del govern “progressista”. Promoure formes d’autoorganització i coordinació de les lluites obreres, que parteixi d’envoltar-les de solidaritat perquè triomfin, lligant-les a la resta mobilitzacions socials, és una tasca de primer ordre.

És necessari “tornar als carrers” i enfortir la mobilització social amb un programa que davant a la dreta i l’extrema dreta, però també a l’esquerra del règim i les seves polítiques en favor de les grans empreses i fortunes, i en contra dels i les treballadores i el poble. Barallar per demandes urgents com la derogació de totes les reformes laborals i el repartiment d’hores de treball sense reducció salarial, per la prohibició efectiva de tots els desnonaments i l’expropiació de tots els habitatges de grans forquilles, per la liberalització de les patents i vacunes ja per a tots i totes, per impostos a les grans fortunes per a reforçar la sanitat, l’educació i els serveis públics, per una renda garantida equivalent a un salari mínim de 1200 euros per a totes les persones que s’han quedat sense recursos, per la fi de la llei mordassa i la llibertat i desprocessament de tots els presos polítics o la derogació de les lleis d’estrangeria i el tancament dels CIEs.

No és possible enfrontar l’avanç de la dreta i les seves sortides reaccionàries, si no és combatent al mateix temps les polítiques de la “esquerra” del Règim, que estan darrere també que el PP i Vox puguin tractar de capitalitzar el malestar social fruit de la crisi.

En aquest sentit, des del CRT fem una crida als grups de l’esquerra que es reivindica anticapitalista i rupturista, així com a tots aquells sectors de l’esquerra sindical, el moviment juvenil i els moviments socials que comparteixen aquesta necessitat, a posar-nos a la feina i coordinar els nostres esforços. Com fer-ho? No hi ha receptes, però com una manera d’avançar seria convocar assemblees obertes en totes les ciutats possibles per a debatre i definir un pla de reactivació i reforç social, que sigui capaç no sols de resistir la desmoralització que ha generat la fallida del neorreformisme, sinó sobretot reprendre la iniciativa i generar noves esperances per a començar a recuperar el perdut.

Construir una esquerra revolucionària que superi la fallida del neorreformisme

Al mateix temps que és fonamental unir esforços per a reactivar el social, és clau començar a construir una alternativa al neorreformisme en el polític. Per més que Unides Podem estigui en crisi i fins i tot pugui acabar en una pròxima desfeta electoral, nous projectes d’aquest tipus voldran ocupar el seu lloc. El millor posicionat és Más Madrid / Más País, sobretot després del seu sorpaso al PSOE i UP el 4M. La seva ubicació per fora de Moncloa, encara que sigui part dels socis més lleials al govern, li pot permetre a Errejón preservar-se del desgast i tractar de capitalitzar alguna cosa de la crisi per esquerra del projecte del qual va ser membre fundador.

En aquest sentit les converses entre Anticapitalistes i Mas País a Andalusia, en vistes a un possible avançament electoral, són un veritable “dia de la Marmota”. Després de la sortida de la formació de Teresa Rodríguez de Podemos el balanç s’ha limitat a qüestionar els mètodes burocràtics d’Iglesias, l’excessiva moderació programàtica i, finalment, la seva integració en el govern. L’alternativa plantejada per Anticapitalistes era fer costat a Pedro Sánchez des del Parlament, molt semblant a l’opció que avui es proposa la CUP a Catalunya respecte al possible Govern de Pere Aragonés.

Refundar un Podemos dels “orígens” o una nova versió d’un projecte electoral amb un programa reformista no pot conduir més que al mateix atzucac al qual ens va portar la impotent gestió humanitzada de l’Estat capitalista. El recent fracàs de UP en aquesta tasca, vist des del punt de vista de la defensa dels interessos de la classe treballadora, no és una excepcionalitat. Abans ho vam veure en el seu mentor, Tsipras, amb l’aplicació del memoràndum de la Troica per part de Syriza. Avui a Alemanya, Die Linke, es proposa seguir el deixant aspirant a cogobernar ni més ni menys que amb l’SPD i els Verds.

La crisi capitalista condemna als projectes neorreformistes no sols a ser un reformisme de mans buides, sinó a passar en temps rècord a ser els administradors dels futurs atacs. Sense qüestionar els interessos, privilegis i títols de propietat de la banca, les grans empreses i fortunes, no hi ha solució possible a l’atur de masses, la ultraprecarietat, la fallida provocada dels sistemes de pensions públiques o poder posar a la disposició de la societat tots els recursos disponibles per a combatre catàstrofes com la pandèmia encara en curs, i ni parlar d’atallar la greu crisi ecològica generada pel capitalisme.

Des del CRT hem debatut obertament amb aquestes tesis de reeditar algun tipus de reagrupament neorreformista. Al mateix temps hem plantejat en diverses ocasions a les companyes i companys d’Anticapitalistes, Esquerra Revolucionària, Corrent Roig o Lluita Internacionalista, obrir la discussió sobre quin projecte polític i amb quin programa posar en peus per a construir una esquerra revolucionària, des de l’anticapitalisme i la independència de classe. Aquesta tasca, que plantegem fer-la al costat dels sectors de la classe treballadora, la joventut i els sectors populars que comencen a fer una experiència amb Unidas Podemos o a Catalunya la CUP, continua tenint plena vigència.

L’actual crisi econòmica, social i política, l’auge d’una dreta trumpista a l’ofensiva, un règim que segueix sense tancar les esquerdes que va obrir fa una dècada el 15M i una esquerra del mateix que no augura més que noves i pitjors decepcions, no quedarà sense noves i majors contestacions des de baix. Els pròxims anys es tornaran a plantejar oportunitats perquè la classe treballadora irrompi i baralli per imposar la seva pròpia sortida a la crisi i la barbàrie capitalista. Els recents esdeveniments a Colòmbia o Xile, així com els processos a França, diversos països àrabs abans de la pandèmia o el moviment Black Lives Mattet als EUA, el demostren. Que l’esquerra revolucionària arribem preparats, havent avançat a posar en peus una organització revolucionària capaç de barallar per una alternativa als desviaments que sorgeixin de part del reformisme i les burocràcies, és una tasca que hem de preparar des d’ara mateix.




temes relacionats

Govern de coalició PSOE-UP    /    Unidas Podemos   /    Política Estat espanyol   /    Pablo Iglesias   /    Podemos   /    Madrid   /    PSOE

Comentaris

Comentar