Ayuso contra Casado, la dreta trumpista madrilenya cerca el seu assalt al lideratge de l’aparell nacional del Partit Popular, intentant assumir el control de l’organització autonòmica a Madrid. D’altra banda, Pablo Casado es resisteix a aquestes maniobres que amenacen la seva posició com a líder de l’oposició i cap del bloc de dreta.
De fons hi ha un debat estratègic sobre què ha de fer el principal partit de la dreta espanyola: consumar el seu gir cap a la ultradreta o explorar la via de la centredreta i fins i tot la gran coalició amb el PSOE. La manera de disputar el debat s’està donant a través del procés per a elegir la nova presidència del PP madrileny, amb dues candidatures clares: Isabel Díaz Ayuso versus José Luis Martínez Almeida. La candidata estrella del bloc de dretes contra el portaveu nacional del PP.
El conflicte va esclatar fa unes setmanes quan es va fer pública la intenció d’Ayuso de presidir el PP madrileny, alguna cosa que en principi no aixecava sospites, perquè tots els presidents autonòmics que són del PP també dirigeixen les seves organitzacions a nivell regional. No obstant això, després d’una Convenció Nacional on Pablo Casado semblava haver pactat una treva amb la presidenta de la Comunitat de Madrid mitjançant sengles discursos d’unitat de cara al futur, va canviar tot. Llavors es va conèixer que la direcció nacional del PP no anava a avançar el congrés regional com Ayuso havia demanat i es va filtrar que estaven preparant una candidatura en contra d’Ayuso. En un primer moment, es parlava d’una maniobra de Teodoro García Egea, número dos del PP, però ràpidament es confirmava que comptava amb l’aprovació de Casado.
Tant la negativa a avançar el congrés regional com la notícia que s’estava preparant una possible candidatura d’Almeida van ser dos gerros d’aigua freda per a la presidenta de la Comunitat de Madrid, que afirmava que s’estava bloquejant el que era normal en altres regions com Andalusia o Galícia. La guerra va escalar quan diferents periòdics de dreta van començar a publicar notícies una mica absurdes com que Ayuso havia bloquejat en WhatsApp a diferents líders nacionals del Partit Popular. Això es va sumar a filtracions on s’acusava a Casado de sabotejar les opcions de la líder madrilenya, a la qual molts referents mediàtics de la dreta veuen com la millor opció contra Pedro Sánchez a nivell estatal.
L’escalada ha anat a més segons diferents actors interns i externs es posicionen a favor del seu candidat favorit, revelant que més que una baralla pel poder orgànic és tot un debat obert sobre la direcció cap a la qual ha de virar el bloc de dreta. Des de periodistes afins a Vox com Federico Jiménez Losantos que acusa de “Judas” a Almeida, a eurodiputats d’ultradreta que afirmen que l’estratègia de la direcció nacional del PP passa per pactar amb el PSOE i que Ayuso no interfereixi en això. Fins i tot dins del Partit Popular, figures com Esperanza Aguirre o Cayetana Álvarez de Toledo s’han posicionat a favor d’Ayuso, acusant Egea de “mocós” o d’estar treballant en contra del seu propi partit.
D’altra banda, mitjans afins a Pablo Casado han deixat caure la idea que no és Ayuso, sinó Miguel Ángel Rodríguez, assessor de la presidenta madrilenya i exasesor d’Aznar, qui dirigeix realment els atacs a la direcció. Al mateix temps, ja estarien treballant en maneres de desacreditar a Ayuso en el període extra de mesos que han aconseguit al no avançar el congrés regional.
L’estratègia actual del ayusismo sembla ser la de desgastar la figura de Casado alhora que acusa al seu propi partit de preparar una topinada a través del model organitzatiu del congrés, en el qual, si l’actual presidenta madrilenya no aconsegueix un gran avantatge respecte al seu adversari en la votació de militants, podria perdre la segona volta en la qual es votaria a través de compromissaris, que segons Ayuso estan en mans de Casado.
El debat polític que transcendeix la situació
Per molt que els diferents mitjans a favor o en contra de cada candidat el presentin com una qüestió de gelosia o por per part d’Ayuso o de Casado, és obvi que la qüestió té molt més rerefons. Si no fos així, seria una estupidesa el grau al qual estan arribant els atacs, ja que com han assenyalat múltiples enquestes i analistes, la realitat és que, fins a l’inici d’aquesta baralla pública, el PP tenia bons números per a governar després de les pròximes eleccions generals. Però la seva millora tenia a veure amb l’enorme victòria política i moral que la dreta havia aconseguit després de les eleccions autonòmiques de Madrid i amb el pes que Ayuso havia exercit com a oposició al govern central, a vegades fins i tot en solitari referent al seu partit. Els efectes de la baralla ja s’estan veient en les enquestes més recents on el PP estaria perdent força, sense que això signifiqui que el PSOE l’estigui recuperant. Semblaria que Casado no té res a guanyar atacant a la seva candidata estrella per a confrontar al govern, i que el ayusismo s’estaria jugant les opcions del PP en les pròximes generals en alimentar la baralla. Per què barallar-se llavors? Si atenem els arguments de cada sector, no es tracta tan sols de les aspiracions personals de cada candidat en la seva carrera cap a la Moncloa. Sinó que també ens revela el debat estratègic que porta donant-se durant mesos a l’interior del bloc de dreta, i en el qual un dels candidats ha mantingut ambigüitats mentre que l’altre ha tingut una postura clara.
Enfront de les bandades de Casado, que rebutja a Vox en la seva moció de censura però que no confronta massa perquè sap que necessita el seu suport per a governar, Ayuso ha abraçat el seu lloc com líderesa de la dreta trumpista espanyola, la qual cosa li ha permès guanyar-se a sectors que havien abandonat al partit. Una postura per la qual la direcció nacional del PP no acaba de convèncer-se, màximament quan a nivell autonòmic es donen una altra sèrie de possibilitats.
Enfront de l’estratègia de polarització sense frens d’Ayuso –que va aconseguir establir-se com l’oposició enfront del govern del PSOE-UP durant la pandèmia– Pablo Casado podria estar explorant l’exemple d’altres presidents autonòmics com Juanma Moreno a Andalusia. Aquest últim ja ha obert la mà a pactar els Pressupostos andalusos amb el PSOE afirmant que pot esperar fins i tot al fet que la formació dirigida per Juan Espadas acabi el seu procés congressual. Al mateix temps, Casado ha pactat la renovació del Tribunal Constitucional amb el govern PSOE-UP en l’enèsim gripau que s’ha empassat Unides Podem en acceptar jutges reaccionaris. Aquesta diferència és la que està sent explotada pel ayusismo en el conflicte intern per a desgastar a la direcció nacional del PP presentant-los com a traïdors per pactar amb el PSOE (el que ens mostra quin és el seu pla per al pròxim període polític).
D’altra banda, alguns s’aventuren a pensar que s’obre la via de la “gran coalició” entre el PSOE i PP seguint l’exemple de les últimes dècades a Alemanya, com una via per a resoldre la crisi política del règim. Si bé això actualment queda encara molt lluny, és cert que exemples com l’andalús van trencant traves, sempre que no alimenti un possible creixement de Vox, partit que està esforçant-se a explotar la guerra interna del PP per a atreure a més sectors del bloc de dreta. El partit d’Abascal està buscant posicionar-se en el lideratge dins d’aquest bloc, encara que per a això necessitin reivindicar la figura d’Isabel Díaz Ayuso. La dreta travessa una important crisi interna per la seva ubicació política. Qui sortirà triomfador?
