Esquerra

Claus de la crisi que ve per a construir l’esquerra que necessitem

El pitjor del primer brot de la pandèmia queda enrere. Deixa per davant una caiguda econòmica històrica que agreuja la crisi del règim i promet ser llevadora de noves convulsions socials. L'esquerra revolucionària ha de preparar-se des d'ara per al nou escenari que deixa la crisi del coronavirus.

Santiago Lupe

Barcelona | @SantiagoLupeBCN

dilluns 15 de juny| edició del dia

Estem a una setmana de l’entrada en l’anomenada “nova normalitat”. Enrere queden les fases i les pitjors setmanes de la crisi sanitària. Per davant la pitjor caiguda econòmica des de la postguerra, la incertesa sobre el possible rebrot de tardor i un règim que aprofundeix la seva crisi. Tot en un marc internacional molt més agitat que el de 2008, amb la globalització neoliberal en hores baixes i un món convulsionat per una nova onada de lluita de classes iniciada abans de la pandèmia i que té la seva continuïtat en la rebel·lió juvenil contra el racisme als EUA. Analitzem a continuació aquestes claus de la situació i els reptes de l’esquerra revolucionària en l’escenari post pandèmia.

Una crisi molt més profunda que la de 2008

En els últims dies institucions com el Banc d’Espanya o l’OCDE coincideixen que la caiguda de l’economia espanyola en 2020 serà una de les majors de la UE i els països del G20, i molt pitjor que la de 2008 a 2014.

El pitjor està per arribar. Més encara si a la tardor el possible rebrot porta a un nou confinament o altres mesures restrictives.

El PIB pot contreure’s fins a un 15%, una xifra que gairebé cuatriplica al pitjor any de la crisi anterior, 2009, quan la va arribar al 3,8%. La desocupació aconseguirà el 23,6% a final d’any i continuarà pujant fins al 24,7% en 2021. Una escalada que en la crisi anterior es va produir en 3 anys - arribant al 22,6% en 2011-, s’aconseguiria ara en tot just 6 mesos. El creixement del deute pot arribar al 118% si no hi hagués rebrot i fins a un 129,5% en cas que no sigui així. Una pujada d’entre 20 i 30 punts, quan en 2009 va ser de 13 i només en 2012 -l’any del rescat- es va arribar als 17.

Les fredes estadístiques donen compte que els patiments que és veien contra la classe treballadora i els sectors populars prometen superar amb escreix els de l’arremesa anterior. Les “cues de la fam” en barris populars són un avançament de les estampes a les quals ens volen condemnar. El milió d’acomiadaments acumulats des de març, els més de 3 milions de suspensions que poden acabar en tancaments o acomiadaments i els més de 500 mil autònoms en fallida, són part també d’aquest sinistre àlbum.

L’efecte estiu pot servir d’un cert pal·liatiu conjuntural, però cap expert s’atreveix a assegurar-ho. Si s’aconsegueix mobilitzar una part del mercat intern vacacional entre els qui conserven ocupació i ingressos, i una part del turisme estranger amb l’obertura de fronteres, es podria suavitzar la caiguda temporalment. Però tots coincideixen que el respir serà passatger. Per a octubre organismes com el Col·legi de Gestors Administratius preveuen una onada de fallides i impagaments. El pitjor està per arribar. Més encara si a la tardor el possible rebrot porta a un nou confinament o altres mesures restrictives.

Els Estats posen en marxa plans de rescat dels capitalistes sense precedents

Fins ara hi ha hagut una forta intervenció dels Estats per a contenir i dosificar el desastre. En certa manera s’ha evitat que les conseqüències de la crisi s’expressin amb tota la seva contundència. Els governs de diferent signe de la UE, i fins a l’administració Trump, han implementat polítiques per a la contenció parcial de la desocupació de masses, l’onada de fallides i l’empobriment extrem d’àmplies capes de la població.

Més de 2 bilions de diners públics injectats per al rescat del capitalisme europeu

La reacció dels Estats no ha estat la mateixa que en 2008. D’una banda, s’està discutint una mobilització de recursos sense precedents per a salvar l’anomenada “economia real”. Un rescat a sectors com el turisme, l’automòbil o l’aviació, equivalent al realitzat en la crisi anterior sobre el sistema financer, encara que les quantitats desemborsades poden superar-lo amb escreix.

Aquestes mesures de salvataje directe s’han vist acompanyades aquesta vegada amb la implementació de polítiques per a contenir la caiguda d’ingressos de milions -la qual cosa obriria una situació explosiva socialment- i una ona encara major de facis fallida i tancaments d’empreses. A més de les rendes mínimes, subsidis a autònoms i altres ajudes d’urgència al pagament de subministraments o alimentació, els ERTOs o suspensions s’han constituït com una de les peces claus de la política de contenció de la catàstrofe per part dels Estats europeus.

Són mesures que no eviten en absolut que el pes de la crisi recaigui en la classe treballadora i els sectors populars. Només el “ingrés mínim vital”, la mesura estrella del govern “progressista”, deixa per fora a 8 dels 10 milions de persones que viuen en risc de pobresa i exclusió social. La seva fi és el mateix que els avals i ajudes directes a les empreses, un rescat i socialització de les pèrdues disfressat de mesures socials.

L’exemple més clar és el dels ERTOs que, a més de que segueixen sense arribar a mig milió de treballadors que no han cobrat encara, suposen l’assumpció per part de l’Estat dels salaris i cotitzacions que correspondria assumir a les empreses. O les “ajudes” d’habitatge, que comporten un endeutament de les famílies perquè ni les grans forquilles ni la banca deixin de percebre lloguers i hipoteques.

La UE disposarà de més de mig bilió d’euros -dels quals 100 mil milions són per al finançament dels ERTEs-, 240 mil milions del MEDE, 100 mil milions de crèdits per a les empreses de part del Banc Europeu d’Inversió i el Banc Central Europeu ha ampliat el seu programa de compra de deute públic a 1 bilió 350 mil milions. Més de 2 bilions de diners públics injectats per al rescat del capitalisme europeu.

A l’Estat espanyol li correspondrien 77 mil milions en ajudes no reemborsables -encara que condicionades a subvencionar sectors empresarials concrets-, 88 mil en préstecs i 15 mil per al pagament dels ERTOs. Fins al moment el govern ja ha confirmat que s’acolliran a l’ajuda per al pagament dels ERTOs, però el mecanisme principal i més immediat del que s’està fent ús és de l’augment de l’endeutament.

Un rescat que es farà pagar de nou a la classe treballadora i els sectors populars

Encara que les quantitats implementades siguin estratosfèriques i sense precedents, és poc probable que es puguin sostenir indefinidament en el temps, més encara si la crisi no acaba amb el control estival de la pandèmia i aquesta rebrota en la tardor i hivern boreal, com alerten molts experts sanitaris.

Si prenem l’Estat espanyol com a botó de mostra, la llista de despeses que hi ha per davant, només en els pròxims mesos, és molt major que el paquet promès per la UE. Només en els ERTOs, fins al 30 de juny, la factura s’eleva als 21 mil milions, ja per sobre del total de fons que li correspondrien del programa europeu. El govern vol aprovar una pròrroga fins a setembre el que suposaria una quantitat molt similar -només el 15% dels treballadors suspesos han reprès l’activitat-, i la patronal li està demanant que ho estengui fins a desembre.

El Banc d’Espanya ja ha advertit que quan hi hagi algun respir serà necessari fer un exercici de “consolidació fiscal” i contrareformes pensions i laboral

A això caldria incloure-li la caiguda de recaptació per l’augment de la desocupació o la baixada d’activitat, el fet que la guardiola de les pensions estigui a prop dels números vermells -va acabar 2019 amb tot just 2 mil milions -, el creixement de la factura de desocupació, de la despesa sanitària... i, per descomptat, el rescat milmillonari a empreses i entitats financeres quan la tempesta de la tardor d’impagaments i fallides es deslligui.

La major partida anunciada fins ara han estat els 100 mil milions d’euros en avals públics per a crèdits empresarials. La banca els està utilitzant per a refinançar part del seu deute -i garantir així que en cas de morositat el 80% de les pèrdues les cobrirà l’Estat - o per a facilitar crèdits a empreses tan “necessitades” com el Barça o el Reial Madrid que han demanat fins a 200 milions per al pagament dels seus jugadors. Tot un rescat preventiu dels mateixos que encara deuen 42 mil milions del de 2012 malgrat portar un lustre amb beneficis històrics.

En cap cas s’estan buscant els recursos per a sufragar tot això entre les grans empreses i fortunes, aquestes només “posen la mà”. Les propostes del govern “progressista” per a fer contribuir a “els que més tenen” brillen per la seva absència o la seva impotència. Així va ser amb el fracassat projecte de “impost als rics” d’Unides Podemos. No va tirar endavant, però d’haver-ho fet es proposaven recaptar 11 mil milions, una quantitat que equival a una paga extra dels pensionistes, és a dir una gota en un oceà. Passa igual amb l’anomenada “ taxa covid” ara en discussió, que gravaria entre un 0,1 i un 0,2% algunes operacions borsàries. Si tira endavant recaptaria 2 mil 500 milions, menys que el que es necessita per a finançar el “ingrés mínim vital”.

El govern “progressista”, com fessin Zapatero i Rajoy en la crisi anterior, espera tirar de l’augment del deute públic i d’un nou rescat europeu. Una recepta que té les seves contrapartides en forma d’ajustos i contrareformes socials. El Banc d’Espanya ja ha advertit que quan hi hagi algun respir serà necessari fer un exercici de “consolidació fiscal” -el nou eufemisme per a no dir retallades- i reformes estructurals en matèria de pensions i reforma laboral.

En la crisi anterior aquests ajustos no van venir immediatament. Va ser en 2010, gairebé dos anys després de la caiguda i quan aquesta havia arribat a una sort de “plana”. Llavors Zapatero va iniciar l’ofensiva i la crisi es va reobrir amb altres 3 exercicis de caiguda del PIB i una nova escalada de la desocupació fins als 5 milions d’aturats.

Pablo Iglesias reconeixia recentment en un acte virtual de Podemos que “la crisi social s’agreujarà, vénen moments molt difícils”. No es referia únicament a la deterioració dels índexs econòmics, sinó que el seu govern “progressista”, com han fet històricament tots els governs del PSOE, s’haurà de posar al capdavant d’aplicar l’ajust que necessita el capitalisme espanyol per a sobreviure’s a costa dels treballadors i sectors populars.

El govern “progressista” i la burocràcia sindical com a fre de la resposta social a la crisi

El propi xoc de la pandèmia i el confinament han estat factors claus que operen en la relativament baixa resposta social a aquesta catàstrofe sanitària, econòmica i social. Tres mesos de por al contagi, una “inassistència” que desorganitza -sense la joventut a les aules ni tampoc una part important de les i els treballadors en els seus centres de treball- i, sobretot en les primeres setmanes, un esperit de “unitat nacional” al qual es va sumar fins a la dreta i que va actuar també en contra que els qui sí que havien d’anar als seus llocs de treball donessin més i majors respostes que les que s’han vist fins ara.

Si per a alguna cosa estan treballant tant Unides Podem com els seus agents en el moviment obrer i diversos moviments socials, és per a obstaculitzar l’emergència d’una resposta social des de la classe treballadora i els sectors populars empobrits

A això a més se li suma el propi cop de la crisi, que com en moltes altres ocasions en la història, té l’efecte immediat conservador de no voler perdre l’ocupació -aquells que el conserven- i buscar solucions immediates als grans problemes individuals sobrevinguts.

A aquests elements cal sumar el fet que sigui un govern “progressista” el que aplica aquest nou rescat. Si per a alguna cosa estan treballant tant Unides Podem com els seus agents en el moviment obrer i diversos moviments socials, és per a obstaculitzar l’emergència d’una resposta social des de la classe treballadora i els sectors populars empobrits.

La CEOE, al costat de la burocràcia sindical, han beneït la flexibilització i ampliació dels ERTOs, que les ajudes d’habitatge es convertissin en crèdits a les famílies, que el “ingrés mínim vital” quedés per sota del SMI i deixés per fora a un milió de treballadors estrangers, que l’aturada d’activitats no essencials repercutís íntegrament en els treballadors que hauran de retornar totes les hores...

Les diferències amb 2008 existeixen, però aquestes no són un senyal d’identitat del govern del PSOE i Unides Podemos, sinó que són compartides per governs de la dreta com el de Macron a França, Conte a Itàlia o fins a Trump als EUA, que va donar xecs de 1200 euros a 70 milions de nord-americans i un subsidi de desocupació de 600 euros setmanals a altres 21.

Malgrat això, la campanya de la dreta i l’extrema dreta contra el govern no ha cessat, arribant a acusacions ridícules com la de “socialcomunista”. Una ofensiva que enforteix el miratge, ben encoratjat des del mateix executiu i els qui el recolzen, que estem davant un govern de “esquerres” que pretén rescatar a “els de baix”. El “malmenorisme” que justificava al gener la investidura i cogovern amb els social-liberals, presa avui la manera de fer pinya amb un govern al qual ningú li pot dir que no aquest legislant a gust de la patronal i “deixant a milions enrere”.

Les primeres respostes obreres a la crisi en un marc internacional convuls

Malgrat aquestes tendències a la pasivización, hem estat testimonis de les primeres respostes de la classe treballadora. Ho vam veure en els primers dies de la quarantena, amb les accions en fàbriques com Mercedes, Balay o Airbus parant la producció davant la falta de mesures de seguretat. I com ens referíem abans, ho estem veient en aquests dies amb la mobilització dels treballadors de Nissan, les seves subcontractes o Alcoa en contra dels tancaments. O als i les sanitàries que surten a les portes d’hospitals i centres de salut per a exigir que es reverteixin les retallades i privatitzacions, que es reforcin les plantilles i es posi fi a la precarietat en el sector.

No sabem com seran els terminis i els ritmes, però el que no hi ha dubte és que els sectors obrers i populars es rebel·laran contra els grans patiments als quals es condueixen a amplis sectors de masses.

També en sectors de la joventut, sobretot d’origen immigrant, s’han donat algunes respostes, com les manifestacions en solidaritat amb el moviment Black Lives Matter dels EUA i el racisme institucional de l’Estat espanyol. Aquestes van ser molt menys massives que les que s’han produït en altres països de l’entorn com França o Regne Unit, alguna cosa que no es pot separar del fet que l’esquerra reformista i afí al govern les qüestionés per inoportunes.

Malgrat això, són exemples que demostren que els obstacles que treballen per la pasivizació no són absoluts, i que l’esquerra política i sindical podria prendre’ls com a punt de suport per a trencar amb ella. El malestar que s’acumula entre els qui han estat treballant en la primera línia durant la pandèmia, els qui ho fan en condicions d’extrema precarietat, les generacions que a les quals ja la crisi anterior els va condemnar a un futur de pobresa laboral... pot convertir-se en l’espurna que encengui les enormes forces socials de la classe treballadora per a barallar per una sortida de la crisi en el nostre favor.

Més encara si atenem el convuls escenari internacional. A diferència de 2008, aquesta crisi comença enganxada al cicle de la lluita de classes que va arrencar en 2019 amb la França de les armilles grogues i la vaga del transport contra la reforma de les jubilacions, les jornades d’Hong Kong o Catalunya, el procés revolucionari xilè, la resistència al cop a Bolívia i l’onada de mobilitzacions en el nord d’Àfrica i molts països àrabs. I quan no s’han complert els 100 dies de pandèmia, veiem una rebel·lió juvenil contra el racisme que està colpejant en el cor de la principal potència imperialista mundial.

En 2008 van passar una mica més de 2 anys fins que es van donar els primers processos, l’anomenada primavera àrab de començaments de 2011. No sabem com seran els terminis i els ritmes, però el que no hi ha dubte és que els sectors obrers i populars es rebel·laran contra els grans patiments als quals es condueixen a amplis sectors de masses.

La responsabilitat de l’esquerra política i social que es reivindica anticapitalista per a no regalar-li l’oposició a la dreta

La burocràcia sindical està fermament compromesa amb la política governamental. Ha deixat passar el milió d’acomiadaments des de març, el no cobrament dels ERTOs per mig milió i deixa aïllades les lluites que es van deslligant davant tancament com el de Nissan o Alcoa.

Una ubicació “malmenorista” com una sort de “sector crític” del bloc governamental, està aconseguint que el terreny de l’oposició al govern que de lliure per a la dreta

En alguns moviments socials i l’esquerra sindical es vénen plantejant crítiques a les polítiques governamentals, per la qual cosa tenen de limitades i de rescat encobert als empresaris. Però segueix molt present la concepció que enfront de la dreta cal sumar forces amb els qui avui estan en el govern. Fins i tot es recolza acríticament alguna de les propostes amb les quals es vol presentar com un govern de “esquerra” malgrat no tenir impacte rellevant ni a resoldre la crisi ni a fer-la-hi pagar als capitalistes, com és el cas de la taxa covid que grups com a Anticapitalistes han pres com a demanda estrella.

No obstant això, aquesta ubicació “malmenorista” com una sort de “sector crític” del bloc governamental, el que està aconseguint és que el terreny de l’oposició al govern que de lliure per a la dreta, que es continua enfortint amb els seus discursos de demagògia social i xenofòbia.

Encara aquesta esquerra política i social està lluny de proposar-se articular una oposició per esquerra, tant des dels carrers com des de les Corts amb les posicions que tenen grups com la CUP o Anticapitalistes en el Parlament europeu o l’andalús, per a lluitar contra les mesures governamentals i per un programa per a fer-li pagar la crisi als capitalistes.

Avui la situació ja permetria fer passos concrets en aquesta direcció. Per exemple, posant en peus una gran campanya de solidaritat amb Nissan i Alcoa, que s’oposi al programa de la burocràcia de barallar per indemnitzacions per acomiadament o ajudes a la patronal que vol marxar, la lluita per una nacionalització sense indemnització i sota control dels treballadors. Una campanya al costat de l’esquerra sindical, que promogui assemblees i coordinadores entre els treballadors de l’empresa matriu i les contractes, que s’expressi en mobilitzacions i s’enforteixi des de les institucions amb projectes de llei amb aquest contingut.

El mateix podríem dir respecte a la sanitat. La lluita dels seus treballadors i treballadores podria ser un puntal des del qual intentar desenvolupar un gran moviment per la reversió de les privatitzacions, les retallades i la nacionalització de tota la sanitat privada; o amb els treballadors més precaris, impulsant la seva organització i coordinació com s’està proposant des de les seccions de CGT en Telepizza.

El Règim del 78 arriba a aquesta nova crisi sense resoldre la seva

Una de les conseqüències de llarg abast de la crisi anterior va ser l’obertura del que denominem com a crisis orgàniques en les principals democràcies capitalistes. En el cas ibèric, el Règim del 78 va entrar en ella a partir del 2011 i arriba al moment actual sense tenir-la ni molt menys resolta. La precarietat de la restabilización del règim venia donant mostres sobretot en la inestabilitat del govern “progressista” i en la falta d’un nou consens capaç de tancar definitivament la crisi de representació, territorial i institucional.

La bastimentada institucional nascuda de la Transició es despulla com una entitat frèvola que un canvi significatiu en el terreny de la lluita de classes pot fer cruixir i enfonsar-se

En la conjuntura, el govern del PSOE i Unides Podemos sembla estar buscant, i aconseguint, una millor estabilitat parlamentària. El seu acord amb el PNB i la dreta de Cs li pot fer menys dependent del suport de l’independentisme català d’ERC. No obstant això, el nivell de polarització atiat per la dreta i l’extrema dreta no cessa i posa en evidència que la baralla prèvia entre les diferents receptes per a restaurar el règim no sols no disminueix amb la situació de crisi, sinó que s’agreuja.

La restauració “progressista” que pretenia encarnar el bloc de la investidura sembla cosa del passat . La situació no dóna marge ni per a reformes redistributives -no li donarem aquest rang a les mesures de contenció- ni tampoc per a una relaxació o reversió de les tendències recentralizadoras que des de 2010 han estat darrere que emergís la crisi catalana. De fet, els nous socis del govern apunten a una moderació conservadora del propi govern amb polítiques econòmiques en total sintonia amb la resta de governs europeus, un sistema autonòmic limitat i major capacitat d’intervenció de l’Estat central.

Malgrat aquesta “moderació”, l’altre projecte de restauració segueix sense acceptar la més mínima concessió i està disposat a destronar o desgastar al màxim al govern per a prendre la batuta de la redefinició o restauració del règim i del pla de sortida de la crisi. Representen un sector gens menyspreable de l’Estat i el establisment, conformat no sols per la dreta política, sinó d’una banda significativa de la Judicatura, les forces i cossos de seguretat i amb simpaties a la Zarzuela.

La seva posició més bel·ligerant davant l’independentisme els situa com l’ala més ferma en la defensa de la recentralització. Quan els recursos prometen ser cada vegada més escassos i en un país on una gran part dels grans negocis estan lligats a les relacions amb l’Estat -turisme, construcció, obra pública...- aquesta no és una discussió només identitària. En el programa de reformes estructurals confien més en si mateixos que en un govern vicepresidit per Unides Podemos, perquè les mesures d’ajust i les contrareformes s’emportin de manera decidida i sense demanar cap contraprestació, per mínima que sigui, a les empreses -com la taxa covid o altres mesures de l’estil-.

La guerra entre aquests dos sectors per dalt eixampla esquerdes preexistents. La territorial, i en particular la catalana -encara que en una clara reculada del moviment democràtic fruit de la repressió la política claudicant de les seves adreces- pot tornar a viure nous episodis en un marc social i econòmic molt més crític que l’etapa de relativa recuperació en què es va desenvolupar el gruix del procés. La disputa pel finançament autonòmic ordinari i extraordinària o nous episodis de la guerra judicial contra l’independentisme, com l’anunciada destitució de Torra a la tardor, fan complicat el retorn a la normalitat autonomista amb la qual anhelen tant ERC i el PDECAT, com el PSOE i Unides Podemos.

Fins i tot institucions com la Corona o la Guàrdia Civil es veuen enfangades en aquesta guerra interna. La dreta pretenia emprar una part de la Judicatura i la Benemèrita per a muntar un judici contra el govern pel 8M, i aquest ha respost contundent des de la Fiscalia General de l’Estat desactivant la causa, purgant al “heroi del 1O” Pérez dels Cobos i obrint investigacions ni més ni menys que al Rei emèrit. Sembla que en l’immediat ha deixat a la dreta a la defensiva, cal veure per quant de temps. Però el cost per a aquestes institucions del règim es mesurarà en els pròxims mesos o anys.

Després d’intentar “resignificar” a la Guàrdia Civil i les Forces Armades amb la seva utilització durant l’Estat d’Alarma, ara el govern per a defensar-se ha de deixar córrer la idea que una part de la mateixa són clavegueres amb pulsions destituyents. Després de reconciliar-se amb la Corona i que fins als ministres de Podemos i el PCE li rendissin homenatge, han d’enfangar-la en el Suprem per a donar un toc al bloc de la dreta que els recordi que l’Estat també són ells.

El principal punt a favor per al règim i les seves diferents ales és l’encara feblesa d’una resposta per baix. La relativa passivitat social fa que aquestes baralles per dalt tinguin en l’immediat danys controlats. Però això no evita que el corc avanci i que, la inexistència un nou consens per dalt amb legitimitat per baix, faci de la bastimentada institucional nascuda de la Transició una entitat frèvola en la qual un canvi significatiu en el terreny de la lluita de classes la pugui fer cruixir i enfonsar-se.

Preparar-se per a crisi històrica que tornarà a ser llevadora de revolucions

La crisi del Règim del 78 recorda a la del Règim de la Restauració. Aquella també va ser lenta i llarga. Més d’un govern per any és la mitjana des de la pèrdua de les colònies en 1898 i la marxa a l’exili d’Alfons XIII el 1931. No van faltar les estabilitzacions precàries. L’última per la via autoritària amb la dictadura de Primo de Rivera, imposada per a salvar a la Corona de la seva responsabilitat en el desastre militar de Annual i sufocar l’amenaça que venia des de baix: un moviment obrer que va estremir a les elits governants durant l’anomenat trienni bolxevic.

Necessitem posar en peus una esquerra que trenqui amb tota il·lusió en la gestió de l’Estat capitalista o la cerca d’aliances amb sectors de la "burgesia democràtica"

Però la descomposició per dalt, expressió d’una lenta decadència de en altre temps gran potència imperial espanyola, la va perforar fins al punt que quan els vents de la crisi del 29 van creuar l’Atlàntic, es va desplomar la pesseta i es va disparar la desocupació, van bastar unes eleccions municipals i manifestacions massives en les grans ciutats perquè s’enfonsés i la classe dirigent es veiés obligada a canviar-se a la jaqueta tricolor. Començava així la revolució espanyola.

Estem encara lluny d’un 14 d’abril de 1931, però l’única manera d’evitar que el règim es doti d’una nova sobrevida i se’ns imposi una reculada en les nostres condicions de vida i treball sol comparable al de la postguerra, és intentar preparar-se per a esdeveniments d’aquesta magnitud.

L’extrema dreta ja ho està fent. El discurs de Vox no apel·la solament als molt cafeters que li van votar en les passades eleccions. Les constants apel·lacions en la tribuna a conflictes com Nissan, Alcoa o l’impagament dels ERTOs i l’alè de l’odi a l’estranger entre els més colpejats per la crisi, pretén “sembrar” les seves idees entre sectors populars i de classes mitjanes arruïnades, i poder capitalitzar el desgast del govern per a afavorir una restauració en la clau més autoritària i reaccionària possible.

L’esquerra reformista juga el seu tradicional paper de “metge de capçalera” de l’Estat capitalista. Avui des del govern al costat dels social-liberals, convertits en els banderers de la Constitució d’un règim que fa aigües, sembrant desmoralització, pasivización i desorganització per a “defensar la democràcia”, no fan sinó aplanar el camí a la dreta al mateix temps que passen les mateixes polítiques que Casado aprovaria si estigués ell en la Moncloa.

La construcció d’una esquerra revolucionària és una tasca que es torna urgent. Necessitem posar en peus una esquerra que superi la que ha estat la tradició històrica de l’esquerra en l’Estat espanyol. Que trenqui amb tota il·lusió en què és possible resoldre les grans demandes democràtiques i socials des de la gestió de l’Estat capitalista. Aquesta va ser la hipòtesi Podemos, que van assumir i encara comparteix en gran manera les i els companys d’Anticapitalistes, i que no sols veiem fracassar en el govern “progressista” sinó en innombrables experiències de governs reformistes d’esquerra al llarg del segle XX, incloent els del bienni progressista o el Front Popular.

També amb la il·lusió etapista que en una primera fase, especialment per a conquistar drets democràtics, toca establir aliances amb sectors democràtics de la burgesia. Aquesta ha estat i és la hipòtesi de la “unitat popular” de la CUP i l’esquerra independentista. Però l’aliança amb la burgesia independentista catalana no va fer més que constatar en 2017 que va servir d’obstacle perquè el moviment democràtic català pogués desenvolupar una mobilització fins al final contra l’Estat, empalmant amb la classe treballadora catalana i de la resta de l’Estat després d’un programa de transformació social.

Per una esquerra a l’altura d’una crisi històrica

Des de la CRT considerem que aquestes “il·lusions”, que han estat hegemòniques en l’esquerra en el cicle de crisi i lluites anterior, han de ser superades, a risc d’acabar replicant-les en un nivell encara més dramàtic. En aquest sentit hem plantejat a altres grups que són part de la nostra mateixa tradició marxista revolucionària, obrir la discussió sobre la possibilitat de construir un partit unificat de l’esquerra revolucionària, que podria enfortir un pol que baralli per una altra esquerra.

Necessitem una esquerra que reprengui la perspectiva que crisi com l’actual poden ser llevadores de noves revolucions i que toca preparar-se perquè triunfin.

Una esquerra que aprofiti les esquerdes per dalt aixecant un programa que colpegi sobre elles, que lluiti per demandes democràtiques com el dret d’autodeterminació o un referèndum sobre la caduca institució monàrquica. Que ho faci oposant-se a tot intent de restauració d’aquest règim, vingui per la seva dreta o per la seva esquerra, i encoratjant l’organització i mobilització independent de la classe obrera per processos constituents veritablement lliures i sobirans impostos sobre les ruïnes d’aquesta democràcia per a rics.

Una esquerra que uneixi aquest programa contra el règim a un programa obrer i anticapitalista que d’una sortida de conjunt a la greu crisi econòmica i social. Que lluiti per mesures com la prohibició dels acomiadaments, el repartiment d’hores sense reducció salarial i l’ocupació i nacionalització sense indemnització i baix control dels seus treballadors d’aquelles empreses que tanquin; per la nacionalització de la banca, imposats a les grans fortunes i beneficis empresarials, per a cobrir totes les necessitats socials i sanitàries, per a condonar els crèdits als autònoms arruïnats i permetre la seva supervivència; per la regularització de tots els treballadors estrangers i la fi de les lleis d’estrangeria i els CIEs; o per l’expropiació dels habitatges de les grans forquilles, entre altres mesures urgents.

En definitiva necessitem una esquerra que reprengui la perspectiva que crisi com l’actual poden ser llevadores de noves revolucions. Moments històrics en els quals les masses tracten d’intervenir en el domini del seu destí. En els quals l’existència o no d’organitzacions revolucionàries armades amb un programa i una estratègia així, amb pes i influència en la classe treballadora i els sectors oprimits, és un element definitori per a poder imposar governs dels treballadors i treballadores, i evitar derrotes o desviaments que ens impedeixin conquistar una vida que valgui la pena ser viscuda plenament.




temes relacionats

Esquerra   /    Crisi coronavirus   /    #Covid-19   /    #Coronavirus   /    CUP   /    Unidas Podemos   /    Burocràcia sindical   /    En Català   /    Izquierda Unida   /    Podemos

Comentaris

Comentar