L’any en el que va entrar en vigor la nova reforma laboral del govern “progressista”, les i els treballadors vam seguir empobrits i precaris. Les conseqüències econòmiques de la guerra d’Ucraïna, amb la pujada de preus de l’energia i el combustible -amb el qual les elèctriques estan fent beneficis milionaris- i en general dels preus dels aliments, que han experimentat la major inflació dels últims 40 anys, han colpejat durament les butxaques de la classe treballadora durant l’any que ha marxat. Mentrestant, els convenis que les burocràcies sindicals estan començant a pactar amb les patronals després de l’aturada de la pandèmia estan deixant els nostres sous virtualment congelats malgrat la inflació de 2021 i 2022. Un panorama ombrívol que, no obstant això, també ha estat el brou de cultiu per al sorgiment de nous processos de lluita de classes.

Des de les lluites contra la inflació i per la recomposició salarial d’acord a l’IPC, com al sector del metall a Bizkaia i Cantàbria, a Inditex, Correus o TMB a Barcelona, fins als conflictes en defensa de la sanitat i l’educació públiques, moviments de solidaritat contra la repressió sindical i lluites i victòries protagonitzades per dones als treballs de cures. A aquest article volem fer un breu repàs d’alguns dels principals processos que hem vist enguany i que són un punt de suport per a les lluites que vindran en 2023.

La reforma laboral “progre” que va servir per mantenir l’status quo

El relat d’“acord històric” del qual van fer gala Yolanda Diaz i el govern després de pactar la reforma laboral amb la CEOE i els sindicats, va voler emular les grans negociacions amb les quals les burocràcies de CCOO i UGT van lliurar a la classe treballadora per un plat de llenties, com van ser els Pactes de la Moncloa de 1977. Però com va escriure Marx, la història es repeteix dues vegades: la primera vegada com una gran tragèdia i la segona com una miserable farsa.

Amb l’antecedent de la inflació de 2021 -degut fonamentalment a la crisi energètica- i l’exemple de la vaga del metall a Cadis, el govern del PSOE i Unidas Podemos, amb la inestimable col·laboració de la burocràcia sindical, van segellar la reforma laboral per tractar de contenir un possible procés de lluita que començava a inocular-se als sectors més avançats de la classe treballadora. Li van dir “derogació”, però no va ser més que la ratificació de les reformes antiobreres que havia fet el PSOE i el PP durant les últimes tres dècades.

La nova reforma laboral, lluny de ser la derogació promesa per Unidas Podemos, va venir a maquillar la precarietat laboral i la desocupació. El relat de posar fi a la precarietat i la temporalitat és fals. Ho poden acreditar milers de joves (i no tan joves) treballadors indefinits en jornades parcials amb un salari de misèria insuficient per pagar un lloguer i assumir la inflació.

Per la tebiesa dels avanços i l’aprofundiment de pèrdues de drets com el mecanisme RED el sindicalisme alternatiu, advocats laboralistes i l’esquerra anticapitalista, vam defensar que el que es va fer va ser una veritable revalidació de les contrareformes laborals del PP i el PSOE.

Així, mentre el Govern, CCOO i UGT i la premsa progressista van tractar de vendre la reforma laboral com un avanç, la majoria de sindicats de l’esquerra sindical van tractar de coordinar la lluita per la derogació de totes les reformes laborals, inclosa la de Yolanda Díaz. Aquests esforços, lamentablement, no van aconseguir posar dempeus un moviment des de baix que tombés la reforma des dels centres de treball.

Un mes després d’aprovar la reforma, veient-se en dificultats per vendre-la com una cosa positiva, el govern, la CEOE i les burocràcies de CCOO i UGT van pactar una miserable pujada del salari mínim. Per fora d’aquesta van quedar tots els sectors amb salaris per sobre de l’actual SMI, que només han obtingut pèrdues de poder adquisitiu arran de la inflació. Mentre l’IPC el 2022 és del 8,4% de mitjana anual, la pujada de salaris es va quedar en 2,65%. Aquest és el marc en el qual la lluita obrera ha tornat per a quedar-se.

Contra la inflació, lluites per pujada de salaris d’acord a l’IPC

La pujada del cost de la vida a causa de la inflació ha estat el motor principal de les lluites de sectors de treballadors en 2022. Desenes de conflictes van sorgir per tractar d’evitar la pèrdua de poder adquisitiu per la inflació, per la qual cosa la seva demanda principal era que el conveni igualés la pujada salarial anual al valor de l’IPC real. Si l’any 2021 ens va deixar la lluita del metall de Cadis, el 2022 ens ha deixat desenes de jornades de vaga al sector del metall de Cantàbria i de Bizkaia.

Més de 20.000 treballadors del sector del metall a Cantabria van mantenir el pols durant 20 dies amb un 95% de seguiment de la vaga i forta presència als piquets exigint la pujada salarial d’acord a l’IPC, a més d’altres demandes. El president de la Comunitat Autònoma, Miguel Ángel Revilla, va fer una crida als treballadors a dissoldre la vaga afirmant que “no estan els temps per a vagues”. Així, el govern autonòmic va militaritzar les zones on tenia lloc la vaga amb enormes dispositius policials. Després de 20 dies de vaga CCOO, UGT i USO van arribar a un preacord amb Pymetal que va ser ratificat en una multitudinària assemblea de més de 1200 treballadors.

La negociació del conveni de metall de Bizkaia, que afecta 52.000 treballadors, també va ser motiu de conflicte per evitar la pèrdua de poder adquisitiu per la inflació. Altres empreses, com Mercedes-Benz, també van estar en vaga per aquest motiu. El conflicte segueix en actiu, per la qual cosa s’espera que si no s’aconsegueix arribar a un acord pugui haver-hi noves jornades de mobilització el 2023.

El sector del transport públic també ha protagonitzat processos de lluita. El més important va ser el la lluita de TMB busos a Barcelona (TMB), que va culminar amb una important victòria obrera. El conflicte va començar al setembre passat amb un altíssim seguiment, coincidint la primera aturada amb les festes de la Mercé. L’assemblea va resoldre continuar amb la convocatòria de vaga i piquets a les cotxeres, mantenint el conflicte indefinit també durant el mes d’octubre. La lluita va acabar després de la victòria dels treballadors aconseguint un augment de salari de gairebé el 9% i gran part de les reivindicacions. Un gran exemple de com fer front a la inflació i a les seves terribles conseqüències. Enfront del discurs del govern i les burocràcies sindicals, que a penes exigeixen un 2,5% d’augment salarial en el marc d’una inflació que va arribar a un 8,9%, la plantilla de TMB va demostrar que els triomfs s’aconsegueixen amb l’organització i els mètodes de lluita de la classe treballadora.

A la tardor també vam veure com s’empitjorava el conflicte del bus urbà de Saragossa, després de 3 anys de negociacions infructuoses. Davant la falta d’acord, la plantilla decideix en referèndum amb més d’un 80% a favor, intensificar les aturades parcials. Enfront d’aquestes protestes, els treballadors d’AVANZA van patir campanyes de desprestigi, desqualificacions i atacs. Pràcticament diàriament, des dels diaris, les ràdios i les televisions controlades per la burgesia de Saragossa, es van llançar consignes contra els treballadors en vaga. Finalment es va arribar a un acord confirmat pel 76% de la plantilla amb una pujada salarial del 8,5% i una clàusula de revisió de preus del 75% de la suma de l’IPC.

El Black Friday, com no podia ser d’una altra manera, també ens va deixar jornades importants de vagues a gegants del comerç com Amazon, Inditex o Correus. Cada vegada més aquest dia infame, durant el qual les grans empreses tenen beneficis obscens, es converteix en una data clau per tirar un pols a les patronals.

Els sindicats Co.bas i CGT van convocar una concentració amb motiu del Black Friday a les oficines centrals d’Amazon a Madrid com a part de la seva campanya per pujades salarials d’acord a l’IPC. També van estar presents traballadors de Correus, que van convocar en dies posteriors una vaga per exigir millors condicions i pujades salarials. Com va expressar un dels delegats sindicals de CGT Correus "Veig moltes similituds amb els treballadors d’Amazon. Perquè no estem enfrontant un problema particular, sinó un model de negoci que empobreix les nostres vides. Malgrat les diferències entre les empreses, també anem a la vaga per exigir pujades salarials lligades a l’IPC".

A Inditex, una de les majors empreses espanyoles, les treballadores de la Corunya primer i posteriorment de tot l’estat, van iniciar una campanya per pujades de salaris i per la igualtat salarial de la plantilla. Les treballadores de l’empresa del “bon patró” Amancio Ortega a la província gallega van aconseguir un extraordinari triomf amb pujades salarials de 322€ en les primeres jornades de mobilització, però la seva major victòria va ser donar-li moral a la resta de les treballadores i treballadors de l’Estat per a estendre la lluita. Per això a l’inici de l’any vam veure com en l’inici de les rebaixes centenars de treballadores de Inditex es van manifestar als carrers de Madrid enfront de dues de les botigues insígnia del grup Inditex per exigir els mateixos augments salarials que les seves companyes gallegues.

Aquesta vaga és un punt de suport important per la lluita salarial que es ve desenvolupant actualment, esperonada pels alts índexs d’inflació. Inditex no és una empresa més, ja que agrupa moltes de les marques de moda més conegudes i esteses del món, a més de ser un exemple de gran multinacional amb tentacles a tot el planeta i sotmetent a alguns llocs als seus empleats a condicions d’autèntica misèria i explotació.

En defensa de la sanitat i l’educació públiques

El desmantellament generalitzat de la sanitat i l’educació pública que veiem en tot l’Estat el demostren els PGE del govern de PSOE-UP. El pressupost en sanitat puja tan sols en un 1,4%, mentre el pressupost militar ha pujat un 20%, en un context on la taxa mitjana anual d’inflació està entorn del 9%. Aquesta dinàmica té un especial impuls a Madrid amb les polítiques neoliberals del Govern d’Ayuso.

La crítica situació de la sanitat pública a la Comunitat de Madrid és ja coneguda per tot el món: cites telefòniques que han substituït a les presencials, llistes d’espera interminables, desmantellament de l’atenció primària, nens i ancians que moren sense ser atesos a les sales d’urgències per falta de metges. Per això la defensa de la sanitat pública madrilenya ha donat lloc a una de les majors mobilitzacions dels últims anys. En els últims mesos de l’any, diferents manifestacions, vagues i concentracions en defensa de la sanitat han omplert els carrers, sent la més sonada la manifestació de la Marea Blanca del 13 de novembre, que va congregar a centenars de milers de persones a Madrid.

El nou model d’urgències dissenyat amb el que el govern d’Ayuso en un primer moment va generar el rebuig dels cinc sindicats de la taula sectorial de Sanitat de la Comunitat de Madrid (SATSE, AMYTS, CCOO, UGT, CSIT-UP), arribant a convocar una vaga indefinida a partir del 25 d’octubre. No obstant això, a les burocràcies d’aquests sindicats la febre els va durar poc i finalment van acabar acceptant la proposta de la Conselleria de Sanitat i desconvocant la vaga, alguna cosa que va ser criticat per les i els treballadors. Altres sindicats, com el M.A.T.S. (Moviment Assembleari de Treballadors-as de Sanitat), així com plataformes de treballadors i usuaris, continuen organitzant convocatòries i mobilitzacions per enfrontar la greu situació.

El conflicte, lluny de concloure, continua donant que parlar una vegada comencen a arribar les conseqüències d’haver deixat sense personal clau els nous serveis PAC (Punts d’Atenció Continuada) que substitueixen als anteriorment anomenats SUAP. El nadó mort a un centre d’urgències sense metge i altres casos mèdics urgents per falta d’un metge tiren encara més llenya al foc del conflicte.

A més de la sanitat, la defensa de l’educació pública va ser una fita important de les lluites de la nostra classe el 2022, amb intenses jornades de vaga docent i al sector del Lleure a Catalunya contra les retallades, l’augment del pressupost i la defensa del català a les aules. Tant professors, com a treballadors externalitzats, estudiants i altres sectors van sortir a defensar l’educació pública i de qualitat amb diverses jornades de lluita. L’èxit de la vaga es va deure a una bona part a les desenes d’assemblees organitzades en molts centres els dies previs i durant la mateixa vaga. Malgrat que la vaga estudiantil només estava convocada a secundària, alguns joves d’universitat es van sumar a la manifestació.

Solidaritat contra la repressió sindical

Encara que el conflicte de la pastisseria La Suïssa va ocórrer en 2017, va ser aquest passat any quan van condemnar amb diversos anys de presó a sis sindicalistes de CNT per l’únic fet d’organitzar-se sindicalment pels seus drets. Davant això CNT va convocar una manifestació en repudi de la condemna on van participar milers de treballadors i sindicalistes de tot l’Estat. Una manifestació que va poder ser un punt de partida per organitzar un gran moviment contra la repressió sindical en tot l’Estat junt a totes les organitzacions polítiques i sindicals de l’esquerra treballadora.

Casos com aquest destaquen pel seu caràcter de càstig exemplar, però no són els únics, tal com s’ha demostrat amb les detencions a les seves cases a treballadors que van participar de la vaga del metall de Cadis, el cas dels 8 d’Airbus o centenars de casos de repressió sindical a delegats i activistes que integren seccions sindicals i comitès d’empresa sofrint acomiadaments i sancions pel sol fet de defensar els drets de les seves companyes i companys, com defensava a principis de l’any anterior la Plataforma de Represaliats Sindicals.

Lluites i victòries protagonitzades per dones en els treballs de cures

Al juny de 2022 les treballadores de la llar i les cures van aconseguir que el Congrés dels Diputats aprovés una nova legislació que els atorga drets fonamentals com el subsidi per desocupació i limita l’acomiadament lliure. Aquestes treballadores portaven més d’una dècada lluitant pel reconeixement d’aquests drets bàsics. Es tractava sens dubte d’una anomalia escandalosa a la legalitat i condicions d’aquestes treballadores, on moltes d’elles viuen veritables situacions de semi-esclavitud amb treballs interns i sense descans. Tot això amb una cotització a la Seguretat Social que ni els atorgava el dret a l’atur ni a pensions quan es jubilessin.

També les treballadores sociosanitàries del SAD van seguir en aquest 2022 en lluita contra la precarietat i la impossibilitat que aquesta comporta, tant per donar una bona atenció als dependents com per a conciliar la vida laboral i familiar.

La lluita contra l’ampliació de l’edat de jubilació als 67 anys i el no reconeixement de les malalties laborals que implica aquesta feina, que comporta moltes vegades haver d’aixecar als usuaris enllitats o ajudar-los a la neteja dels seus domicilis, exposant-se d’aquesta manera a les conseqüències de l’ús de productes tòxics, ha estat una altra de les grans demandes d’aquest sector superexplotat de la nostra classe. Per aquests motius, lluiten per la remunicipalització dels serveis que depenen dels ajuntaments i per la reinternalització d’aquells que depenen de les Comunitats Autònomes.

Coordinem totes les lluites contra la inflació, la precarietat i l’empobriment

Enfront d’un Govern que es diu “progressista” però és la junta de negocis de l’IBEX35, i una burocràcia sindical conservadora que no vol treure els peus del plat del “pacte social” amb la CEOE i la ministra de treball, és necessari coordinar totes aquestes lluites per lluitar per un programa que doni sortida als patiments que sofreix la classe treballadora i els sectors populars, que comenci per envoltar de solidaritat les lluites amb accions de suport, militar les caixes de resistència i denunciar la repressió del govern.

Un pla de lluita ha de defensar com a essencials la derogació total de les reformes laborals de Zapatero i Rajoy, el repartiment de les hores de treball sense disminució salarial, un salari mínim de 1.500 euros amb clàusules d’indexació d’acord a l’IPC i la nacionalització sota control obrer de les empreses que tanquin o acomiadin treballadors, acompanyat d’un programa d’inversió pública ofensiu i decidit per a la creació d’ocupació i la millora dels serveis públics, sobretot a la sanitat, l’educació i els serveis socials. Hem de promoure ofensivament l’impuls d’assemblees democràtiques que superin els mètodes de les burocràcies sindicals, a les quals tots els i les treballadores decideixin el pla de lluita per continuar. En aquesta tasca, l’esquerra sindical i els sectors combatius dels sindicats majoritaris han d’estar al capdavant.

A això se li ha de sumar la derogació de la llei d’estrangeria i les lleis mordassa, el qüestionament de la monarquia i les institucions hereves del franquisme i el desenvolupament d’un pla internacional per pal·liar els efectes de la crisi climàtica alhora que s’insti a modificar el model productiu. Només sobre aquesta base aconseguirem enfrontar la voracitat implacable amb la qual les diferents patronals planegen empobrir-nos.

Et pot interessar: Davant l’augment del cost de la vida i la precarietat, coordinar les lluites cap a la vaga general per salaris