Després d’una cataracta de renúncies de més de 50 ministres i secretaris, i els qüestionaments del seu propi partit, el primer ministre conservador Boris Johnson va anunciar aquest dijous la seva renúncia al lideratge del seu partit i al càrrec de primer ministre.

No obstant això, la seva renúncia no seria immediata sinó que romandrà en el seu càrrec fins que es triï un successor. En les hores prèvies es va especular que podria quedar-se en el càrrec fins a principis d’octubre, quan es realitza la convenció dels Tories (nom amb què es coneix als conservadors) per a triar el seu reemplaçament. Això va provocar la reacció immediata de legisladors i membres del partit que exigeixen la seva sortida immediata del poder i el seu reemplaçament per un primer ministre interí.

Boris Johnson es troba en el punt de mira pels escàndols que van significar l’anomenat "partygate" (festes durant la quarantena obligatòria de Coronavirus), acusacions d’abús sexual contra el Cap Adjunt de Govern, el descontentament dins del mateix partit, una crisi econòmica amb inflació rècord i diverses lluites de treballadores i treballadors per augment salarial.

Com assenyalava la nostra corresponsal al Regne Unit, Alejandra Ríos: "la pressió sobre Johnson va augmentar per la seva manera de gestionar la conducta de l’exdiputat Chris Pincher, Cap Adjunt del Govern. El segon del primer ministre va ser suspès com a diputat del partit conservador per les acusacions que pesen sobre ell per abús sexual sobre dos homes en un club privat de Londres. El "cas Pincher" es produeix tan sols un mes després d’haver superat la moció de confiança dins del seu partit per les festes en Downing Street durant la pandèmia, conegudes com a "partygate". Aquests escàndols dels membres del partit conservador es dona amb la mar de fons d’una alta inflació, que al maig va aconseguir un 11%. L’alça dels preus d’aliments i del combustible està enfonsant en la pobresa a cada vegada més britànics i amb treballadors que veuen dia a dia liquar el poder de compra dels seus salaris. La resposta d’un sector important de la classe treballadora van ser els aturs o vagues al juny, mentre que els ferroviaris ja estan en un procés de votació per a tornar a la vaga, el mateix correus i docents".

En aquesta situació, el portaveu de Downing Street N° 10 (com es coneix a la residència oficial) havia anunciat que Johnson faria una declaració aquest dijous, que finalment es va produir a la porta de la residència. El primer ministre finalment va anunciar la seva renúncia.

Johnson hauria parlat amb la reina per a explicar-li els seus plans, davant qui ha de presentar formalment la renúncia per a obrir un procés d’elecció de successor dins del partit governant. No obstant això, la seva proposta de romandre com a primer ministre mentre es duu a terme una competència pel lideratge conservador, va provocar la fúria entre els parlamentaris que van suggerir que Johnson hauria de renunciar immediatament i van demanar un líder interí com Dominic Raab, el viceprimer ministre, o Theresa May, la predecessora de Johnson.

L’anunci ja va iniciar la dansa de noms entre els conservadors per a triar un reemplaçament.

Com és el mecanisme?

En haver acceptat Johnson deixar el càrrec en el moment en què el partit conservador voti el seu reemplaçament, com va succeir amb Theresa May en 2019, no seria necessari que succeís res formal: Johnson romandria en el càrrec, intentaria armar un gabinet interí i els conservadors se centrarien a votar un successor.

En tenir majoria en la Cambra dels Comuns, el partit conservador pot triar al successor de Johnson sense necessitat de convocar noves eleccions. Els parlamentaris tories han d’anar fent una sèrie de votacions en cas d’haver-hi diversos candidats a la successió fins a decidir-se per un. Això pot durar molt de temps segons les negociacions entre les diferents ales i les aspiracions de diferents dirigents conservadors. En 2019, quan Johnson va reemplaçar a Theresa May, tot el procés de lideratge va prendre al voltant de sis setmanes.

El debat començaria la setmana que ve.

Una crisi múltiple de fons

La crisi política del govern es dona en el marc d’una econòmica: el creixement dels ingressos de les llars del Regne Unit entre 2007 i 2018 va quedar per darrere de la resta d’Europa, només Grècia i Xipre estan per sota del Regne Unit. Irlanda va créixer en el mateix període un 6% i França un 10%, mentre que el Regne Unit va retrocedir un 2%.

Segons The Guardian una enquesta de "YouGov" d’aquest mateix dimarts a la nit, va trobar que el 69% dels britànics deien que Boris Johnson hauria de renunciar. Això és un augment d’11 punts respecte al 9 de juny.

Això ha vingut provocant el que molts van anomenar "l’estiu del descontentament" amb relació a la sèrie de vagues que van recórrer el país quaranta anys enrere.
Des de fins de juny van començar una sèrie de vagues entre els ferroviaris i treballadors del metro que per la seva magnitud, molts van assenyalar com a històrica. Per part seva, el Col·legi d’Advocats Penals (CBA per les seves sigles en anglès) d’Anglaterra i Gal·les va anunciar aquest dilluns 4 de juliol la continuació per tres dies més de la vaga que van iniciar la setmana passada per a demanar un augment dels salaris pels serveis d’assistència jurídica gratuïta que finança l’Estat, la qual cosa ha provocat una paràlisi de la Justícia penal. Treballadors de la salut i de l’educació han amenaçat d’anar a l’atur en la tardor europea, i també els treballadors del correu.

Com assenyala la nostra corresponsal Alejandra Ríos: "Escàndols polítics per dalt i descontentament generalitzat per baix per les condicions de vida cada vegada més urgents és el que està portant a una major activitat de vagues de treballadoxrs (farts de viure dècades de neoliberalisme) com la històrica vaga de tres dies del sector ferroviari. Que es desenvolupi la lluita de classes al Regne Unit és el temor més gran de la classe dominant".