L’amor constitueix un tema difícil de definir. Existeixen quantitat de textos i publicacions que s’acosten a aquest camp de manera abstracta. Tanmateix, teoritzar sobre això requereix aprofundir en la relació que el pla sentimental o emocional té amb el sistema social de conjunt. O dit d’una altra manera: comprendre que les característiques i expressió de l’amor en el concret lluny de ser una cosa individual, encara que incorporin elements subjectius, adquireixen sentit dins de contextos històrics i ordres socials concrets.

L’amor no és ahistòric ni universal. L’amor es defineix socialment segons valors que estan lligats a institucions com el matrimoni o la família en totes les seves formes històriques i en el marc de diferents maneres de producció. En aquest article no pretenem abastar tots els elements d’aquesta qüestió, però si realitzar una primera aproximació per a pensar la qüestió de l’amor en relació a la societat.

Història d’amor(s)

“Des dels seus primigenis estadis d’existència social, la humanitat va emprendre la tasca de reglamentar no només les relacions intersexuals, sinó l’amor mateix. En la societat de clans, la moral erigia com a suprema virtut l’amor determinat per llaços de sang. (…) En l’època en la qual era dominant el principi tribal i anaven formant-se els primers embrions d’estructura política, l’amistat entre dos membres de la mateixa tribu era la forma amorosa que gaudia de més alta estima.” (Ideologia proletària de l’amor, 1923). Amb aquestes paraules Alexandra Kollontai comença a detallar les diferents formes d’amor que han predominat en les diferents societats.

Veiem com en cada estadi de la societat l’amor es configurava en relació amb els interessos de les diferents institucions que regulen les relacions socials. En la societat de clans, la qual s’estructurava per llaços consanguinis, l’amor reforçava el vincle del parentiu. En l’època de principi tribal allò important era crear llaços espirituals i morals que unissin fortament als seus membres amb la tribu o comunitat més enllà del parentiu. D’aquí ve que l’amor-amistat fos una elevada virtut. En l’època feudal, que es devia estrictament als interessos de la família nobiliar prevalia el respecte dels descendents respecte als seus majors com a més alta virtut.

L’estudi de Kollontai és detallat i es recolza en quantitat d’exemples mitològics i literaris. No obstant això, la falta d’altres estudis en aquesta matèria fa molt difícil aprofundir en això. Més enllà de perfilar amb exactitud les línies en les quals es soportaven les diferents nocions d’amor en cada societat, la idea que tracta de transmetre Kollontai és la mateixa amb la qual comença la cita: “Des dels seus primigenis estadis d’existència social, la humanitat va emprendre la tasca de reglamentar no sols les relacions intersexuals, sinó l’amor mateix” i a més aquest va anar variant al llarg de la història segons es transformaven altres institucions socials que organitzaven la societat de classes com podien ser l’Estat o la Família.

El matrimoni, l’amor i la sexualitat

Arribats a aquest punt, podem dir que el matrimoni, l’amor i la sexualitat no són aspectes que hagin estat sempre associats. Serà sota el capitalisme i la dominació burgesa quan aquests tres elements quedin estretament vinculats.

El matrimoni i la sexualitat van iniciar el seu estret vincle fa segles amb el sorgiment del patriarcat. El domini sobre el cos i la sexualitat de les dones que establia el patriarcat generava la desigualtat entre els sexes. “Per a assegurar la fidelitat de la dona i, per consegüent, la paternitat dels fills, aquella és lliurada sense reserves al poder de l’home.” expressava Engels en ’El origen de la Família, la Propiedad privada i el Estado.’ No obstant això, serà més endavant quan l’amor tal com el coneixem en la societat moderna se sumi a aquesta equació.

El moment en què la burgesia aconsegueix el poder polític i comença a expandir els principis d’una societat basada en l’individu és quan s’aprofundeix de manera aguda quelcom que ja es donava des que va aparèixer la família en la societat, però que ara s’accentua molt més. Alguna cosa que Engels expressa ja en la seva obra "la família, centrada en la parella conjugal, es constitueix en un espai carregat de sentiments en trencar-se els antics llaços comunitaris. En el seu si cobra ple sentit la passió amorosa com a centre de la reproducció del sistema social, per al que va ser necessari també una certa domesticació de la sexualitat."El concepte d’individualisme expressat al màxim en la nova societat capitalista i que només permet la pertinença a la família com a màxim grup social requereix un doble esforç per a l’enfortiment dels llaços familiars a través dels sentiments.

Sota el capitalisme la família moderna adquireix un paper protagonista en la societat. És la família i l’àmbit domèstic on s’exerceix una part de la reproducció vital per al capitalisme: la reproducció i “posada a punt” de la força de treball. Aquesta institució s’enforteix mitjançant mecanismes concrets i materials com són tot l’aparell legal (contracte matrimonial, lleis patrimonials i hereditàries...), la desigualtat salarial o la càrrega de cures que recauen sobre les dones i que fan de la família una unitat “necessària” per a la supervivència, però també es reforça a través de mecanismes subjectius o emocionals com l’amor.

Per a reforçar la família com a institució, el matrimoni -la regulació de la família- es recolza en dos principis fonamentals: la indissolubilitat i la idea de propietat sobre l’altre. Veiem que l’ideari d’amor romàntic enalteix com a màxims aquests valors i els relaciona amb l’èxit i la felicitat. Fins i tot en les societats en les quals elements de llibertat sexual o el divorci estan més assentats, aquest últim es veu com un fracàs i la primera com una etapa de la vida associada generalment a la joventut. La societat indica que, més enllà de l’etapa juvenil, en el fons tots busquem el nostre gran amor, aquell o aquella companya de vida. Un principi que nega per si mateix la idea de l’evolució, el canvi i el desenvolupament psicològic de cada individu al llarg de la seva vida.

Per part seva, la idea de propietat es desenvolupa a través del concepte de la fidelitat que no és més que l’exercici de propietat respecte a la sexualitat i el cos, però no sols, sinó també sobre els sentiments i la psicologia de l’altre. La idea de propietat emocional a més s’estén més enllà del matrimoni legal arribant a envair fins a la unió lliure. Això en realitat és la monogàmia aplicada en el sentit més ampli.

La monogàmia ha estat associada al matrimoni i a la família des dels orígens d’aquesta institució. La família sorgeix amb una funció social molt clara: "La monogàmia va néixer de la concentració de grans riqueses en les mateixes mans —les d’un home— i del desig que solament els seus fills heretessin aquestes riqueses." Així explica Engels la funció social de la família en relació amb l’aparició de la propietat privada i en última instància el vincle del patriarcat amb la societat de classes.

Així la monogàmia era la via per a controlar la sexualitat femenina evitant la dispersió del patrimoni. Això va ser una constant en la història des de l’aparició de la propietat privada. No obstant, altres maneres de família monogámica al llarg de les diferents societats humanes no feien referència a l’exclusivitat o propietat respecte al pla sentimental o emocional. Alguna cosa que, no obstant això, sí que ocorre sota el domini de la moral burgesa quedant així estretament vinculats el matrimoni, la sexualitat i l’amor.

Kollontai en 1911 ho expressava de la següent manera: “Els cavallers de l’Edat mitjana arribaven fins i tot a reconèixer a les seves esposes el dret de tenir adoradors platònics i a rebre el testimoniatge d’aquesta adoració de cavallers i menestrals. L’ideal de la possessió absoluta, de la possessió no sols del “jo” físic, sinó també del “jo” espiritual per part de l’espòs, de l’ideal que admet una reivindicació de drets de propietat sobre el món espiritual i emocional del ser estimat és un ideal que s’ha format totalment, i que ha estat conreat igualment per la burgesia amb la finalitat de reforçar els fonaments de la família, per a assegurar-se la seva estabilitat i la seva força durant el període de lluita per a la conquesta del seu predomini social.”

Engels tractarà d’explicar la vinculació de l’amor amb la família monógama burgesa: “En transformar tot en mercaderies, la producció capitalista va destruir totes les relacions tradicionals del passat i va reemplaçar els costums heretats i els drets històrics per la compravenda, per el ‘lliure’ contracte. Sota el capitalisme es passa d’un ordre de les coses heretat a un ‘lliurement consentit’”. I continuarà Engels: “per a contractar es necessiten gents que puguin disposar lliurement de la seva persona, les seves accions i els seus béns, i que gaudeixin dels mateixos drets. Crear aquestes persones ‘lliures’ i ‘iguals’ va ser precisament una de les principals tasques de la producció capitalista”. Així el contracte del matrimoni en la nova societat capitalista era formalment voluntari, havia de partir de la llibertat d’elecció de les parts, i aquesta voluntat s’expressava en l’amor recíproc. Per a Engels “el matrimoni per amor quedava proclamat com un dret de l’ésser humà”. No és estrany que en el moment de formalitzar el matrimoni adquireixi un enorme protagonisme la verbalització de la voluntat dels interessats a través del “sí que vull” i el segell d’aquest contracte sigui un petó.

Existeix a més una altra idea per la qual l’element de l’amor es torna tremendament accessori en l’equació familiar. Una idea de nou desenvolupada per Engels. De la seva cita abans esmentada () es desprèn el per què l’amor romàntic cobra tanta força sota el capitalisme i s’estén al conjunt de totes les classes socials. Elaborat per la ideologia burgesa per a preservar els seus privilegis és assumit també pel proletariat en el seu conjunt, enaltit per mitjà de la ideologia que imparteixen l’Estat, l’Església i els mitjans de comunicació. És que les idees de la classe dominant es tornen les idees dominants en una societat, i les formes tradicionals de l’amor no són alienes a aquesta equació.

Hi ha un element addicional: la desprotecció que la majoria de les persones sofreixen en la societat contemporània, el seu aïllament i enfrontament amb l’entorn. Si veiem com s’enfronta al món l’individu desposseït, aquell que forma part de la classe treballadora i dels sectors més pobres de la societat, entendrem com a “natural” la seva cerca de vincles amb els altres. Davant la voracitat del capitalisme la cerca de l’amor i el refugi en la família es torna una qüestió de supervivència. Aquest anhel "natural" de vinculació sentimental, no obstant això, es veu envaït i pertorbat pels principis burgesos de la propietat i indissolubilitat.

Els estrets marges de l’amor romàntic

L’amor en la seva forma romàntica —i sota els límits i normes de la propietat privada que regeix la societat— lluny de reconfortar a l’individu bloqueja el potencial de les emocions humanes. Això s’agreuja en la societat contemporània per la mercantilització de tots els àmbits de la vida, incloent la possibilitat d’establir “bones” relacions amoroses.

Per a Flora Tristán, el matrimoni era una cosa antagònica a l’amor: “Cal haver vist de prop aquestes llars obreres (sobretot els pitjors) per a fer-se una idea de la desgràcia que sofreix el marit, del sofriment que pateix la dona. Dels retrets, de les injúries es passa als cops, després als lloros, al desànim i a la desesperança”.

Aquest model d’amor romàntic empenyerà al desenvolupament de diferents teories que tracten de contraposar o superar els estrets marges de l’amor romàntic. Algunes vindran de la mà d’alguns corrents feministes i d’altres experiències que van qüestionar el capitalisme com a model econòmic i social. En un pròxim article ens ocuparem de recórrer algunes d’aquestes propostes alternatives. Des de la idea d’amor lliure defensat per les feministes de la primera ona, a l’amor-companyonia proposat per Kollontai o la versió més moderna de les rèpliques amoroses: el poliamor.