Les negociacions del PSOE i Sumar amb Junts per aconseguir el seu suport en la investidura han posat en el centre del debat la qüestió de l’amnistia i l’autodeterminació, o el que Puigdemont va nomenar “reconèixer la legitimitat de l’independentisme”. Aquestes negociacions s’estan donant en despatxos, per dalt, amb una certa opacitat que no pot amagar, no obstant, que aquestes dues demandes tan sentides pel poble català no seran satisfetes.

D’una banda, l’amnistia es planteja en termes molt limitats i a més, a proposta de Sumar i amb l’acord de totes les parts, plantegen incloure als policies responsables de la brutal repressió de l’u d’octubre. D’altra banda, mentre han acceptat l’ús de les llengües cooficials en el Congrés, com una concessió en les negociacions, tant el PSOE com Sumar han deixat clar des del principi que, de dret a l’autodeterminació, res.

Durant els últims dies, Yolanda Díaz, que està prenent un paper molt actiu en les negociacions, s’ha sumat al discurs contra la “unilateralitat”, que no és més que una negació de qualsevol possibilitat d’exercir el dret a l’autodeterminació, i proposa com a alternativa el que ella diu una negociació amb els “agents socials”. Però què vol dir en realitat? Que l’amnistia la discutiran, de nou a porta tancada, amb la burocràcia sindical i la patronal. Una cosa bastant més “unilateral” i antidemocràtica que permetre que s’expressi l’opinió de les majories.

Per part seva, Podemos apareix en la seva versió discursiva més “esquerrana”, tractant de separar-se de Sumar en un nou episodi de la batalla campal per seients que ve almenys des de les negociacions per a conformar llistes electorals. La formació, que segueix dins del govern, posa com a condicions que Irene Montero conservi el Ministeri d’igualtat, la conservació del seu major actiu polític ara com ara, però també la derogació de la llei mordassa, posar un topall al preu dels lloguers i derogar la llei d’estrangeria. Demandes més que justes i sentides, però resulta poc creïble plantejar aquestes condicions quan porten tota una legislatura dins del govern sense avançar un sol pas en aquesta direcció. De nou les mateixes promeses que ja van fer durant l’anterior campanya i no van complir perquè les pensen només en el pla discursiu, però no per complir-les. Això és una cosa que, com ha quedat clar, només aconseguirem des de la mobilització, de manera independent de les seves institucions.

En contrast, els qui si plantegen una orientació decidida per imposar la seva política és la dreta i el búnquer del 78. Ja no sols és Vox, els qui acostumen a malparlar contra tota demanda social i democràtica, contra el moviment feminista, LGTBI, contra els migrants, els sindicats combatius i el moviment democràtic català. Vox ha fet de la causa “anticatalana” una de les seves principals banderes. Ara, José María Aznar ha sortit a tirar escuma per la boca contra el que ha anomenat un “procés d’autodestrucció nacional”, fent una crida a “rebel·lions cíviques” i mobilitzar-se per defensar al règim enfront de l’amenaça que plana sobre ell. El PP convoca aquest 24 de setembre una manifestació espanyolista a Madrid. Tot amb la vènia de Sa Majestat i l’alta Judicatura. I no només. També amb el suport dels vells barons del PSOE, com Felipe González i Alfonso Guerra, veritables prohoms del règim que han sortit a la palestra a apuntalar el discurs reaccionari de la dreta en nom de la “democràcia”, que no és una altra cosa que la violència i la repressió davant qualsevol intent d’exercir drets democràtics com l’autodeterminació i l’amnistia.

L’única manera d’enfrontar l’ofensiva reaccionària de la dreta de Vox i el PP i lluitar efectivament per tots els nostres drets és plantar cara en forma independent del “progressisme” - i el processisme a Catalunya-, impulsant una mobilització independent. Perquè l’amnistia no sigui un document diplomàtic pactat per dalt per beneficiar a uns pocs i serveixi per apuntalar el règim i preservar als partits que el sostenen, negant una vegada més el dret a decidir.

Per això, la lluita per una amnistia ha de ser per a tots i totes les lluitadores i represaliades. Per als més de 4.000 encausats per participar del moviment democràtic català, i també per als milers i milers que es troben perseguits per lluitar en tot l’Estat, casos emblemàtics com el de Dani, empresonat en una manifestació a Madrid, els 6 de Saragossa, treballadors encausats per lluitar com els de la vaga del metall de Cadis, militants pel dret a l’habitatge i contra els desnonaments, periodistes i artistes perseguits per les seves posicions polítiques, joves del moviment estudiantil i tots els migrants tancats en CIE per les reaccionàries lleis d’estrangeria o altres milers d’afectats per la llei mordassa.

Sumar, Más Madrid i Podemos, no estan disposats a lluitar per aquestes demandes democràtiques fonamentals. Tampoc les burocràcies sindicals, que li venen garantint la “pau social” al govern progressista. És aquesta política la que afavoreix que creixi la dreta, que ara cerca també ocupar els carrers.

Enfront d’aquest panorama, l’esquerra social, política i sindical madrilenya ha de proposar-se trencar la passivitat i plantar-se enfront d’aquesta ofensiva reaccionària. Perquè no fer-ho, significa permetre que sigui la dreta, amb Vox i Aznar al capdavant, la que prengui els carrers amb el seu discurs reaccionari, profundament espanyolista, contrari al dret a decidir, com pretenen fer el pròxim 24. És urgent fer un pas endavant, construint des de cada barri, cada universitat i centre de treball un gran front únic que anomeni a la mobilització i exigeixi a les direccions burocràtiques dels grans sindicats al fet que se sumin a convocar una mobilització per l’amnistia de totes i tots els lluitadors, contra la repressió i pel dret a decidir.

Els sindicats que es reivindiquen combatius com la CGT i altres organitzacions, els moviments socials com el de l’habitatge que té desenes d’encausats, el moviment climàtic que està sent perseguit, el moviment de dones, així com les organitzacions de l’esquerra radical com Anticapitalistas, Izquierda Revolucionaria o els qui es referencien en el Moviment Socialista, tenim la responsabilitat de fer els màxims esforços per aixecar aquest Madrid solidari amb el dret a decidir i defensor de les llibertats democràtiques, contra el búnquer del règim en el qual només decideixen els rics i contra la seva monarquia. No li regalem el carrer a la dreta ni als qui volen mercadejar els nostres drets amb pactes per dalt.

Et pot interessar: Prenguem els carrers per l’amnistia total per a totes i tots els lluitadors i represaliats

El Fòrum de Izquierda Diario que tindrà lloc el pròxim 3 d’octubre en el Teatro del Barrio de Madrid, en ocasió d’un nou aniversari del 3-O de 2017 a Catalunya, amb la participació de representants d’organitzacions sindicals, socials i polítiques com Oscar Reina del SAT, David Budria (encausat en la “operació Judes” a Barcelona), Diego Rodríguez de la CTM de Cadis, Bilbo Basatterra de Futuro Vegetal, Lorena Cabrerizo d’Anticapitalistas, Pablo Castilla de Contracorrent Catalunya i Lucía Nistal del CRT, pot ser un bon escenari per avançar en aquesta perspectiva.