Amb escassa innovació teòrica i zero (auto) crítica, Mouffe busca donar-li una segona vida a la “estratègia populista d’esquerra” [3] en una conjuntura en la qual, segons l’autora, el “moment populista” calent ha quedat enrere i el perill real és la restauració d’un neoliberalisme autoritari. De tots els elements posats en joc per a explicar aquesta reculada, hi ha dues que resulten particularment interessants, atès que juguen el rol de “points de capiton” [4] que li dona sentit a tot el debat. Un, de naturalesa política, és el fracàs de les variants neorreformistes (Podemos, Syriza, el corbynisme, etc.). L’altre és l’impacte de la pandèmia pres en la seva dimensió subjectiva, que hauria donat lloc a un nou tipus de demandes. Mouffe apel·la de manera poc convincent a la “dimensió afectiva-libidinal” de la política i creu trobar un nou “significant salvador”: la Revolució Democràtica Verda (equivalent al Green New Deal, és a dir, una transformació ecològica impulsada des de l’Estat) per a revitalitzar el “populisme d’esquerra”. En última instància, del que es tracta El poder dels afectes… és de reformular amb nous significants la vella estratègia fallida de reformar les institucions de l’Estat capitalista.



Els avatars polítics del “populisme d’esquerra”

Entre els múltiples elements que configuren la nova conjuntura, Mouffe planteja que el “moment populista” previ va ser capitalitzat fonamentalment per la (extrema) dreta, que va tenir la capacitat d’articular en clau etno-nacionalista les diverses demandes contra la postdemocràcia [5]. La contracara d’aquest enfortiment relatiu del populisme de dreta és que diverses de les formacions que constituïen els exemples centrals de la seva estratègia –Podemos, Syriza (encara que ja feia estona havia capitulat sense glòria a la troica), el corrent de Corbyn en el Labour Party britànic, La France Insoumise de Jean-Luc Mélenchon a França abans de les eleccions de 2022– havien sofert una sèrie de revessos electorals (encara que no sols), la qual cosa va portar al fet que alguns traguessin la conclusió que calia abandonar l’aventura populista i tornar a les formes tradicionals de la política de (centre) esquerra.

Mouffe dona una sèrie d’arguments generals per a defensar el “populisme d’esquerra”, entre ells que un revés electoral no és motiu suficient per a abandonar una estratègia (la qual cosa és lògic) i que en realitat els que més van fracassar van ser els que es van allunyar del dogma populista. A favor d’aquest argument planteja que J.-L. Mélenchon va recuperar el seu múscul electoral en 2022 en tornar a adoptar la recepta populista. Com a conclusió diu que els seus crítics confonen al “populisme d’esquerra” amb una "guerra de moviment” quan en realitat és una “guerra de posició” en la qual no hi ha “derrotes” sinó un moviment interminable d’avanços i reculades. Una vegada més, que les raons del fracàs del “populisme d’esquerra” no estan en els canvis de conjuntura, les articulacions significants o la libido de les masses. Més aviat cal buscar-les en els seus propis objectius: radicalitzar la “democràcia” preservant l’Estat burgès i “erosionar” al capitalisme (E. O. Wright) per a desplaçar-ho cap a variants antineoliberals. Comptat i debatut, ser ni més ni menys que un avatar de la vella estratègia reformista.

Com era d’esperar, una vegada més Mouffe evita fer qualsevol balanç polític concret de les experiències que van posar la “lògica populista” davant la prova dels fets. No cal fer massa esforç per a treure la conclusió que tant Syriza a Grècia com Podemos en l’Estat Espanyol es van passar amb la velocitat de la llum del “nosaltres” (el “poble”, els “indignats”, etc.) al “ells” (la “elit”, la “casta”). Syriza va acabar aplicant l’ajust de la “troica” i Podemos, després de prometre “radicalitzar la democràcia”, es va sumar al govern del PSOE, gestionant l’Estat capitalista-imperialista amb un dels socis del “règim oligàrquic”. En termes de la pròpia teoria de Mouffe, han demostrat que les “fronteres” entre el “poble” i la “elit”, és a dir, la famosa divisió populista del camp de la política, amb la qual en els papers es construiria una “voluntat col·lectiva” (fonamentalment electoral) són imaginàries. Això ens porta una vegada més a discutir la “raó populista” formulada per E. Laclau com una operació discursiva sense relació amb cap contingut material concret ni ideologia, més enllà de demandes particulars, que entrarien en una articulació hegemònica contingent.

En paraules de Mouffe, la societat està dividida i la política té una naturalesa per a partisana (Schmitt) i en aquest sentit, hi ha una certa coincidència entre la “estratègia populista d’esquerra” i el marxisme. Però mentre que per al marxisme aquesta divisió està determinada per les relacions socials de producció i per tant la frontera és entre burgesia i proletariat –o en termes més actuals, entre la burgesia i una aliança de les classes explotades i els oprimits sota hegemonia proletària–, per al “populisme d’esquerra” l’agent social és un locus de “múltiples posicions subjectives”, sorgides de processos contingents d’identificació, que en un sentit té alguna referència de classe –se suposa que el “poble” són els de “baix” i la “elit” els privilegiats (en particular el règim oligàrquic sorgit del domini del capital financer)– però el criteri d’explotació i de classe no és el que traça la frontera.

En aquesta lògica formalista de la política, com més ambigua sigui la demanda, major serà la seva capacitat hegemònica per a actuar com a “significant buit” i permetre l’articulació d’aquestes demandes en una “cadena d’equivalències”. L’altre element clau són els “significants flotants” que són els que tracen la “frontera” que divideix el camp de la política en un “nosaltres” (el “poble”) i un “ells” (la “elit”). Aquesta frontera no és només mòbil sinó que a més fa que les demandes puguin entrar en sistemes d’articulació oposats –traduït que no hi ha demandes ni de dreta ni d’esquerra, sinó que el sentit depèn de qui les hegemonici–.

En última instància, aquest és el fonament teòric per a disputar l’hegemonia a l’extrema dreta en el seu propi terreny. Segons Mouffe el populisme de dreta expressa a la seva manera les “demandes democràtiques” i dins de la seva concepció agonística [6] no seria un enemic (a destruir) sinó un adversari amb el qual es disputa dins del marc comú de les institucions democràtic-burgeses.

Aquesta no és una discussió abstracta. A França, La France Insoumise de Jean Luc*Mélenchon, de qui Mouffe és la filòsofa de capçalera, ha incorporat temes molt sensibles a l’electorat de Marine Le Pen, com el “soberanisme nacional” encara que no en clau xenòfoba (antiimmigrant) sinó en una “articulació democràtica” (protecció enfront del capital internacionalitzat) i antagonitzant amb Rassemblement National. Aquesta tendència “sobiranista” d’esquerra està estesa en diversos països europeus. Per exemple, a Alemanya, Sahra Wagenknecht, la exlíder del partit Die Linke, va anar encara més lluny. En 2018 va fundar el moviment Austehen (Dempeus) que en el seu manifest incloïa el control d’immigració per a barallar un sector de l’electorat popular que havia migrat al partit d’extrema dreta Alternativa per Alemanya (AfD).

Mouffe i altres intel·lectuals referenciats en l’esquerra neorreformista com Wolfgang Streeck (amb qui té diversos punts de contacte) s’oposen a la política de “fronteres obertes” i justifiquen aquest perillós coqueteig amb l’extrema dreta amb l’argument economicista que afavoreix a les grans corporacions que exploten mà d’obra immigrant en perjudici dels treballadors locals.

Aquestes derivacions polítiques ens porten al segon nus teòric, més profund, que fa a la dimensió libidinal (del gaudi) en la política.


Afectes conservadors?

En la configuració de la nova conjuntura postpandèmica a Europa occidental, Mouffe sosté que les mesures autoritàries imposades pels governs (neoliberals en la seva majoria) van truncar l’experiència àmplia de politització i mobilització contra el “règim oligàrquic”, és a dir, el “moment populista” inaugurat per la crisi capitalista de 2008. Des del punt de vista subjectiu, segons Mouffe la postpandèmia va operar un canvi polític-afectiu profund, que va portar al primer pla les demandes de “seguretat” i “protecció”. És a dir, una sort d’introversió política que ara com ara sembla ser una oportunitat daurada per als neoliberals i els populistes de dreta que comprendrien millor aquesta lògica afectiva. Això en detriment de l’esquerra que Mouffe considera racionalista i, per tant, mancada de la capacitat de despertar les passions que portin a l’acció.

El “perill principal” que planteja aquesta conjuntura seria el d’una nova “revolució passiva” que doni lloc a un neoliberalisme autoritari, reforçat per les eines digitals i tecnològiques que ampliarien la seva capacitat de control. Aquest neoliberalisme recarregat, que Mouffe remet al “solucionisme tecnològic” [7], seria l’equivalent a la “postpolítica” de la dècada de 1990. Això significa que així com el transformisme neoliberal dels vells partits socialdemòcrates i el sorgiment de la tercera via van reduir la política a una tècnica de gestió (democràcia liberal procedimental), la il·lusió tecnològica portaria aquesta tendència a l’extrem, liquidant la dimensió agonística (conflictiva) en el marc de la preservació del “règim oligàrquic”. La disputa hegemònica dins del “populisme”, és a dir, si les demandes seran articulades en clau “autoritària” pel populisme de dreta o “democràtica” pel populisme d’esquerra està subordinada a aquest perill principal.

La primacia de demandes (afectes) defensius –seguretat, control i protecció– que suposadament va deixar la pandèmia és compartida per altres intel·lectuals que si bé tenen diferències, com tractarem de demostrar, condueixen al mateix lloc: el rol central de l’Estat-nació, i per tant l’accés a les seves institucions per a “democratitzar-les” des d’endins com a clau d’una estratègia d’ “esquerra” sigui o no populista.

En aquest sentit, les definicions (i l’orientació política) de Mouffe tenen una certa ressonància amb el “nou gir ideològic” que planteja P. Gerbaudo [8], encara que amb la diferència que aquest últim afirma que la pandèmia ha obert un període “postneoliberal”. Gerbaudo utilitza un esquema hegelià de “tesi-antítesi-síntesi” segons el qual del xoc entre neoliberalisme i la seva “antítesi”, el populisme, va sorgir com a síntesi un “neo estatisme”, és a dir, un corrent favorable a la intervenció estatal. Aquesta nova situació ideològica postpandèmica té com a “significants-amos” el “control”, la “sobirania” i la “protecció”. Com Mouffe en la definició del “moment populista”, Gerbaudo utilitza el concepte de “contramovimient” de Karl Polanyi per a definir aquest ethos “neo estatista” –que dit esquemàticament seria una sort de resposta automàtica de “autoprotecció” enfront de la imposició irrestricta del lliure mercat a través de la demanda d’intervenció estatal–.

Més enllà dels matisos sobre la conjuntura –si és “postneoliberal-neoestatista” o “neoliberal autoritària”– les demandes sembla ser similars, i en última instància, són demandes dirigides al “amo estatal” que hauria de proveir “sobirania”, “protecció” i “control”. La lògica política és similar: en cas que siguin hegemonitzades per la dreta, la “protecció” és “proteccionisme” i la “sobirania” control territorial, si són hegemonitzades per la “esquerra” (que en el cas de Gerbaudo és socialista, no populista), parla de “protectivismo” (que seria un equivalent aproximat a l’Estat benefactor) i de “sobirania popular” en el sentit de voluntat col·lectiva.

El nou en la teorització de Mouffe no és òbviament el “gir afectiu” que fa estona forma part del seu sistema teòric, a partir de la incorporació de conceptes psicoanalítics, en particular la libido freudiana, els mecanismes d’identificació (com a llaç libidinal –amorós– en el sentit en què és definida per Freud en “Psicologia de les masses i anàlisis del jo”) i sobretot el concepte de “gaudi” de Lacan (no confondre amb el plaer) que es juga en el cos i remet al no assimilable a la representació simbòlica. Això introdueix una relativa contradicció en la teoria política de Mouffe, ja que en un registre se serveix de la plasticitat de la libido, és a dir, la seva capacitat per a investir diferents objectes (que podrien ser també ideologies, líders, etc.) per a fonamentar el caràcter “contingent” de les “identitats”, però no obstant això, quan es juga alguna cosa del gaudi, aquesta plasticitat es deté, s’adhereix a determinats objectes. En última instància, acaba establint-se una sort de “essencialisme afectiu” notablement al voltant de la “identificació nacionalista” [9], que extrauria la seva força de relacionar el simbòlic amb el gaudi. Aquesta explicació a nivell de l’economia psíquica deixa sense explicació el “sentit comú” que construeix la burgesia entorn de la “unitat nacional”, que inclou el nacionalisme reaccionari de les potències imperialistes. D’això va la “força” del Brexit o el MAGA [Make America Great Again] trumpista.

El poder dels afectes… està escrit en un altre moment –previ a la situació oberta amb la guerra d’Ucraïna i l’onada de lluita de classes que va deslligar als països centrals les seves conseqüències–. No obstant això, la primacia d’aquestes demandes “conservadores” sembla més una operació intel·lectual que una constatació empírica. Amplis sectors de treballadors, sobretot els que havien estat considerats “essencials”, es van sentir empoderats, com va mostrar la impressionant onada de vagues als Estats Units a l’octubre de 2021 (el famós “Striketober”) seguit d’un procés de sindicalización inèdit en les últimes quatre dècades. Aquesta tendència es va potenciar amb les conseqüències de la guerra a Ucraïna. Com les vagues al Regne Unit i, sobretot, la imponent lluita contra la reforma de les pensions a França. Com diu F. Lordon [10], referint-se justament a la situació a França, “és bell el que succeeix quan l’ordre comença a descarrilar. Coses mínimes però inaudites, que fan fallida el tancament resignat i l’atomització amb les quals els poders constitueixen el seu poder”. Això ocorre quan apunta la possibilitat que les masses prenguin el seu destí en les seves pròpies mans, però clar, les preocupacions de Mouffe no passen per aquí.


Notes

[1] C. Mouffe, El poder dels afectes en la política. Cap a una revolució democràtica i verda, Buenos Aires, Segle XXI Editors, 2023. Val aclarir que el llibre està escrit abans de la guerra d’Ucraïna, de la qual només hi ha una referència en un post scriptum.

[2] C. Mouffe, Per un populisme d’esquerra, Buenos Aires, Segle XXI Editors, 2018.

[3] Per a una crítica de la “estratègia populista d’esquerra” veure: C. Cinatti, “Chantal Mouffe i el populisme del possible”; M. Maiello, De la mobilització a la revolució, Buenos Aires, Edicions IPS, 2022.

[4] En la teoria lacaniana el “point de capiton” o “punt d’encoixinat” és el punt en el qual un significant queda nuat a un significat, es deté el lliscament de la cadena significant i es produeix d’aquesta manera una significació.

[5] El terme “postdemocràcia” s’aproxima teòricament a la definició de la crisi del “capitalisme democràtic” que desenvolupa Wolfgang Streeck en el seu llibre Comprant temps (Katz Editors, 2016) encara que Streeck, en el mateix sentit que li va donar al concepte Colin Crouch, posa l’èmfasi no en l’aspecte “popular” sinó en l’aspecte “nacional-estatal” de la crisi de la “sobirania” producte de la globalització.

[6] Aquests conceptes estan desenvolupats fonamentalment en El retorn del polític (Paidós, 1999) i La paradoxa democràtica (Gedisa, 2003). En aquest últim llibre Mouffe analitza la tensió entre “democràcia” i “liberalisme” i formula el model agonístic –conflicte o competència entre adversaris que reconeixen un marc institucional comú– en contrast amb la formulació clàssica de Carl Schmitt de la política com la distinció bàsica entre amic/enemic que suposa la destrucció de l’enemic.

[7] Mouffe pren el concepte de Evgeny Morozov, que sintèticament planteja que el que anomena “Internet-centrisme” combinat amb el “solucionisme” crea la temptació de resoldre tots els problemes, incloent-hi els polítics i fins a morals, emprant algorismes. Discuteix aquesta fantasia de transparència i suposada perfecció en el seu llibre La bogeria del solucionisme tecnològic, Buenos Aires, Capital intel·lectual, 2016.

[8] P. Gerbaudo. The Great Recoil. Politics after Populism and Pandemic (Vers, 2021).

[9] Sobre aquesta relació entre el “gaudi” i la “identitat nacional” veure: I. Stavrakakis. L’esquerra lacaniana. Psicoanàlisi, teoria, política (Fons de Cultura Econòmica, 2010).

[10] F. Lordon, “França es revolta”, Le monde diplomatique, abril 2023.