Les anteriors pujades del SMI per part del govern han demostrat ser pura demagògia. I les dades i les estadístiques demostren que els salaris no reflecteixen el cost real de la vida. Mentrestant les direccions sindicals prefereixen negociar amb la patronal que lluitar per un programa contra la precarietat laboral.
El Govern PSOE-Unidas Podemos va voler fer de la pujada del SMI de 950 euros la mesura “estrella” de l’inici de legislatura en 2019. No obstant això, aquesta ridícula pujada no sols estava lluny de revertir més de 30 anys de precarització que va tirar a la baixa els salaris de manera brutal (gràcies a les contrareformes laborals del mateix PSOE) sinó que va quedar en res a causa de la impunitat en la qual ha estat i viu la patronal. D’altra banda, i actualment, de les promeses de pujar el salari mínim ja no es parla i amb l’arribada de la pandèmia s’està filtrant que per contra estan per venir noves congelacions salarials per a les i els treballadors públics.
“La pujada del SMI va ser pura demagògia perquè en la pràctica la patronal no paga a la plantilla, al·legant que el seu sou ja arriba al mínim, mentre el Govern avala aquesta forma de càlcul, demostrant que la mesura ha estat mer màrqueting electoral”, denunciava mesos enrere Adrián, delegat de CGT a Telepizza, sector de treballadors precaris que ha organitzat cinc vagues reeixides contra l’impagament del SMI.
Per a molts treballadors precaris i precàries les pujades del SMI només van ser una il·lusió. Malgrat el famós decret, el govern i l’aparell judicial van posar tot tipus d’obstacles institucionals perquè el càlcul de les pujades afavorís a la patronal. En el cas dels pizzers, com a compte Adrián, vam haver d’imposar la pujada amb la lluita i l’organització. La lluita a Telepizza va aconseguir importants concessions, però no van tenir la mateixa sort milions de persones que els grans sindicats es neguen a defensar i organitzar contra la patronal.
Les xifres són molt simptomàtiques. Per exemple, per al 2019 la subocupació va créixer fins al 7%, i 4,9 milions de persones assalariades continuaven cobrant per sota del Salari Mínim, segons l’INE. A això se li sumava l’Informe de Càritas, on denunciaven que en el sector de l’hostaleria, l’agrícola o les empleades de la llar abunda el treball no declarat: el 24% de les persones no cobrava les hores extra, el 29,4% cobrava menys que el salari legal, i el 27,4% el cap a en negre.
Ara bé, si abans la patronal feia el que li donava la gana, amb la pandèmia i la nova crisi econòmica que ens aguaita, la tendència salarial va anar cap avall. Ja no sols es tracta que les pujades del SMI fossin una il·lusió, el problema és que qualsevol pujada ha estat esborrada del mapa, amb ajuda del mateix Govern, per via d’acomiadaments, xantatges patronals, i una rebaixa brutal del 30% per a aquells que estan en ERTO i que no saben si recuperaran l’ocupació. En realitat, les mesures del Govern actuaran com a pressió per a tirar a la baixa els sous que teníem en l’època pre-pandèmica. La joventut treballadora només coneixerà salaris de misèria.
Les dades, les estadístiques, i les enquestes parcials reflecteixen que abans de l’inici d’aquesta nova crisi ni tan sols els salaris cobrien el cost real de la vida per al 80% de les famílies. No es pot tenir cap il·lusió en què l’actual govern del PSOE (ara amb Unidas Podemos) vagi a donar una solució, perquè és precisament, al costat del PP, el principal responsable de la precarització de la classe obrera. En aquest sentit, les negociacions de les direccions sindicals amb el Govern només estan servint per a avalar el rescat dels grans empresaris i l’endeutament públic que més tarda o més d’hora pagarem les classes treballadores. Per contra, és necessari trencar les negociacions, organitzar als treballadors i treballadores entorn d’un programa que realment qüestioni la precarietat laboral, els salaris de misèria i el negoci dels capitalistes.
Fa falta un Comitè de treballadores, al costat de les organitzacions feministes i de veïns independent de l’Estat i la patronal
Per a començar, ni tan sols a l’Estat espanyol existeix un organisme públic que realitzi alguna cosa semblant a un càlcul del “cost de la vida” o de la “canastra familiar”. I no és d’estranyar, perquè ni al govern ni a la patronal els interessa en el mes mínim. Demostraria com de ridícules són les pujades del SMI. I, a més, seria un argument de pes de cara a les negociacions col·lectives contra una patronal que paga per sota del cost de la força de treball.
D’altra banda, l’estadística de preus que existeix, l’IPC (Índex de Preus al Consum), solament dóna compte de la variació de preus dels béns i serveis, i segueix sense ser un instrument per a mesurar el “cost de la vida”, per la qual cosa ha rebut multitud de critiques. Entre altres, organismes com l’OCU, l’Organització de Consumidors i Usuaris, ve denunciant el poc que l’IPC expressa la realitat. I CCOO, explicava en la seva revista de “En Clau d’Economia” que l’IPC, per exemple, “exclou de la seva cistella de béns i serveis l’habitatge en propietat”. I això a pesar que segons l’INE, el 76,7% de les llars tendeix a comprar aquesta mercaderia tan elemental i preuada.
Segons Pisos.com, encara que no està comptabilitzat, les famílies dediquen un 38% dels seus ingressos totals a pagar el lloguer i un 25% a pagar la hipoteca. Ja només excloure les operacions de compra-venda d’habitatge, en termes de variació, suposava un 12,33% menys de l’IPC en el període ’98-’07, segons explicava J.F. Bellod en El Trimestre Econòmic, i un 30,14% si l’extrapolem avui dia.
Un índex estadístic de preus tan defectuós, que malgrat això, el Govern pretén desvincular-lo de les pensions i els salaris (com també insisteix la Comunitat Europea). En contra de les demandes de la Marea de Pensionistes que no volen continuar perdent poder adquisitiu.
En aquest marc, no sols és necessari barallar per l’escala mòbil de salaris, sinó lluitar per un Comitè independent a l’Estat i a les patronals, format per les organitzacions sindicals, les organitzacions feministes i de consumidors, per a elaborar una enquesta efectiva que tingui en compte, no sols les seves variacions sinó el cost real de la vida de la classe obrera.
La pauperització relativa en els anys de neoliberalisme ha estat bestial. Si en 1962 els alts executius cobraven “només” 20 vegades més que un empleat en l’actualitat són 123 i 278 vegades majors que abans.
De fet, les estadístiques i les enquestes ja vénen reflectint les enormes dificultats que pateix la població treballadora i un sector important d’ella, i el lluny que han estat les pujades salarials del Govern per a resoldre’l. Una ràpida radiografia dels salaris nets per decil realitzada a partir de l’Institut Nacional d’Estadística ens dóna una captura de pantalla general dels salaris que efectivament cobren les diverses capes de la població assalariada.
Les dades posen en evidència les ridícules pujades del Salari Mínim
Dels mes de 16 milions d’assalariats: 6,4 milions (el bloc majoritari) cobra menys de 1.115,8 euros mensuals; 3,2 milions cobren entre 1.115,8 i 1.436,5 euros; 3,2 milions cobren entre 1.436,5 i 2.053,2 euros, i novament 3,2 milions cobren entre 2.053,2 euros i mes de 2.642 euros mensuals. És a dir, ni més ni menys que el 50%-60% està per sota dels 1.200 euros mensuals i els 1.400 euros, respectivament. I només una minoria del 10% del decil cobra més de 2.642 euros nets (després d’impostos).
Segons l’Enquesta de Condicions de Vida de l’INE, que utilitza un barem diferent d’acord amb el decil de renda per unitat de consum, entre el 81,8% i el 53,1% de les persones amb renda entre els Decils de l’1 al 6 tenen “moltes dificultats o unes certes dificultats per a arribar a fi mes”. Ni més ni menys que el 76,6% de les persones del Decil 3 de renda té les mateixes dificultats per a arribar a final de mes, igual que Decil 4 i 5 amb el 64,4% i 60,9% de les persones. I encara que els problemes persisteixen, només és entre el Decil 7 i 8 que les dificultats baixen al 45,8 i al 41,1% de les persones. Mentre que és en el decil 10 de renda (l’últim tram) que el 80,8% de les persones d’aquest decil viu amb una certa facilitat o amb molta facilitat. És a dir, el 57% dels decils, segons la mitjana, té algun tipus de dificultat per a arribar a final de mes amb els seus ingressos.
Aquestes dificultats es posen fins i tot mes en evidència amb una delimitació del Salari Mínim tan baixa, ja que això té com a resultat que les actuals nomines d’una gran part de la població no serveixin per a cobrir mercaderies tan bàsiques com un habitatge, mantenir una família, tenir una vida independent o gaudir de costums d’oci mes bàsiques, entre altres necessitats socials.
Per exemple, tenint en compte les dificultats segons tipus de llar, el 51% i el 54,9% de les llars d’una sola persona o dos adults sense persones dependents (nens o nenes) o un altre tipus de llars sense persones dependents els resultava problemàtic o molt problemàtic arribar a final de mes. Però el percentatge de llars amb moltes o unes certes dificultats pujava sorprenentment fins al 75% en aquells en els quals vivia una persona adulta a càrrec d’una o més persones dependents.
El que dóna a entendre les enormes dificultats que té, per exemple, una dona soltera que manté i cuida al seu fill, poder tenir una vida independent. No per casualitat aquesta altíssima xifra tornava a baixar als 54,9% de les llars quan se sumava un adult en el manteniment d’aquesta mena de llars. Tot això en el marc que les mares no casades han passat de ser el 2% en 1975 a ser el 42,5% en 2014, i continua augmentant la xifra, segons El País. Tampoc és d’estranyar que l’Indicador AROPE, que mesura la taxa de risc de pobresa i exclusió social situï la seva mitjana en el 26,1% de la població. I la taxa de pobresa augmenta brutalment al 50% en les llars d’un adult i un nen, i no baixa del 25% de pobresa en les llars d’una sola persona, o d’una parella amb un o més nens.
D’altra banda, l’enquesta pròpia que realitza l’organització de Consumidors i Usuaris (OCU) sobre l’Índex de Solvència Familiar denunciava la manca material d’un gran percentatge de famílies. El 46% (!!) de les llars no pot sortir de vacances, 8 de cada 10 llars van al límit i no poden estalviar mai, el 30% i el 19% no pot ni anar al dentista ni afrontar les despeses d’ulleres o audiòfons, entre el 21% i el 31% no pot anar al cinema, comprar un llibre o anar a un restaurant. Per no dir que el 17% té difícil pagar els subministraments d’aigua, llum i electricitat, el 9% li és molt difícil comprar carn o peix, i el 14% no pot fer front a una hipoteca.
En general, les dades que ofereix el Govern sobre les despeses que tenen les famílies tenen complicacions a l’hora de ser un mesurador del cost de la vida, ja que el que pot gastar una persona no és el mateix que el que hauria de gastar per a tenir com a mínim una vida socialment acceptable. No obstant això, entre altres, la despesa mitjana per grandària de llar ja ofereix algunes xifres a tenir en compte.
Segons l’INE, enmig de centenars de xifres, trobarem que la despesa mitjana d’una llar que tingui un sol membre és de 19.499,11 euros anuals, és a dir, 1.625 euros mensuals. O cosa que és el mateix que 10,9 euros l’hora, per a una jornada anual de 1788 hores de treball. Això només és una mitjana, però dóna compte de les despeses que ha d’assumir de mitjana una persona que té la possibilitat (i sort) de tenir la seva pròpia llar. Una de les necessitats més bàsiques. En aquest sentit, i d’acord amb els paupèrrims sous que existeixen, és lògic que l’Observatori d’Emancipació comptabilitzés que a la fi de 2008 els menors de 30 anys gastaven el 55,7% del seu sou per a poder viure solos i que a 2019 aquesta quantitat havia escalat a l’esgarrifosa xifra del 94% del sou. A més, a mesura que creix el nombre de membres en la llar, es fan més restriccions de despeses per persona.
En relació amb tot això, cap al 2015 Jaume García, expresident de l’Institut Nacional d’Estadística, al costat d’altres experts, va fer públic un interessant Informe que estimava les anomenades Paritats de Poder Adquisitiu (PPA) per a les comunitats autònomes amb dades de 2012. Un indicador que pel que sembla permetia analitzar el nivell de producció o benestar, la “anàlisi del cost de la vida en una economia” i la pobresa d’acord amb la selecció d’una “cistella de la compra”. Que a més permet veure les diferències regionals però que no obstant això el Govern no volia incloure’l dins dels estudis de l’INE. Malgrat les exigències d’alguns partits regionals, que ho van usar per a justificar inversions a favor de les seves comunitats.
Per a Jaume García, catedràtic de la Universitat de Pompeu Fabra, la mitjana espanyola d’aquest suposat “cost de la vida” estaria calculada entorn de 22.297 euros a l’any. És a dir, 1.858 euros mensuals, o cosa que és el mateix que 12,5 euros l’hora per a una jornada anual de 1788 hores de treball. Quantitat, que, d’altra banda, té oscil·lacions importants en funció a la comunitat autònoma en la qual es visqui. Això significa que, prenent parcialment com a bons aquestes dades, tindríem que entorn del 80% dels assalariats i assalariades no arribar a cobrir el suposat “cost de la vida” més bàsic, si tenim en compte els salaris nets que organitza la població en decils.
Una solució realista a favor de les classes treballadores: escala mòbil de salaris concorde al cost real de la vida
Aquestes aproximacions al “cost real” de la vida posen en evidència el desfasament salarial que existeix i plantegen la necessitat de pensar un programa realista amb el qual combatre.
Per a començar, en el capitalisme no es pot parlar d’un “salari just”. El fet de no cobrar un “salari de misèria” no significa que l’explotació capitalista desaparegui. La realitat és que, encara que paguin un salari que cobreixi aquest cost de vida, l’empresari continua apropiant-se d’una plusvàlua. Aquest guany que s’apropia no depèn de pagar-li a l’obrera menys del que “val” la seva força de treball (el cost de reproducció d’aquesta força de treball). Per contra, depèn de la diferència entre la quantitat de treball que l’obrera realitza, i el que costa la reproducció de la seva vida (el valor de la seva “força de treball” o el seu salari).
Precisament, el gran secret del Capital és que obté la plusvàlua fent-li treballar a l’obrera més hores de les necessàries, encara que hagi cobert el seu cost de reproducció. A això se li afegeix que el problema no és només que l’empresari es folri amb el nostre plustreball fins i tot pagant un mínim, és que a més d’això vol sempre rampinyar mes beneficis pagant per sota d’aquest mínim.
D’altra banda, el valor d’aquesta força de treball (el seu “cost real”) és difícil fixar-la perquè en realitat no es tracta de fixar un límit de subsistència física. Això seria una bogeria. Com planteja Marx, depèn enterament d’un factor “històric i moral” que entre altres aspectes el conformen els costums de vida de la classe treballadora en el seu conjunt, i fonamentalment, depèn al seu torn de la relació de forces que tinguin les treballadores per a imposar el salari i les condicions de treball. És a dir, depèn de l’estat de la lluita de classes.
Les mesures “progres” del govern i la idea de les direccions sindicals de cobrar el marcat en la Carta Social europea (1.200 euros) a més de mostrar-se falses quan estan negociant retallades salarials i congelacions, es queden molt lluny per a fer front a les contínues rebaixes que fa la patronal en cada crisi econòmica, o quan els propis contractes porqueria tornen inservibles qualsevol pujada.
Desgraciadament, fixar un salari mínim sempre va servir a la patronal per a fixar el màxim real. Per això la joventut precària ha d’oposar mesures diferents lluitant per una escala mòbil de salaris garantit, determinat anualment sobre la base dels preus actuals del cost de la vida i elaborada per una comissió estadística de treballadores i treballadors, al costat dels veïns i les agrupacions feministes, com a única solució realista perquè el cost de la crisi la paguin els capitalistes. Les poques dades que hem tingut dret a conèixer ja reflecteixen el lluny que estan els programes dels sindicats per a qüestionar el calculo del govern i la patronal. Les centrals sindicals, sobretot, l’esquerra sindical ha de posar-se al capdavant per defensar aquest programa alternatiu enfront del programa del govern i la burocràcia sindical.
Al seu torn, aquest senzill programa de “supervivència” que qüestiona les maniobres enganyoses de l’Estat i els empresaris i que simplement lluita per mantenir el valor donat de la força de treball, no té sentit si no va unit a acumular i articular les forces socials de la classe obrera que permeti no sols imposar aquest programa amb la lluita sinó acabar definitivament amb l’explotació capitalista. Com planteja Marx, la classe obrera “no ha d’oblidar que lluita contra els efectes, però no contra les causes d’aquests efectes; que el que fa és contenir el moviment descendent, però no canviar la seva direcció; que aplica pal·liatius, però no cura la malaltia. No deu, per tant, lliurar-se completament a aquesta inevitable guerra de guerrilles, contínuament provocada pels abusos del capital o per les fluctuacions del mercat. Ha de comprendre que el sistema actual, fins i tot amb totes les misèries que bolca sobre ella, engendra simultàniament les condicions materials i les formes socials necessàries per a la reconstrucció econòmica de la societat. En comptes del lema conservador d’Un salari just per una jornada justa!, haurà d’inscriure en la seva bandera aquesta consigna revolucionària: Abolició del sistema del treball assalariat!”.
