Tot apunta a que el pròxim 16 de novembre Pedro Sánchez aconseguirà una folgada majoria a les Corts per a ser investit president del govern. L’acord aconseguit entre el PSOE i Junts garanteix el suport dels diputats i diputades de Puigdemont. Els sís de la resta dels socis d’investidura estan bastant garantits, des de Sumar - incloent els 5 de Podemos - que es proposen reeditar el govern de coalició, fins als d’EH-Bildu, PNB i ERC.


Una amnistia limitada i una aplicació que quedarà en mans dels mateixos jutges que avui encoratjen un cop judicial contra ella

El punt principal de la negociació ha estat l’amnistia. El text de la llei encara no ha transcendit, ho faran la setmana que ve. Així i tot, ja ha quedat clar que deixarà per fora als centenars de represaliats per la llei Mordassa, participar en altres mobilitzacions o per delictes d’opinió, que no estiguin vinculades al moviment democràtic català.

Però, ni tan sols els perseguits durant el procés tenen garantit que puguin quedar en llibertat i sense càrrecs. En la presentació de l’acord se supedita aquesta mesura a una interpretació parlamentària - per als casos de lawfare - i una altra judicial per al conjunt de causes.

Els supòsits beneficiaris seran “tant als responsables com als ciutadans que, abans i després de la consulta de 2014 i del referèndum de 2017, han estat objecte de decisions o processos judicials vinculats a aquests esdeveniments”. Però si poden ser amnistiats o no dependrà sempre dels jutges, segons han aclarit des del PSOE.

L’última paraula recaurà, per tant, en la mateixa Judicatura que porta dies promovent un cop judicial per a bloquejar la possible Llei d’Amnistia - i per tant la investidura -. A més, aquelles causes per delictes no inclosos explícitament en la Llei dependran abans de les “les conclusions de les comissions de recerca que es constituiran en la pròxima legislatura”.

Tot això no sols pot deixar fora diversos casos de lawfare de dirigents polítics catalans. Desenes d’activistes acusats de desordres públics, agressió a l’autoritat o fins a terrorisme - com els encausats de l’Operació Judes o Tsunami Democràtic -, poden ser considerats no mereixedors de l’amnistia pels mateixos jutges que són part dels muntatges jurídic-policials amb els quals els han processat.

La reacció unànime de la Judicatura - totes les associacions judicials, conservadores i “progressistes”, s’han manifestat en contra-, la dreta, l’extrema dreta, els sindicats policials i fins i tot els bisbes, d’aquests dies contra l’amnistia, fa preveure que el que es ven avui com la gran concessió del PSOE pot quedar en lletra morta en els pròxims mesos.


La direcció processista segella amb el PSOE la seva renúncia al dret d’autodeterminació

A canvi d’aquesta amnistia limitada i tutelada, Junts, i abans ERC, han acceptat una renúncia explícita al dret d’autodeterminació. Ahir es rubricava en l’exili la fi oficial de les vel·leïtats independentistes del partit hereu del pujolisme, aquell corrent conservador de la burgesia catalana que va exercir de pare de la Constitució del 78 i virrei de Sa Majestat a Catalunya fins a 2012.

Encara que en la part d’antecedents i contextualització de l’acord s’esmenta que continuen defensant la legitimitat de l’1 i el 3 d’octubre, en els pactes Junts s’ajusta a la Carta Magna com a marc de resolució del conflicte. Concretament, planteja que “Junts proposarà la celebració d’un referèndum d’autodeterminació sobre el futur polític de Catalunya emparat en l’article 92 de la Constitució”.

Però aquest article només permet un referèndum consultiu, mai vinculant, que hauria de ser convocat pel Rei a petició del govern, i prèvia aprovació en les Corts. Així mateix, la doctrina constitucional exclou la possibilitat d’una consulta que afecti el conjunt de l’Estat en la qual només participi una part d’aquest. Mai seria, per tant, un referèndum a Catalunya perquè el poble català decideixi, ni tan sols opini, sobre la seva relació amb la resta de l’Estat.

Però, fins i tot en l’impossible cas que en aquest referèndum una victòria del si a Catalunya coincidís amb una altra del si en la resta de l’Estat, per portar endavant la independència es necessitaria una reforma constitucional amb dos terços de les Corts i el Senat, sotmesa a referèndum i tornar a votar per dos terços en totes dues cambres després d’unes noves eleccions. L’independentisme màgic de Puigdemont i Junqueras no deixa de superar-se.

El nou programa de Puigdemont no és que hagi abandonat l’unilateralisme, sinó que es redueix a una possible consulta en tot l’Estat - si el Congrés, el govern i la Corona ho permeten - i de caràcter consultiu. No hi ha res de dret d’autodeterminació, no en els acords, sinó en la posició singular que planteja Junts.


És necessària una política d’independència de classe per lluitar per l’autodeterminació i totes les demandes democràtiques i socials

Junts, com ERC, confirmen així que la pròxima legislatura serà la de la definitiva tornada a la normalitat autonòmica. Els acords inclouen demandes econòmiques del vell estil pujolista, com una reforma del finançament autonòmic, la condonació de 15.000 milions del deute amb l’Estat, l’ampliació de les competències - incloent les ferroviàries - i fins i tot un pla per a “promoure el retorn a Catalunya de la seu social de les empreses que van canviar la seva ubicació a altres territoris en els últims anys”.

Tornen així a la tradicional política del “peix a la cove” de Pujol i Mas, en la qual les demandes democràtiques catalanes es converteixen en meres banderes que agitar de tant en tant de manera demagògica per a mantenir el poder a Catalunya o millorar les condicions de negociació en el repartiment del pastís amb l’Estat.

Per si quedava algun dubte, aquest mateix dijous mateix ERC i Junts votaven en contra el Parlament català d’una proposició de la CUP per començar a preparar un altre referèndum d’independència. L’esquerra independentista ha denunciat correctament aquest acord de claudicació i criden a reprendre la “mobilització popular” per l’autodeterminació.

Una qüestió imprescindible, però que, per a no tornar a repetir la mateixa pel·lícula de l’última dècada, hauria de plantejar-se amb una renúncia explícita a la seva política de “mà estesa” i “unitat independentista. Només des d’una posició intransigent d’independència de classe, sense cap acord polític amb els partits de la burgesia catalana que han més que demostrat que mai portaran endavant la lluita necessària per poder imposar aquesta demanda, i buscant l’aliança amb la resta de sectors populars de l’Estat, es podrà conquistar l’autodeterminació.


La dreta redobla la seva ofensiva destituient per imposar la seva “restauració conservadora” contra la “restauració progressista”

El PSOE, amb el suport incondicional de Sumar i també Podemos en aquest punt, han aconseguit el que la dreta i l’extrema dreta han estat incapaces: desactivar el moviment democràtic català, o almenys a la seva direcció fins ara. El Règim del 78 surt enfortit d’aquesta restauració “progressista-autonomista”.

Tornarà a haver-hi un govern de coalició que, després del relat “progre”, en la següent legislatura haurà d’aplicar els ajustos pressupostaris que demanda Brussel·les, mantindrà la mateixa política econòmica de revalidació de les contrareformes laborals i pensions de l’última dècada, les racistes polítiques d’estrangeria i tots els compromisos imperialistes de l’Estat espanyol, com veiem avui amb el suport al genocidi israelià en Palestina.

Així i tot, la dreta i el búnquer del 78 prometen augmentar les seves maniobres judicials i mobilitzacions en clau destituient. El seu projecte de restauració del règim en clau centralitzadora i autoritària no ha aconseguit la investidura, i estan disposats a lluitar per aconseguir-la per tots els mitjans. A més de l’agitació de carrer, apel·lant a grups d’extrema dreta i obertament neonazis, l’Estat profund molt probablement continuarà operant per intentar evitar-la o aconseguir que la legislatura sigui curta.

Si la dreta pot avui passar a l’ofensiva és també gràcies a la tasca d’aquests últims anys del PSOE i el govern de coalició amb Unidas Podemos. Va ser Pedro Sánchez el que va fer costat incondicionalment al PP en el 155 i l’encumbrament de la Judicatura com a àrbitre i part de la vida política, encara que en l’acord tant el PSOE com Junts l’oblidin i responsabilitzin en exclusiva al PP. Va ser el primer govern Sánchez el que va aconseguir la condemna per sedició de la sentència del procés, a través de l’Advocacia de l’Estat. Va ser el ministre Grande-Marlaska el que va impulsar muntatges com el de l’Operació Judas. O ha estat el govern de coalició el que ha mantingut les lleis repressives, com la Mordassa, l’Antiterrorista, la d’Estrangeria i tots els articles lliberticides del Codi Penal, amb els quals avui la Judicatura podrà continuar fent la seva guerra.


Per enfrontar a la dreta i la restauració progressista, necessitem una sortida anticapitalista i de classe

Des del CRT, com dèiem durant la campanya electoral del 23J, considerem que no es pot enfrontar a aquesta dreta de veritat amb una “esquerra” de mentida. Amb un progressisme que vengui una amnistia parcial, que deixa fora a centenars de lluitadors i perseguits que no són independentistes i deixa el futur dels independentistes en mans dels jutges. Que pretén amnistiar i mantenir la impunitat dels policies repressors, torturadors i infiltrats. Que nega el dret d’autodeterminació i apuntala la Corona i el règim. Que aplica les polítiques de la CEOE i l’IBEX35, cobrint-les de relat i concessions menors. Que aplica a les fronteres les mateixes polítiques que l’extrema dreta de Meloni. Que està en la primera línia de l’escalada imperialista de l’OTAN i al costat de l’Estat d’Israel.

És necessari enfrontar l’ofensiva de la dreta des d’una posició independent d’aquest govern, sense brindar-li el més mínim suport polític. Molt al contrari, el sindicalisme alternatiu, l’esquerra anticapitalista i els moviments socials hem de disputar el carrer a les hordes dretanes, i exigir a les direccions burocràtiques dels grans sindicats que trenquin amb la seva submissió al govern i cridin a mobilitzacions. És urgent lluitar per una amnistia total, pel dret d’autodeterminació, contra les polítiques de l’imperialisme espanyol i per un programa anticapitalista que resolgui els grans problemes socials.

Enfront de la disputa entre aquestes dues versions de restauració del Règim del 78, que va ser qüestionat pel 15M i el moviment democràtic català, és necessari reprendre la lluita per acabar amb ell per mitjà de la mobilització obrera i popular. Per obrir veritables processos constituents en els quals poder resoldre aquestes demandes i decidir-ho absolutament tot. Per acabar amb la Corona, la reaccionària casta judicial i poder avançar sobre els privilegis i beneficis dels grans capitalistes, en la perspectiva de conquistar una federació de repúbliques socialistes, en la qual governem les i els treballadors.