El problema de l’habitatge a l’Estat espanyol és una de les qüestions claus que graviten sobre el “deu” de les polítiques socials del govern ja des de la legislatura passada. La incapacitat política d’aquest govern de resoldre la qüestió, malgrat les seves múltiples promeses, és manifesta en tot sentit.


Una autèntica política neoliberal

La política de facilitar avals garantits amb diners públics ve d’un anunci davant les eleccions de maig de 2023, quan es va plantejar per finançar fins al 20% de les hipoteques per a joves i famílies amb problemes per accedir a l’habitatge.

En concret, el que facilita aquesta política és que la banca accedeixi a concedir préstecs hipotecaris a sectors socials que d’una altra manera no tindrien accés a la propietat immobiliària, amb l’aval de l’Estat.

A primera vista semblés una política progressista i redistributiva, un vehicle per a la igualtat d’oportunitats. No obstant això, la realitat és tot el contrari. Organitzacions socials i col·lectius de defensa de l’habitatge públic la denuncien per ser contraproduent, atès que l’única cosa que poden garantir és un augment de l’especulació immobiliària i d’increment dels interessos en les hipoteques i, en conseqüència, majors beneficis per a la banca i el sector immobiliari. Estrictament, és una política purament neoliberal respecte de l’habitatge, alguna cosa que es ve implementat ja per governs del PP fa temps en diferents comunitats autònomes com Madrid, Galícia, Andalusia o Múrcia. Tan és així que fins al Partit Popular ha assenyalat al govern per haver dut a terme un “còpia i pega” del seu programa electoral.

Des de maig de 2023, cert és que Yolanda Díaz ha sostingut que aquestes mateixes polítiques s’han realitzat en altres països sense resultats favorables, a més de les pròpies comunitats autònomes espanyoles en les quals s’han implementat. No obstant això, van acceptar aquesta mesura en el programa d’investidura de Sánchez, secundat per Sumar. Per això, la seva oposició no va més enllà d’alguna declaració de rebuig -més aviat suau-, seguint la seva màxima que no cal fer “soroll” per a no afeblir al govern.

Les critiques de Díaz i Sumar són mer cinisme i oportunisme polític. I molt oportunes per buscar rèdit polític en les pròximes eleccions d’aquest diumenge a Galícia, on la seva disputa és amb un Podemos que ve “esquerranitzant” el seu discurs.

Però la capacitat de Sumar de portar endavant, encara que sigui una mínima posició radical enfront de les polítiques social liberals del PSOE, és més aviat nul·la. Així ho ha demostrat amb la suposada derogació de les reformes laborals de Zapatero i Rajoy, el contingut reaccionari de les quals no sols no ha estat derogat, sinó que ha sortit enfortit amb la reforma orquestrada per la mateixa Yolanda Díaz. El mateix succeeix amb la “llei mordassa”, que vergonyosament ha mantingut el Govern “progressista” amb les complicitats de Podemos i Sumar. Per no esmentar l’aval a les reaccionàries polítiques militaristes i imperialistes al costat de l’OTAN, les accions policials contra els migrants, l’abandó a la seva sort de la causa sahrauí, o la lluita del poble palestí contra el genocidi sionista mentre es continua comerciant armes amb Israel.

Tot en un context en què la gran banca ha obtingut beneficis de rècord històric durant 2023, guanyant un 26% més que l’any anterior que ja va ser excel·lent, fins a sobrepassar els 26.000 milions d’euros de benefici per al conjunt de la banca. Enfront d’aquests superbeneficis l’impost extraordinari del govern a la banca a penes ha recaptat 1.050 milions d’euros. I ara amb programes com aquest se li garanteixen ni més ni menys que 2.500 milions en tractar-se d’avals garantits que sí o sí que obtindran els bancs amb la garantia de l’Estat.

Respecte a les grans immobiliàries només cal veure la voracitat amb la qual estan invertint en béns immobles els fons voltor i com s’ha disparat el preu dels lloguers per adonar-se dels abundants beneficis que es donen en el sector, malgrat que el volum de vendes general és inferior per l’alt preu dels interessos actuals.


Dret a l’habitatge: discurs i realitat

Molt de discurs “progressista”, però el govern de Sánchez i Díaz no ha sabut donar cap resposta per a resoldre mínimament un problema social tan apressant com l’accés a l’habitatge, en un context de preus absurds -al nivell de la bombolla immobiliària de la crisi de 2008-, que estan arruïnant les economies domèstiques de les classes populars.

I això en el millor dels casos, ja que en molts altres el drama es manifesta brutalment amb l’expulsió de les seves cases de multitud de famílies amb nens i ancians al seu càrrec i sense alternativa residencial via desnonaments, abandonats així a la màxima penúria que es pugui concebre.

Al seu torn, per a la gran majoria dels joves resulta impossible emancipar-se. Segons les últimes dades de l’Observatori d’Emancipació del Consell de la Joventut de 2023, només ho poden fer el 16,3% dels joves entre 18 i 29 anys, i la mitjana d’edat d’emancipació estava en 30,3 anys en 2022 segons Eurostat.

Aconseguir un habitatge a preus assequibles, per sota del 30% de l’ingrés de les famílies, no sols s’ha convertit en una odissea per a les majories socials, sinó també en la materialització de la impotència política del govern “progressista” -l’actual amb Sumar, i l’anterior amb Unidas Podemos-, que en cap moment s’han plantejat avançar sobre la propietat privada i l’especulació immobiliària per atallar el problema.

Els desnonaments -que es van continuar produint des de la pandèmia malgrat que cínicament es deia des del govern que estaven prohibits-, van ser un dels majors cops de realitat al malmès “escut social” del govern PSOE-UP. Una vegada controlat el pic de la pandèmia i, sobretot, recuperada l’activitat normal en els jutjats, es va produir un autèntic tsunami de desnonaments, que després es va mantenir a bon ritme durant tot el període i encara continuen.

Posteriorment i després de molta pressió dels socis governamentals de Sánchez, es va començar a elaborar una Llei d’Habitatge que va ser aprovada amb moltes dificultats el 27 d’abril de 2023. Llei que l’única cosa que ha fet després de moltes anades i voltes, i després de ser acceptada per Podemos i Sumar sense molt piular, ha deixat en mans de les comunitats autònomes la clau de volta de l’acció legislativa, que és la declaració de les zones de mercat residencial tensionat. I damunt amb uns requisits complicats de verificació, a més de redefinir el concepte de gran tenidor i establir un nou índex (encara per definir) per a les pujades anuals de les rendes de lloguer que ja no es vinculen a l’IPC, només per als habitatges dels grans tenidors.

En síntesi, una llei que no aborda el central: incrementar el parc públic d’habitatges -que a l’Estat espanyol és ridícul (2,5%) enfront de la mitjana europea (9,3%)- i recuperar per al lloguer públic tots els habitatges de la SAREB. Ni, per descomptat, es planteja afectar en gens ni mica la propietat privada de les grans forquilles, o els fons voltor d’inversió immobiliària, que continuen campant a pler amb les seves actituds mafioses de desallotjaments d’habitatges.

Per posar només un dels últims exemples, allà està el cas emblemàtic del carrer Tribulete a Lavapiés. L’empresa immobiliària Elix Rental Housing, propietat del fons voltor Altamar CAMP Partners -el president del qual és Claudio Aguirre, cosí de l’expresidenta regional Esperanza Aguirre-, pretén expulsar a tots els inquilins, alguns amb rendes antigues de baix cost, per a fer habitatges de luxe i especular amb aquests habitatges i gentrificar encara més la ciutat.


Un programa anticapitalista contra l’especulació immobiliària

Enfront d’aquestes polítiques neoliberals d’habitatge del govern del PSOE i Sumar, que fomenten l’especulació immobiliària desenfrenada, cal defensar un programa d’emergència social basat en l’expropiació sota control de les organitzacions de treballadors i organitzacions socials de tots els habitatges propietat de la SAREB i la banca, dels fons voltor i dels grans tenidors per posar-les a la disposició del parc públic d’habitatges de lloguer de baix cost, sempre per sota del 20% dels ingressos de la unitat familiar.

Juntament amb això, és necessari lluitar per l’augment de les inversions públiques per construir més habitatge públic, sempre baix règim de lloguer barat, allà on sigui necessari. A més de garantir amb l’ocupació pública, el repartiment del temps de treball sense retallada salarial, el manteniment del poder adquisitiu dels salaris segons l’IPC de manera automàtica i, si falta el treball, l’existència d’una assegurança de desocupació igual a l’SMI de 1.500 euros nets mensuals, els ingressos necessaris per pagar el lloguer i garantir un nivell de vida digne.