Aquest dijous CCOO i UGT van presentar en roda la seva participació en el primer de maig sota l’eslògan “Pujar salaris, baixar preus, repartir beneficis”. A més de fer una crida a participar en les seves mobilitzacions van aprofitar l’ocasió per donar la seva visió de la situació i la seva proposta com a sindicats davant una de les majors dificultats a les quals s’enfronta la classe obrera en aquests moments, la situació de baixos salaris en un context d’inflació. En aquest sentit, tant Sordo com Álvarez van expressar el seu malestar per la falta d’avanços en la negociació amb la CEOE per pactar una pujada general mínima de salaris, davant la pèrdua de poder adquisitiu per la inflació i van advertir “mobilitzacions intenses de caràcter general aviat” si no hi ha avanços, marcant fins i tot una espècie d’ultimàtum indicant l’inici de les vacances d’estiu com la data límit per aconseguir un acord.
A més, respecte a la pregunta concreta que van llançar alguns periodistes en la roda de premsa sobre la idea d’una vaga general, tots dos dirigents sindicals van coquetejar en les seves respostes amb aquesta possibilitat. Els dos van coincidir en la idea que se sap “com comencen les mobilitzacions, però no com acaben”. Sordo va afegir que la “CEOE sabrà on vol portar la confrontació amb les organitzacions sindicals”. No obstant això, ni la possibilitat de fortes mobilitzacions per sector, ni molt menys la idea de la vaga general, sonen de manera convincent en boca d’aquests dirigents sindicals.
La situació de les i els treballadors és cada vegada més dura. Els salaris són cada vegada més baixos en un context d’alça de preus. Què dir de l’atac als serveis públics en tot l’Estat, del problema de l’habitatge, dels pressupostos militaristes… El Govern “progressista”, més enllà del relat, en aquests anys de crisis i rerefons bèl·lic ha jugat un paper de garant dels interessos capitalistes i imperialistes de la burgesia espanyola. En aquest context les direccions de CCOO i UGT han ajudat a passar per “progressistes” reformes com la laboral o la de les pensions que, lluny de ser una avanç per als treballadors, revaliden anys de polítiques precaritzadores.
En aquest marc la manera d’actuar de les burocràcies a través de la seva estratègia negociadora amb el Govern i la CEOE ha deixat al conjunt de la classe en un punt mort que dificulta la capacitat de resistència als atacs que venim sofrint. Aquest punt mort només ha estat trencat en alguns moments per conflictes on les treballadores i treballadors es van proposar superar les polítiques conciliadores de CCOO i UGT com va ser el cas d’Inditex.
L’anunci de mobilitzacions no és nou en aquests sindicats, a la fi de l’estiu passat, i probablement pressionats per l’onada de vagues que recorria Europa, ja van parlar d’una “tardor calenta” si no es pujaven els salaris i van anunciar la seva campanya “salari o conflicte”. Mesos després, i amb un context que ha empitjorat per a la classe treballadora, podem dir sense por d’equivocar-nos que era un farol més dirigit a mostrar-se com a agents defensors dels interessos dels treballadors als ulls d’aquests que a amenaçar a la patronal.
La possibilitat que es donin conflictes per sector, fins i tot convocats per CCOO i UGT, no està descartat perquè les condicions materials generades per un context de crisi pesen enormement sobre la classe treballadora, però això en última instància només vindrà de la mà i per imposició dels treballadors, que com hem vist en alguns exemples, es proposin superar l’estratègia conciliadora amb Govern i patronal i reprendre els seus propis mètodes de lluita per conquistar drets i enfrontar els atacs. Per a això és important trencar amb el pes que significa la burocràcia sindical a l’hora desplegar tota la força social de la nostra classe, donant-nos suport especialment en aquells conflictes que es proposin trencar amb l’estratègia de les burocràcies sindicals reprenent les vagues construïdes des de baix, així com en la coordinació de totes les lluites sindicals, en defensa del dret a l’habitatge, la sanitat pública, els drets de les dones... que en molts dels casos aglutinen als sectors més explotats de la nostra classe, aquells que les direccions dels sindicats burocràtics no aposten per organitzar. Tot ells per a unir per baix el que les burocràcies pretenen dividir per dalt i poder exigir i imposar un pla de lluita seriós que avanci en la construcció d’una vaga general per a augmentar salaris i enfrontar les polítiques del Govern que busquen preserven els interessos capitalistes i empobrir a les i els treballadors.
