Amb referències a la “guerra santa”, el passat 28 d’octubre Netanyahu anunciava la segona fase de l’ofensiva de l’Estat d’Israel en la Franja de Gaza. Fins al moment s’ha cobrat la vida de 9500 persones, més d’un terç, nens. En resposta a aquesta massacre ha crescut exponencialment la mobilització a tot el món en suport al poble palestí, per la fi dels bombardejos i de la intervenció militar israeliana. El Regne Unit, els EUA, Turquia, l’Estat Espanyol, Tunísia, Jordània, van donar algunes de les tantes postals d’un moviment que travessa els més diversos països i que, com va tornar a mostrar aquest dissabte 4 de novembre, continua desplegant-se. També a l’Argentina ens vam mobilitzar dimecres passat 25 d’octubre i aquest divendres 3 de novembre.
En aquest marc es ve desenvolupant un debat sobre la posició de l’esquerra enfront de l’estratègia i els mètodes de Hamàs. En un article anterior debatem amb les posicions del Partit Obrer i Política Obrera. Des d’una mateixa perspectiva, encara que amb diferents èmfasis, tots dos van criticar al PTS per plantejar que no compartim ni els mètodes ni el programa ni l’estratègia de Hamàs. Com dèiem en el seu moment, la ubicació incondicional amb la lluita i la resistència del poble palestí, més enllà de quin sigui la seva direcció circumstancial, és l’obligació dels qui lluitem per la revolució socialista, però l’adaptació a Hamàs que propicien tots dos PO no té res a veure amb una esquerra trotskista.
En una nova resposta del PO (Partit Obrer), Luis Brunetto reitera els arguments de l’anterior polemista però extremant-los fins a l’absurd. Després d’haver abandonat des de fa anys qualsevol política internacionalista, ens assabentem a través de Brunetto que –per al PO– la qüestió passa per lluitar “sota les ordres” de Hamàs. Novament ens diu que “La independència política per al PTS […] consisteix a abstenir-se d’involucrar-se en la lluita i la resistència tal qual s’està desenvolupant”. Una versió febril, i per moments lisèrgica, d’aquests mateixos arguments ens lliura en un nou article Marcelo Ramal del PO (Política Obrera). Però comencem per Brunetto.
Una crítica implícita del PO als seus propis referents?
En la seva rèplica, Brunetto aclareix que el que ens critica el PO és “el fet de posar peròs a l’hora de reivindicar l’acció de Hamàs, no el dret del PTS a criticar la seva estratègia, mètodes i programa”. Però en què quedem? Si no es pot criticar l’acció de Hamàs què significa llavors la crítica la seva estratègia i mètodes? Novament no se sap. El contingut d’aquesta rara “explicació” queda més clar al llarg de l’article on l’autor s’absté de qualsevol crítica a Hamàs, ometent fins i tot les que contenia l’article anterior de Pablo Heller. A continuació repeteix el retret als referents del PTS per posar “peròs” a la reivindicació de l’acció de Hamàs del 7 d’octubre.
En el nostre article previ preguntàvem com encaixarien en aquest plantejament del PO els “peròs” de la diputada del PO *Romina del Plá quan deia: “No compartim l’orientació política de Hamàs, que és una organització clerical i teocràtica que a més fa costat a Erdogan i té vincles amb el règim iranià. Però és clar que a Hamàs també l’han secundat els sionistes quan els venia bé per a treure a l’OLP quan actuava amb criteris laïcistes”. Tornem a preguntar: va estar bé o no la referent del PO en posar “peròs” quan s’estava discutint l’acció de Hamàs en Congrés? Brunetto, simptomàticament, no diu una paraula sobre aquest tema.
D’altra banda, critica la intervenció de Myriam Bregman en el debat presidencial –que, dit sigui de pas, ha rebut el suport d’importants sectors de la comunitat palestina i àrab del nostre país, així com de l’Ambaixada palestina, del Centre Islàmic i una molt àmplia solidaritat a nivell internacional enfront dels atacs rebuts–. Li retreu el “denunciar les víctimes civils de tots dos costats” emparentant-la amb les ONGs Amnesty International o Human Right Watch. No obstant això, la pròpia Vanina Biasi, en la seva entrevista amb Eduardo Feinmann a la sortida d’aquell mateix debat va assenyalar clarament “jo no defenso cap atac a la població civil ni de l’Estat d’Israel ni de Palestina”. Llavors en què quedem, es pot emparentar a la referent del PO amb una ONG?
Per consideració als nostrxs lectors saltarem la disquisició infantil de Brunetto segons la qual, en parlar de “càstig col·lectiu” en referència a l’ofensiva israeliana, suposadament, deixaríem “implícita la idea d’un ‘crim’ que estaria sent castigat ‘en excés’ per Israel”. Ens limitem a assenyalar-li que “càstig col·lectiu” refereix a un mètode que, entre altres, va ser emprat pels nazis per a sembrar el terror i la desmoralització entre les masses.
Sota les ordres de Hamàs?
Com assenyalàvem, la ubicació incondicional en el camp de la resistència i la lluita del poble palestí contra l’Estat d’Israel no sols no és incompatible, sinó que ha d’anar del bracet amb la disputa de programes, estratègies i mètodes enfront de les direccions burgeses o petitburgeses que dirigeixen circumstancialment el bàndol oprimit. El contrari significaria relegar els interessos estratègics de la classe obrera i la revolució social, a nivell nacional i internacional. Per això la independència política és fonamental. Per a il·lustrar aquest tipus d’ubicació esmentàvem l’exemple de Trotsky enfront de la invasió japonesa a la Xina al 1937.
Brunetto es mostra feliç perquè va trobar una cita que provaria que “Maiello li va passar la tisora censora” als arguments de Trotsky, qui –segons el nostre polemista– ens recomanaria combatre sota les ordres de Hamas. L’entusiasme de l’autor resultaria graciós si no fos que estem discutint temes seriosos. La referència és a la carta a Diego Rivera de setembre de 1937 on Trotsky defensava la intervenció activa dels revolucionaris en la lluita contra l’imperialisme japonès més enllà de la direcció nacionalista-burgesa que Chiang Kai-shek encapçalava. És un dels punts escrits amb els quals va batallar per aquesta posició. Però no ens queda una altra que aclarir.
Lluny de la subordinació militar automàtica al Kuomintang de Chiang Kai-shek que suggereix Brunetto –i que suposadament fonamentaria la prohibició dels “peròs” envers les accions de Hamàs–, en aquella mateixa carta a Rivera, així com en molts altres escrits i processos, Trotsky defensa la independència política i organitzativa dels comunistes en tots els terrenys. Dos paràgrafs abans de la cita que retalla Brunetto, Trotsky assenyala:
“Mai neguem la necessitat d’un bloc militar del partit comunista i el Kuomintang. Per contra, vam ser els primers a proposar-ho. Exigim, no obstant això, que el partit comunista mantingués la seva independència política i organitzativa, és a dir, que tant en la guerra civil contra els agents locals de l’imperialisme com en la guerra nacional contra l’imperialisme, la classe obrera, alhora que romania en el front de la lluita militar, preparés el derrocament polític de la burgesia” (ressaltat nostre).
No hi ha molta novetat aquí, és el típic plantejament de Trotsky respecte a la relació amb el *Kuomintang, que es pot remuntar fins a la dècada de 1920 i la seva incansablement lluita contra la subordinació del PC xinès a aquest. Però Brunetto, retallant una cita, sembla haver descobert el contrari. I, com si això fos poc, ens ho presenta com a argument per a una suposada obligació de no posar “peròs” enfront de l’acció de Hamàs del 7 d’octubre, ja que la lluita “avui es desenvolupa sota el lideratge i les ordres de Hamàs”.
En un mateix sentit, però sense majors fonaments, Ramal de PO (Política Obrera) va més enllà i sosté que tampoc té major sentit separar-se del programa de Hamàs d’imposar un Estat teocràtic perquè, de triomfar la resistència palestina, seria superat automàticament pel moviment de masses. Això, suposadament, és en resposta al nostre plantejament de l’article anterior on dèiem: “estem decididament pel triomf de la lluita del poble palestí més enllà de quina sigui la seva direcció actual. Es tractaria d’una victòria tàctica molt important. Però també som conscients que un triomf polític sota la direcció burgesa de Hamàs implicaria la instauració d’un Estat teocràtic. Nosaltres lluitem per la realització integra i efectiva del dret a l’autodeterminació nacional del poble palestí i per l’única sortida estratègica veritablement progressiva que és una Palestina obrera i socialista”.
Enfront d’això, Ramal afirma que qui escriu, al criticar el programa de Hamàs, “no adverteix que el seu plantejament condemna la revolució iraniana de 1979, és a dir que reivindica la monarquia del Sha”. En realitat, és Ramal qui no adverteix que, en establir una identitat entre els processos i les seves direccions, acaba condemnant a la pròpia revolució iraniana. Lluny de començar sota la direcció dels aiatol·làs, aquesta va ser producte directe de l’onada de vagues de quatre mesos que va portar a la vaga general, va enderrocar al règim del Sha i va desenvolupar els shoras com a embrionaris consells obrers. La direcció islàmica de Jomeini va venir a contenir el procés per a mantenir-lo en els marcs del capitalisme i instituir un Estat teocràtic. Aquest resultat no va tenir lloc sense importants resistències, però si hi ha alguna cosa que demostra és que no existeix l’automatisme objectivista que postula Ramal, el qual faria virtualment supèrflua la lluita de programes.
En un article posterior, Jorge Altamira reprodueix part de la pirotècnia verbal de Ramal, però retrocedeix en el fervor objectivista –que, de fet , unifica les posicions de tots dos PO– per a afirmar, a propòsit de Hamàs que: “Cap guerrilla derrotarà militarment al sionisme; per a això necessita una política. La guerra nacional és un instrument potent quan ho és el seu projecte polític”. Si això és així, llavors passa a primer pla la lluita tant de programes, com d’estratègies i mètodes, però Altamira sembla no prendre nota d’això. Llavors, en què quedem. Política Obrera hauria de bregar amb les seves pròpies inconsistències.
De fet, en la pròpia revolució iraniana que introdueix Ramal, van actuar dues organitzacions que es reivindicaven trotskistes. Una d’elles, el Partit Revolucionari dels Treballadors (HKE), va estar disposada a abandonar qualsevol principi socialista per a mantenir el seu suport al nou règim dels aiatol·làs, per considerar-la la direcció “realment existent” del moviment antiimperialista iranià. L’altra, el Partit Socialista dels Treballadors (HKS), no es va plegar a aquesta línia i va ser perseguida pel règim, diversos dels seus membres van ser empresonats i condemnats a mort ja en 1979. El HKE va mantenir el seu suport a Jomeini malgrat les persecucions, però igualment en 1983 la seva organització va ser desmantellada i els seus membres, obligats a exiliar-se. Un exemple que val la pena tenir en compte abans de posar-se sota les ordres de Hamàs.
El “pablisme” senil de tots dos PO
El debat en curs supera el problema de l’acció del 7 d’octubre. Remet a una reedició senil d’una determinada interpretació del trotskisme que va fracassar rotundament en la segona meitat del segle XX i que va quedar associada al dirigent de la IV Internacional, Michel Pablo. En el nostre article anterior, assenyalàvem que les posicions de tots dos PO remetien a aquesta tradició. Brunetto no va considerar necessari respondre, el qui sí ho va fer va ser Ramal. Val la pena detenir-se en la seva aproximació al problema. Assenyala correctament que Pablo “va veure ‘camps’ enfrontats, entre l’URSS i l’imperialisme, durant la guerra freda, com el motor històric prevalent, en el lloc en què el marxisme posa a la lluita de classes”. Tanmateix, per a Ramal les conseqüències d’això se circumscriuen exclusivament a dos problemes: que va encobrir la tendència de la burocràcia de l’URSS a un compromís amb l’imperialisme i que posava en un rol secundari la lluita per a enderrocar a la burocràcia.
Ara bé, el “pablisme” va ser molt més que això. Va significar l’abandonament de la construcció de partits revolucionaris darrere de l’“entrisme” generalitzat en els partits de masses, socialdemòcrates, estalinistes, i fins i tot nacionalistes de les semicolònies, com el MNR bolivià. “Intentar reemplaçar –deia Pablo– des de l’exterior a la direcció burocràtica de les masses oposant-li les nostres pròpies organitzacions independents, en aquestes condicions, comporta el risc d’aïllar-nos d’aquestes masses” (“A on anem?”). Aquesta identificació entre el moviment de masses i les seves direccions “realment existents” era la via per a subordinar-se a elles i deixar de banda qualsevol programa i estratègia obrera i internacionalista. Tant és així que, com dèiem en el nostre article anterior, el mateix Pablo va acabar formant part del govern del Front d’Alliberament Nacional a Algèria, dirigit per Ben Bella.
Aquesta orientació va ser un dels grans problemes, no l’únic, òbviament, que va marcar al trotskisme després de la Segona Guerra Mundial i va contribuir al fet que arribi extremadament afeblit a l’ascens internacional dels anys ’70 del segle passat. La idea de fons que va propiciar el “pablisme” i que va penetrar a gran part del moviment trotskista va ser que el socialisme s’estenia pel món mitjançant qualssevol revolucions amb qualssevol direccions. Recordem que eren moments de grans revolucions, com la xinesa, la indoxinesa i, posteriorment, la cubana, així com d’enormes moviments anticolonials d’alliberament nacional. En un sentit similar a la socialdemocràcia de principi del segle XX, la percepció era que el trotskisme nedava a favor del corrent. Ja en el segle XXI, i després de l’onada de restauració capitalista i “neoliberalització” de la socialdemocràcia, a la qual es van plegar molts partits comunistes i direccions nacionalistes en les semicolònies, és clar que això no va succeir, el resultat va ser tot el contrari.
Sent evident per a qualsevol que llegeixi els nostres articles i declaracions que estem incondicionalment amb la lluita del poble palestí més enllà de les seves direccions circumstancials, l’atac de tots dos PO al PTS per posar “peròs” a la reivindicació de l’acció de Hamàs i per criticar el seu programa, la seva estratègia i els seus mètodes no és més que una reedició d’aquelles velles posicions “pablistes”. Es tracta d’una discussió que cobra major rellevància en el nou escenari que planteja la situació internacional travessat per les creixents tendències a les crisis, per les guerres i enfrontaments cada vegada més aguts de la lluita de classes, com a mostra justament Palestina.
Una altra vegada sobre els mitjans i els fins
Tant per al Partit Obrer com per a Política Obrera hi ha només dos tipus de posicionament enfront de l’acció del Hamàs: o bé reivindicar-la incondicionalment perquè és la direcció “realment existent” de la resistència palestina, o bé situar-se en el camp de l’imperialisme i del sionisme. Qualsevol crítica a l’acció de Hamàs situaria automàticament a qui la faci en aquest segon camp. Clar que hi ha posicions equidistants en la pròpia esquerra que es reivindica trotskista, com la de Lutte Ouvrière de França, que penja cartells que diuen “Contra Biden i Macron, contra Netanyahu i Hamàs. Proletaris de França, Palestina, Israel… Unim-nos!”. Els nostres companys de la FT-CI de Révolution Permanent han discutit durament amb ells.
No obstant això, no podem dir el mateix del NPA-C, el grup francès amb el qual el Partit Obrer manté relacions diplomàtiques, que se situa en una posició pròxima a la de Lutte Ouvrière. Igual que el Partit Obrer sosté que qualsevol suport incondicional a la causa palestina implica l’alineament amb Hamàs, només que, al revés del PO, ho fa per a posar condicions al suport a la resistència palestina. Encara estem esperant la polèmica del Partit Obrer amb els seus supòsits aliats francesos. L’esquema segons el qual el suport incondicional a la resistència significaria brindar suport incondicional a Hamàs i els seus mètodes té aquestes dues cares, cap de les quals s’aproxima a una posició conseqüentment antiimperialista i internacionalista.
En la declaració de la FT-CI i en el nostre article anterior criticàvem el programa, l’estratègia i els mètodes de Hamàs. No ho fèiem genèricament sinó en concret, qüestió que per a tots dos PO és motiu d’anatema. Així, després de buidar tota la marea de fake news, distingíem, dins de l’acció de resistència contra l’ocupació colonial encapçalada per Hamàs, la part dirigida contra els objectius militars o directament vinculats a les forces d’ocupació, d’aquella altra part que, com els atacs al festival de música a Reim o a la població civil no combatent en els Kibutz, s’inscriu en una estratègia que, com a trotskistes, no compartim.
Puntualment la presa d’ostatges ha estat una pràctica reiterada en diverses revolucions al llarg de la història per a respondre a la violència contrarevolucionària, per exemple, pels comuners de París o els propis bolxevics russos. En aquest marc, assenyalàvem en el nostre article anterior la diferència entre aquests últims casos on els ostatges eren capellans contrarevolucionaris i gendarmes, i la presa d’ostatges durant l’acció liderada per Hamàs en un festival de música on una part significativa dels participants eren joves pacifistes que no eren enemics de la causa palestina. Que l’Estat d’Israel sigui un enclavament imperialista amb una societat fortament militaritzada no pot esborrar la diferència entre les forces tant militars com paramilitars i els civils.
Mentre que a Ramal no li interessa aquesta diferència –així com tampoc els problemes d’estratègia en general–, Brunetto ens acusa d’un crim contra el trotskisme per no fer referència al llibre Terrorisme i comunisme. És bo que l’esmenti. Justament allí, Trotsky ataca brutalment la doble vara del pacifisme liberal que acaba negant la violència revolucionària al mateix temps que, per a “explicar” a Kautsky la diferència entre el terror tsarista i el de la revolució, assenyala que el primer està dirigit contra el proletariat i els oprimits, mentre que el segon ataca “als grans propietaris, als capitalistes, als generals que intenten restablir el règim capitalista. Percebeu aquest... matís? Sí? Per a nosaltres, els comunistes, és per complet suficient” (Terrorisme i comunisme).
El punt de vista de classe no és una generalitat, és fonamental per a abordar el problema de l’estratègia i dels mètodes. La manera d’encarar, per exemple, la qüestió dels ostatges és inseparable de l’estratègia burgesa i teocràtica. Hamàs no té cap tipus de política, no només per a contrarestar el bloc reaccionari a l’interior de l’Estat d’Israel entorn de Netanyahu, sinó per a apel·lar decididament a la mobilització global contra l’ocupació colonial. En el seu lloc, l’aposta estratègica de Hamàs parteix de dipositar la confiança en les burgesies de la regió per a forçar una intervenció militar que canviï la relació de forces. Com sabem, històricament aquestes mateixes burgesies han usat com a moneda de canvi a la causa palestina per a negociar els seus propis interessos amb l’imperialisme. Per descomptat no compartim aquesta estratègia, d’aaquí els nostres “peròs”.
L’internacionalisme revolucionari
La massacre que està portant endavant l’Estat d’Israel en la Franja de Gaza a la vista de milions a tot el món està posant en evidència el caràcter totalment colonialista del sionisme. Per part seva, el l’enquadrament incondicional de l’imperialisme, en primer lloc, del nord-americà, demostra el caràcter d’enclavament imperialista de l’Estat d’Israel per a controlar Mitjà Orient. El relatiu “consens” que havien aconseguit els imperialismes occidentals entorn de la intervenció de l’OTAN en la guerra a Ucraïna contra la invasió russa s’està fent miques, es desfigura la màscara de defensa a l’autodeterminació dels pobles amb la qual els EUA va pretendre cobrir els seus interessos imperialistes.
Aquest és el marc de les enormes mobilitzacions que s’estan desenvolupant a nivell internacional en suport al poble palestí, per la fi dels bombardejos i la intervenció militar israeliana, tant al mig Orient com a Europa i en el mateixos EUA. A Londres, un dels epicentres, les mobilitzacions van passar de 150 mil després de la primera setmana de l’ofensiva israeliana a 500 mil persones el diumenge 29 d’octubre i van tenir la seva continuïtat aquest dissabte 4 de novembre en diverses ciutats, incloent-hi bloquejos de carrers, ocupació d’estacions de tren i altres accions. Per desgràcia de l’establishment polític, la burocràcia sindical i els grans mitjans, les mobilitzcions tenen una intensitat que no es veia des del moviment contra la guerra de l’Iraq. A Tunísia, Jordània, Egipte, Turquia, l’Estat Espanyol, França i molts altres països es mostra als carrers la solidaritat amb la causa del poble palestí. Juntament amb això, hi ha exemples encara petits però significatius com el dels sindicats de transport a Bèlgica que van anunciar el bloqueig a l’enviament d’armaments a Israel o la crida de sindicats grecs a una jornada de vaga en suport a palestina.
Les diferents organitzacions de 14 països que conformen la Fracció Trotskista per la Quarta Internacional, de la qual forma part el PTS, han impulsat activament la mobilització. A França, contra la política repressiva del govern de Macron que ha declarat il·legals les mobilitzacions en suport al poble palestí i persegueix l’esquerra, Révolution Permanent ve complint un paper molt important en el desenvolupament del moviment malgrat la repressió i organitzant comitès a les universitats per Palestina. El Corrent Revolucionari de Treballadors i Treballadores (CRT) fa el mateix a Madrid, Barcelona, Saragossa, també participant de la “vaga estudiantil” i les mobilitzacions per a denunciar els crims de l’Estat d’Israel i els incessants atacs a Gaza. Left Voice als Estats Units és part de les mobilitzacions i impulsant l’organització de sectors juvenils per palestina. També són part de les mobilitzacions la FIR a Itàlia, el MTS a Mèxic, el PTR a Xile, el propi PTS i altres organitzacions a cada país on intervé la FT-CI.
És curiós que Ramal, membre d’una organització a la qual no se li coneix cap treball internacional mínimament seriós, es refereixi a la FT-CI com “els ultrainternacionalistas del verb”. Com acostuma a dir-se, parlar és gratis. Però això ens porta a una qüestió important. Tant el Partit Obrer com Política Obrera, després d’experiències fallides i de la ruptura del seu partit a l’Argentina, van abandonar definitivament qualsevol política internacionalista i, en els fets, la lluita per la reconstrucció de la IV Internacional. En el seu lloc, el Partit Obrer ha plantejat el seu projecte polític de construir “moviment popular amb banderes socialistes”, deixant virtualment de costat la construcció d’un partit de treballadors revolucionari internacionalista. Per la seva part, Política Obrera s’ha submergit en el més cras abstencionisme polític, fins i tot a nivell nacional, arribant a cridar a votar en blanc en les recents eleccions d’octubre on el FITU es va enfrontar als quatre candidats del FMI.
El fervor de tots dos PO per a defensar l’alineament amb Hamàs és inversament proporcional a la seva activitat internacionalista. En un sentit té coherència. Per a què construir organitzacions revolucionàries internacionalistes si davant els principals processos de la lluita de classes és secundària la lluita de programes, estratègies i mètodes? Són les dues cares del “pablisme”: adaptar-se a aquesta mena de direccions i relegar la lluita per la construcció de partits revolucionaris a nivell nacional i una internacional de la revolució socialista, la IV Internacional. De fons, aquesta és la qüestió.
