×
logo Xarxa International
Facebook Instagram Twitter Telegram YouTube

Carta a les famílies des de les escoles, "el que s’aveïna empitjorarà l’educació"

Publiquem una de tantes cartes que circulen aquests dies previs a la vaga educativa de cinc jornades i que expliquen a fons els motius dels docents -en aquest cas d'un Instituto de Nou Barris-, a lluitar enfront les imposicions del govern de la Generalitat i el departament d'Educació.

EsquerraDiari.cat

dilluns 14 de març
Facebook Twitter

Benvolgudes famílies:

Segurament heu escoltat aquests dies que el professorat de primària i secundària volem anar a la vaga i durant diverses jornades. És cert i el primer que volem que sapigueu és que entenem (molts també tenim criatures) els problemes que això us pot ocasionar. Per això, us escrivim aquesta carta, per tractar d’explicar per què pensem que ha arribat el moment de dir “prou”. Si després d’haver-la llegit penseu que només ens preocupem dels nostres assumptes, la carta haurà estat un fracàs; si aconseguim que vegeu que ens trobem en un estat total d’indignació perquè considerem que el que s’aproxima empitjorarà l’educació dels vostres fills, dels nostres alumnes, haurem assolit el nostre propòsit.

Al contrari que el conseller d’Ensenyament, nosaltres sí que sabem que teniu la capacitat de pensar per vosaltres mateixos. Per això us explicarem el que ha fet el Departament d’Ensenyament i el que pretén fer.

El que ha fet. Mireu, un lingüista nord-americà, George Lakoff, va descriure una situació que va anomenar Framing, una cosa així com “ficar dintre d’un marc”. Aquesta situació consisteix en el fet que quan tu tens una opinió i jo en tinc una altra, si jo tinc més poder que tu (per exemple, si els meus amics controlen una televisió, uns quants periòdics i compten amb molts seguidors a Twitter), jo aconseguiré que es parli del que jo vull i que el que tu diguis sembli una bajanada, una cosa que no té a veure amb l’assumpte. Aquests dies molt de professorat recorda que el conseller Josep González-Cambray no ha estudiat res relacionat amb l’educació. És curiós i molt habitual en aquest país, però tal vegada no sigui tan important. El que sí que és interessant és que aquest senyor és expert en màrqueting i que en primer de màrqueting t’ensenyen com es fa això del “framing”, allò de posar un marc que et va bé a tu i que així sigui més fàcil col un producte al consumidor. Quin és el marc del conseller González-Cambray? En té diversos. Un és que vosaltres i nosaltres som enemics. És graciós, perquè molts, a més de professors, som pares o mares. Seríem, segons la seva lògica, enemics de nosaltres mateixos, o amics i enemics a jornada partida. Un altre marc, el que ha triomfat, és que ens hem indignat per les suposades vacances suposadament retallades. Quina poca afició a la veritat.

Si ens concedeixes una mica de confiança, creu-te això: nosaltres no diem prou perquè ens hagin retallat les vacances. És mentida. És una notícia falsa. És un fake. Fa fàstic que diguin això. És una invenció que el conseller ha abocat a la societat i que la gent de la premsa i la televisió que té subvencionada (els hi paguem vosaltres i nosaltres, però només ells decideixen el que s’hi diu) repeteix una vegada i una altra per desprestigiar-nos. És una pinzellada més en el quadre que pinten dins del seu marc i que tracta que famílies i professorat estiguin enfrontats. Creieu-nos: això és el que ell vol, per així despistar la vostra atenció dels problemes de veritat. Aquests problemes es divideixen en dos grups: el dels que González-Cambray no sap com solucionar i el dels que en realitat no vol solucionar perquè són problemes de persones que no el votaran.

El que ha portat mestres i professors a la vaga és una acumulació de situacions injustes no per al professorat, sinó per a l’alumnat (i no ho oblideu mai: els professors, les professores, també tenim fills). Us parlarem d’aquests problemes.

Quan es va produir la crisi econòmica del 2008, la Generalitat de Catalunya va retallar tot el que va poder dels diners que dedicava a l’educació, que ja era molt menys del que es dedica a altres comunitats i no diguem en altres països d’Europa. Aquests diners mai van tornar en les quantitats anteriors a la crisi. Potser et preguntis en què es va notar aquesta pèrdua d’inversió. Sobretot, van deixar de treballar molts professors i, per tant, a cada classe hi havia més alumnes; quan un professor es posava malalt no el substituïen fins passats quinze dies i aquest sí que és un bon indicador de en quina mesura els hi preocupa l’educació; no teníem diners per comprar aquells llibres que repartim a principi de curs perquè vosaltres no els hàgiu de comprar; ens van treure el servei de menjador i van donar unes raons que si les recordéssim ara que volen implantar menjadors a tot arreu se’ls hi cauria la cara de vergonya. En fi, podríem estar posant exemples i no acabaríem.

També us hem de parlar de la COVID i el que la COVID va treure a relluir, ja que us deixarà la fotografia exacta de a manera de treballar del Departament. Durant la pandèmia, els gestors de l’educació van descobrir una dura realitat: molts nens d’aquests barris no tenien ordinadors. Al professorat, ens havien estat dient durant una dècada que érem uns ineptes davant d’un teclat. De manera semblant a això d’ara amb les vacances, van contar a la societat que l’alumnat sabia més d’informàtica que nosaltres, idea que va tenir molt d’èxit, encara que també fos falsa. El professorat ens vam posar mans a l’obra i vam realitzar cursos de formació, vam comprar ordinadors per poder funcionar també a casa, vam ser, com sempre (fins que diem prou), molt cooperants. No obstant això, al vostre institut, al nostre institut, teníem els mateixos gigues de connexió que els d’un habitatge particular i durant més d’una dècada la Generalitat no va fer res per solucionar-ho. Segurament no sabràs que vam arribar a enviar una carta a la Defensora del Poble Europeu denunciant que en un centre escolar de secundària d’una ciutat que presumia de cosmopolita, els seus alumnes no podien treballar en condicions perquè no tenia prou Wifi. Sense resultat. I de cop i volta arriba el virus, tots marxem a casa i descobreixen (nosaltres ja ho sabíem i els hi havíem contat, no ho oblidem), que els xavals, no tots però sí molts, tampoc tenen la possibilitat de treballar digitalment des de casa. I un cop més s’obren els dos móns paral·lels. El dels nostres alumnes tractant de ser escoltats quan no hi ha canal de comunicació i el del conseller d’aleshores dient a càmeres i micròfons que tot estava controlat. Alguns professors hem arribat a plorar quan vèiem com alguns alumnes ens enviaven fotografies de mòbil de redaccions en llibretes per ser corregides i així poder aprovar. Per quedeu-vos amb aquest dada: el Departament ens havia obligat, i no ens sembla malament en si, a formar-nos per ser bons professors digitals. Ells, per la seva banda, no s’havien obligat a res, incomplint la part que els tocava. És gravíssim. Potser penseu: bé, tampoc tenen obligació a comprar ordinadors als alumnes. Depèn. Si decideixes que l’aprenentatge s’ha de fer digitalment i vius a un país en què l’educació és un dret, per descomptat que tens l’obligació com a governant de garantir ordinadors i connexió digital a tot l’alumnat. Doncs bé, això es va fer tard, malament i de manera incompleta. Però els dolents érem els professors, perquè estàvem antiquats. Un cop més, enfrontar famílies I professorat va ser l’estratègia per amagar les seves vergonyes.

El que més ens ha fartat de la situació creada ara és que el Departament torna a la càrrega amb idees educatives que ens obliguen a canviar les nostres maneres d’ensenyar i ells, una vegada més, no fan ni faran la seva part. No té sentit que entrem en detalls sobre organització, projectes, horaris o plantilles, ja que són el tipus de cosa que costa d’entendre si no estàs en el lloc en què s’apliquen. El que sí que és interessant és que, una vegada més, els del Departament han soltat la bomba i han marxat, ells sí, de vacances. Per despistar de nou sobre el vertader problema, s’han basat en allò de sempre: no sabem fer la nostra feina i som uns mandrosos. Si hi penses una mica, veuràs com d’estúpid resulta: el conseller està dient a la societat que els seus subordinats som persones mogudes per interessos bastant ximples i que aquests individus són els que ell posarà a ratlla perquè ho facin millor, perquè no saben fer a seva feina. Us podeu imaginar què hauria passat si fa uns anys, quan els controladors aeris es van queixar de la seva situació laboral, si al ministre d’Interior se li hagués ocorregut dir que el problema era que aquelles persones no sabien portar una torre de control? Ningú s’hagués pujat a un avió. Us imagineu que hagués ocorregut en qualsevol vaga de personal de la salut si els caps diguessin que el problema és que el personal en vaga no té ni idea de medicina? Ningú, per molt polític canalla i malintencionat que sigui, s’atreveix a tant. Doncs bé, el Departament porta anys jugant a l’estúpid joc que els professors no sabem ensenyar i ells, que en majoria o bé no són professors o bé són professors que van fugir a un despatx per deixar de ser-ho, ens han de dir com fer-ho.

I aquí arribem al centre del problema: sí que sabem ensenyar, els resultats ho diuen, en la mitjana dels països de l’OCDE, normalets, els volem superar, però millors que alguns països que inverteixen més, resultats miraculosos si tenim en compte que cap país canvia tant de llei educativa com nosaltres. El problema és que tenim uns caps que ens sabotegen constantment. Us expliquem com.

Diem que les nostres aules estan plenes d’alumnat molt divers, que uns tenen uns coneixements i altres no, que uns parlen uns idiomes i una altres parlen altres llengües diferents, que necessitem ajuda per atendre’ls a tots. I ells ens responen que hem d’”implementar” activitats “inclusives” per arribar a tothom. I quan els diem que per descomptat, que és en el que estem, però que necessitarem això o allò altre, llavors ens diuen que no, que això no, que hem d’arribar a Mart, però que la nau espacial l’hem de construir amb clips i paper d’alumini. Mentrestant, sabeu que amb els vostres diners i els nostres subvencionen escoles en els quals els alumnes són bastant semblants entre ells i en les quals fer classe no és una aventura tan exigent? Bé per ells, però nosaltres volem el mateix. Aquest és un dels problemes de l’educació que els experts, els de veritat, els que no necessiten el vostre vot apunten i que el Departament no vol solucionar: que un cert tipus de reptes educatius es concentren en segons quins llocs. Canviar això costa un dineral i potser els votants s’enfadaran si canvia. Així que millor parlem de les vacances.

Els diem que el nostre alumnat, especialment després de la pandèmia, està trist, ve a classe, però en molts casos sembla que es troba a mils de quilòmetres i que necessitem personal especialista per tractar-lo. Sabeu que tenim quatre persones per atendre 500 alumnes amb els seus problemes emocionals? Ells sí que ho saben, però aparentment no els importa gaire. Són problemes de persones que segons els estudis de màrqueting no els votaran. Els que sí que els voten es poden pagar un especialista privat. Però si de cas, parlem del nivell de català del professorat.

Els diem que després de les hores a dintre de l’aula, de les reunions, del temps de corregir i el de preparar classes no ens queda temps per preparar el tipus d’activitat que s’ha de fer en el nou model educatiu (i que ens encantaria poder dissenyar) i els hi entra per una orella i els hi surt per l’altra. Simplement nosaltres ho hem de fer i el com ja és problema nostre.

Aquesta cosa de soltar-nos el que hem de fer i sortir corrents és el que realment fa el Departament amb mestria. Exemples. Potser molts recordareu que el juliol passat els que vau voler, vau poder enviar els vostres fills de colònies uns dies. Era una gran idea. D’Europa. La va proposar Europa. La va pagar Europa. La Generalitat es va limitar a dir als centres a quins llocs podíem anar i a confeccionar els documents. Sabeu qui va haver de dedicar el seu temps personal per inscriure els vostres fills, realitzar el pagament del transport i tota la gestió de la paperassa? Nosaltres, els professors. És la nostra obligació? Realment no, l’institut podria haver-se limitat a passar-vos la informació. Ho vam fer perquè crèiem que era bo per als vostres fills, els nostres alumnes. Seguint amb les colònies, els que teniu fills a 3r d’ESO sabeu que van passar tres dies de colònies. Sabeu quant van pagar als professors que van fer d’acompanyants? Res. Zero. Van anar perquè van pensar que era bo per als vostres fills, els nostres alumnes. Coneixeu moltes professions en les quals un treballador estaria disposat a dedicar 72 hores de la seva vida al treball i dormir fora de casa a canvi de res? Fins i tot perquè vam enviar un professor de més per supervisar millor els vostres fills, ens van passar la factura!

Tal vegada les mares de l’AMPA us poden contar la realitat, la que no té res a veure amb queixes de vacances retallades: en el Picasso, si vols que la feina que ajuda les famílies vagi endavant, l’hauràs de fer tu. Pregunteu-los per la compra, la classificació, el folrat, la cura i el repartiment dels llibres que nosaltres gestionem des de l’adquisició fins al repartiment perquè vosaltres, les famílies, no hàgiu de fer aquesta despesa. Doncs com això, moltes altres coses.

Si encara creieu que diem “prou” per interessos de setciències, considereu el que ha passat amb el català. La veritat és la següent: la Justícia ha obligat a la Generalitat a garantir un percentatge de l’ensenyament en castellà. No entrarem en opinions, no és aquest el lloc, i cadascú tindrà el seu punt de vista. El problema per a la Generalitat és que el seu electorat li demana que desobeeixi aquesta sentència i ells no s’atreveixen. Saben que desobeir equival a perdre el càrrec per inhabilitació Com han intentat esquivar el problema? Passant-lo a les escoles! Han mesclat aquest assumpte amb un altre diferent, el de la baixada de l’ús del català entre la gent jove. Per què passa això pot tenir diverses causes i, un cop més, cadascú tindrà la seva opinió, però ara aquests dos problemes són nostres, del professorat. Com ho han aconseguit?

Per una banda, dient que apliquem la sentència del castellà, sense fer molt de soroll i així no molestar els seus votants (com l’hem d’aplicar, això no ens ho diuen); i per altra banda assenyalant-nos com a culpables de la caiguda d’ús del català, obligant-nos a treure’ns un títol que l’únic que farà serà enriquir qui se’l cobri. Que la gestió de la llengua ha estat en mans de la Generalitat des dels anys 70 i que, per tant, haurien d’assumir alguna responsabilitat no importa, perquè l’escola ja pagarà per l’assumpte sigui poc o res culpable. La realitat també és que, als barris del Picasso, podem dir que el català que saben els vostres fills, en general, l’han après de nosaltres, que nosaltres som els qui hem tractat de fer-los veure que viuen en un lloc amb persones que tenen el català com a llengua per comunicar-se, que quan creixin i surtin a la vida treballaran, es divertiran, s’enamoraran i viuran amb gent per a la qual aquesta és la llengua de preferència i que per tant és bo que la coneguin. Però sembla que per al Departament els culpables de la existència de barris i estructures socials que entorpeixen el contacte amb el català és culpa, també, de l’escola.

Sabem que el rotllo que us hem soltat ja ha sigut molt llarg. Us donem les gràcies per fer-nos cas. No és una formalitat: estem sincerament agraïts perquè... En fi, no us enganyarem: el nostre cap, el conseller Gonzáles-Cambray, ens ha dit que no ens escoltarà. Diu que no s’asseurà a dialogar amb els nostres representants, que ell farà el que voldrà. Com a les dictadures. I sempre emmarcant: diu que sols prendrà decisions que beneficiïn les famílies, no a nosaltres. Així, un cop més, el mateix marc: vosaltres i nosaltres som enemics o alguna cosa per l’estil. Us imagineu un cap de la Salut que potser ha estudiat empresarials que vagi als cirurgians a dir-los “aquesta vena me la talles per aquí i l’empalmes amb aquell os d’allà, amb cinta de carrosser, que està més barata? Us imagineu al ministre d’Interior en una torre de control dient-li al controlador aeri “primer que aterrin els espanyols, després els europeus, després els americans, després...”, sense tenir en compte factors que sols els experts coneixen? Doncs bé, una cosa així és el que passa en educació, ara i ja fa molts anys. Perquè no se’ns escolta. Perquè ens diuen que hem de fer coses que ja fem i que fem unes altres que ja sabem que no podrem fer. Com, a més, ara s’ha vessat femta sobre la nostra reputació als mitjans, hem dit: “Prou!”

No ho dubteu mai: nosaltres estimem la nostra feina i concebem la nostra feina com una relació plena d’humanitat, una relació amb bons i mals moments amb els vostres fills, els nostres alumnes. Els càlculs interessats, el pensament malintencionat, el concepte de les relacions com a baralla és el marc dels interessats, els malintencionats i els busca-raons i no tenen cap dret a ficar-nos ni a nosaltres ni a vosaltres, ni molt menys als vostres fills, els nostres alumnes, en aquell marc.

Ja n’hi ha prou.


Facebook Twitter
Veus contra la criminalització de la protesta

Veus contra la criminalització de la protesta

Prou criminalització a la protesta! Més de 30 organitzacions convoquen una concentració contra el delicte de desordres públics agreujats!

Prou criminalització a la protesta! Més de 30 organitzacions convoquen una concentració contra el delicte de desordres públics agreujats!

Amnistia Internacional posa en dubte la garantia de la protesta social davant la reforma per desordres públics

Amnistia Internacional posa en dubte la garantia de la protesta social davant la reforma per desordres públics

Veus crítiques contra el nou delicte de desordres públics agreujats

Veus crítiques contra el nou delicte de desordres públics agreujats

6 de desembre? Res a celebrar, no volem uns altres 40 anys del mateix

6 de desembre? Res a celebrar, no volem uns altres 40 anys del mateix

L'Estat espanyol construirà cinc vaixells de guerra més per a l'Aràbia Saudita

L’Estat espanyol construirà cinc vaixells de guerra més per a l’Aràbia Saudita

Els i les treballadores joves cada vegada més pobres. I la “tardor calenta” de CCOO i UGT?

Els i les treballadores joves cada vegada més pobres. I la “tardor calenta” de CCOO i UGT?

Un clar atac del Govern a les pensions: ampliació a 30 anys del període de càlcul

Un clar atac del Govern a les pensions: ampliació a 30 anys del període de càlcul