Tot i això, les demandes democràtiques que van emergir amb força el 2012 segueix sent una aspiració del poble català. Tant el dret a l’autodeterminació -recolzat pel 80%- i posar fi a la monarquia borbònica, com la qüestió de l’amnistia per a totes les persones preses o processades arran del referèndum de l’1-O i la resta de mobilitzacions d’aquests anys .

Els resultats electorals del 23J van deixar una aritmètica parlamentària inesperada. La necessitat del PSOE i Sumar d’aconseguir els vots de Junts per a la investidura han tornat a posar com a eix de debat polític estatal l’autodeterminació i l’amnistia.

En negociacions per dalt, els drets democràtics del poble català estan sent utilitzats per intentar formar un nou “govern progressista”. Amb la idea que aquest seria un "mal menor" contra la dreta del PP-VOX, partits com ERC ja han compromès el suport a una nova legislatura de Sánchez. Com si no haguéssim vist aquests anys de govern progressista que a més de negar l’autodeterminació, van governar al servei de les empreses de l’IBEX, van augmentar pressupostos militars i van assassinar migrants a les fronteres.

Tots dos partits s’ofereixen ara a dialogar i negociar. Tot i això, ja deixen clar des del primer moment que la qüestió del dret a decidir queda per fora de tota discussió. El PSOE la nega completament, fidel al seu paper de partit de Sa Majestat i del 155. Sumar i els Comuns, fins i tot van treure del seu programa electoral la seva proposta d’un referèndum pactat.

La venda d’il·lusions que fan ERC, i ara Junts també, que es podrà votar amb la vènia del Règim del 78, es revela com un fum pur i un revival del “processisme màgic”.

Sobre l’amnistia passa més del mateix. El PSOE només estaria disposat que aquesta fos quelcom així com una mesura de gràcia parcial sobre els dirigents independentistes, semblant als indults. Sumar, per la seva banda, vol incloure-hi els policies de l’1-O, recordant els seus antecessors del PCE de Carrillo el 77 quan van intercanviar la sortida dels presos polítics per la impunitat dels crims del Franquisme.

En cap cas no es parla d’una amnistia completa. Que inclogui totes les persones processades durant el procés -per delictes molt dispars, inclosos els muntatges per terrorisme-, ni de bon tros la resta de presos i represaliats polítics com Hasel, els activistes per l’habitatge, sindicalistes i un llarg etcètera.

Puigdemont tampoc no fa extensiva aquesta demanda d’amnistia per a tots ells, perquè en molts casos han estat els governs processistes els encarregats de la repressió. Per tant, l’única amnistia que pot sortir de les negociacions actuals seria un indult parcial, que, com els anteriors, serviria per acabar de soldar la restauració de la normalitat autonòmica de la què Aragonès i el govern de la Generalitat són la millor expressió .

Les lliçons del procés i l’1-O deixen clar que les “jugades mestres” i les negociacions per dalt entre els partits de la burgesia independentista i els partits del règim espanyol –en aquest cas els “progressistes”– són una via morta per aconseguir aquestes demandes democràtiques.

Només amb un retorn al camí de la mobilització social les podrem imposar. Aquest és el camí al què no volen tornar ni Junts ni ERC. Ja el 2017 van ser ells els que es van ocupar de contenir i desactivar la gran mobilització de carrer i la vaga general del 3-O. Són dos partits obertament enemics de que aquestes demandes es conquistin des de baix. Temen que si és la classe treballadora i els sectors populars els qui les conquistem, vulguem també resoldre els principals problemes socials a costa dels interessos i beneficis dels grans capitalistes catalans que representen.

Per això el camí no és el que proposen l’ANC o la CUP de reconstruir-hi la “unitat independentista”. Cal apostar per un full de ruta independent, que desenvolupi la mobilització i autoorganització necessàries per poder derrotar l’Estat. Per això és fonamental cercar l’aliança amb la resta de sectors obrers i populars de la resta de l’Estat, en una lluita comuna contra el Règim del 78.

Des del CRT apostem per aquesta via. Per això, tant a Catalunya com a la resta de l’Estat, fem una crida a tota l’esquerra anticapitalista, els moviments socials i l’esquerra sindical, a no mantenir-nos com a convidats de pedra davant de les negociacions per dalt. Cal dir que ja n’hi ha prou de pastisseig, i impulsar mobilitzacions a tot l’Estat per:

• L’amnistia total de totes les persones encausades per lluitar o per delictes d’opinió, tant els polítics catalans i la resta d’activistes independentistes com sindicalistes com els obrers del metall de Cadis, les persones processades del moviment de l’habitatge, els sis antifeixistes de Saragossa, Hasel o els centenars de joves processats per manifestar-se.

• La fi de la persecució i la criminalització de tots els moviments socials, que han inclòs pràctiques pròpies de la Dictadura com la infiltració policial. Per la derogació de la Llei Mordassa i totes les lleis lliberticides. Per una investigació independent, a càrrec d’organitzacions de Drets Humans i represaliats, per al judici i el càstig de tots els repressors i els seus responsables polítics.

• En defensa de la plena autodeterminació del poble català i el dret a constituir-se en un Estat independent en forma de república, que des de la nostra perspectiva hauria de ser una república socialista que pogués ser part d’una federació socialista de repúbliques de la península ibèrica.

• L’obertura de veritables processos constituents a tot l’Estat en què es pugui posar fi a la Corona i la resta d’institucions reaccionàries del Règim del 78, així com poder abordar com resoldre totes les demandes democràtiques i socials pendents.