El titular ja el sabem, el PP torna als seus millors moments i tenyeix gairebé tot el mapa de blau, a excepció d’Euskal Herria i Catalunya. Mentrestant, el que anomenen l’“esquerra”, es dona la patacada. El PSOE ha perdut gairebé totes les seves places, on ara entrarà el PP amb el suport de l’extrema dreta en la majoria dels casos. Ciutadans ni està ni se l’espera. I els que anaven a parar a la dreta? Bé, Podemos desapareix del mapa o queda en un paper gairebé anecdòtic, les diferents variants de Más País no aconsegueixen aparèixer com a alternativa, Colau perd l’ajuntament i molt més.
Què ha passat amb “l’esquerra”? La resposta ràpida és que no hi ha esquerra. Malgrat el rebuig a la gestió devoradora d’allò públic que fa la dreta, la seva corrupció i la seva aliança amb l’extrema dreta masclista, racista i també neoliberal, no hi ha alternativa que reculli aquest malestar, aquesta ràbia.
Per què? Pel paper dels mitjans? Per la divisió de les esquerres? O perquè els i les treballadores som idiotes? Per citar tres dels mantres dels portaveus progressistes. Doncs no. L’avanç de la dreta i sobretot l’enfonsament de les suposades alternatives tenen a veure amb quelcom més senzill: és difícil creure la seva retòrica progressista quan porten tota la legislatura fent polítiques de dreta des del Govern, o quan ja coneixem la seva gestió als ajuntaments del canvi que no canvien res.
Com no ha de creixer la dreta i l’abstenció, si entre el discurs dels reformistes i la realitat que sofreix la classe treballadora hi ha un abisme!
Ara Pedro Sánchez, per evitar que augmenti la seva caiguda, ha avançat les eleccions al 23 de juliol. Un cop d’efecte i un xantatge perquè la majoria popular triï entre el mal menor del neo liberalisme progressista i el mal major de l’avanç de la dreta. I que proposa Sumar? Doncs, continuar governant darrere del PSOE al servei de l’IBEX i l’imperialisme espanyol.
Ens bombardegen amb discursos sobre la importància de sumar i fer un bloc darrere del PSOE, o que votem directament al PSOE en les circumscripcions més petites i tota una sèrie d’argumentaris que redueixen cada vegada més les nostres exigències, les nostres aspiracions.
Com ja vam dir el 28M, no caiguem en el parany. Perquè no podem enfrontar-nos a la dreta de veritat amb una esquerra de mentida: necessitem construir una esquerra revolucionària, que posi en el centre la lluita de classes, disposada a qüestionar els marcs del possible que ens imposen, que baralli per drets i mesures bàsiques que millorin la vida de la classe treballadora, les dones, les migrants i la joventut. Ens mereixem més que això.
Suma’t a construir una alternativa d’independència de classe.
