Coincidint en l’assenyalat per Fernando Rosso sobre que en principi Milei apareix més com una expressió de la crisi orgànica del capitalisme argentí que no pas com una solució, apuntarem en aquestes línies algunes qüestions complementàries.


Hegemonia, barreja, ideologia

Debatent amb els qui deien que amb Milei venia el feixisme però ara diuen que cal esperar a veure què fa, Ariel Petruccelli va assenyalar que les diverses variants de la política burgesa poden entendre’s com a expressions d’un “extrem centre” que les abasta a totes. Ni els autopercebuts antineoliberals deixen de sostenir uns certs nuclis durs del neoliberalisme (com la precarització laboral i la degradació de les funcions “universals” de l’Estat) ni els “feixistes” treuen els peus del plat de la democràcia liberal, encara que solen ser cultores de formes polítiques bonapartistes. Uns no arriben a ser ni tan sols keynesians i altres tenen fora del seu imaginari posar en peus Estats corporatius. Si bé, vista des d’aquesta òptica, la mirada sembla irreprotxable, és més discutible des del punt de vista de la relació de forces: les extremes dretes irrompen en l’escenari polític buscant torçar la balança molt més decididament a favor del capital del que les variants de “extrem centre” són capaços de fer; i en això consisteixen, bàsicament, els anuncis de Milei.

Molt s’ha discutit sobre l’espectre de votants del candidat libertarià. Apareix clarament el problema del “neoliberalisme popular”: l’arribada de Milei a joves treballadors informals les condicions de vida dels quals i experiència amb la “mímica de l’Estat” (segons l’expressió de Pablo Semán) coincideixen per defecte amb la mirada ultraneoliberal i el discurs individualista. Però també està el sector de l’antiperonisme tradicional de les capes mitjanes i bona part de la burgesia: els vots prestats pel PRO sense els quals no hagués pogut guanyar. En síntesi, un bloc social molt ampli és el que va donar el seu vot pel candidat de La Libertad Avanza. Però la contundència del número no hauria de suggerir una homogeneïtat dels components. Si hagués de triar –per caracteritzar aquest bloc– entre el terme d’hegemonia i el terme de barreja, m’inclinaria més pel segon que pel primer, per diverses raons.

En primer lloc, perquè el rebuig a la gestió de l’economia portada endavant pel govern del Frente de Todos/ Unión por la Patria va ser determinant en la votació, per sobre de qüestions ideològiques o de valors (encara que un terç dels seus votants coincideix en nuclis durs neoliberals). En segon lloc, perquè, si bé és cert que el “neoliberalisme popular” pot considerar-se una forma en què la burgesia i els sectors alts de les capes mitjanes imposen la seva ideologia a treballadors, sectors mitjans arruïnats i pobres urbans i, per tant, hi ha aquí una forma elemental o un intent de crear un hegemonia; no menys cert és que aquesta confluència no es basa en una articulació sòlida d’interessos comuns, ni té una construcció política ferma, ni pot sostenir-se –tret que existís prèviament el disciplinament social induït per una hiperinflació, que no sembla ser el cas– davant alternatives més o menys existencials. Els sectors populars d’aquest bloc sofriran –de mínima– les pujades de tarifes i la devaluació, mentre no ocorrerà el mateix amb la burgesia i els sectors mitjans acomodats lligats a ella. D’aquí que considero més adequat pensar en termes d’una barreja o fins i tot –per a usar una paraula més senzilla– un amuntegament de diferents sectors, que solament en condicions excepcionals podran mantenir-se units en un mig termini. En aquest sentit, Pedro Karczmarczyk planteja que l’expectativa popular en un millorament de la situació per obra d’un govern de Milei té molt d’ensomni.

Aquí també podria estar operant una característica més general del capitalisme contemporani: els models clàssics d’hegemonia, és a dir el liberal-parlamentari i el de l’Estat integral (que sorgeix com a resposta a la crisi del primer), estan en greus problemes perquè suposen articulacions socials i polítiques el cercle virtuós de les quals va deixar de funcionar fa estona. Les tendències a la fragmentació social i la crisi de la política fan difícil pensar que el model teòric de l’hegemonia sigui el que permeti explicar el que passa en la realitat. Diferent és el cas amb la categoria de la “crisi d’hegemonia”, que s’acosta molt més a les construccions polítiques inestables de l’actualitat (i el seu agafador en una certa ideologia de masses caracteritzada per l’antipolítica) o la definició de la ideologia com a força material. Alguna vegada, Althusser va criticar a Gramsci perquè la seva teoria dels aparells hegemònics definia a aquests en funció del seu resultat i no del seu motor, mentre ell s’inclinava per parlar d’aparells ideològics. No és aquest el lloc on abordar detalladament les arestes teòriques d’aquest plantejament althusserià, però sí que voldria assenyalar que, des d’un punt de vista més aviat pragmàtic, la discussió podria servir-nos per pensar l’actualitat. El capitalisme de la nostra època se secunda moltíssim més en la ideologia que en l’hegemonia, per la senzilla raó que pot produir discurs, imatges i desitjos de consum, molt més que condicions de vida que facin que les masses populars se sentin integrades en ell per la via del benestar material. D’aquí també la crisi dels mecanismes institucionals que mediaven aquesta integració. Si aquesta lectura s’acostés al que ocorre en la realitat, implicaria no subestimar en res ni mica els possibles canvis ideològics que semblarien estar darrere del vot a Milei, però tampoc sobreestimar el nivell d’articulació política que impliquen.


Tornar cap al retrocés

Una gran part del peronisme ja està fent els “comptes de la lletera” amb tornar en 2027.

Aquestes lectures són solidàries amb les d’unes certes anàlisis sobre els “moviments pendulars” en la política llatinoamericana, segons els quals, al ritme dels cicles econòmics, van canviant els governs de mans de coalicions de dreta a altres “progressistes”, i viceversa. El tema és que aquests pèndols no van i tornen al mateix lloc. Els governs “progressistes”, poc inclinats a afectar interessos fonamentals, com els dels bancs, el complex agroexportador, les multinacionals o l’FMI, no reverteixen les contrareformes de la dreta, sinó que es limiten, en el millor dels casos, a oferir amb sort alguns pal·liatius enfront de la crisi o, pitjor encara, administrar directament l’ajust, com va fer el govern d’Alberto-Cristina-Massa.

Aquest és un pensament de la politiqueria que, en bona part, és el que ens ha portat fins aquí. Consisteix bàsicament en anul·lar com a possibilitat la lluita i la resistència encarades seriosament i apostar tot a les coalicions electorals, com ja va fer el peronisme amb el seu tristament memorable “Hay 2019”, o fins i tot com va fer al Brasil el PT, que va deixar passar, juntament amb la CUT, tots els atacs de Témer, després va suportar estoicament la presó de Lula, amb escassa lluita contra el govern de Bolsonaro i després va tornar al govern en un front amb Alckmin, és a dir, un referent clau del neoliberalisme brasiler.


L’esquerra en la post-restauració

Citat en un article de Mariano Schuster i Pablo Stefanoni, Horacio Tarcus va assenyalar: “Aquestes eleccions no representen només una derrota del kirchnerisme, d’Unión por la Patria o del peronisme en general. Són sobretot una derrota de l’esquerra. Una derrota política, social i cultural de l’esquerra, dels seus valors, de les seves tradicions, dels drets conquistats, de la seva credibilitat”. Diguem que Tarcus no necessita triomfs de Milei per sentenciar la derrota de l’esquerra (ho fa des de fa diverses dècades). Però està tan apurat a dictar tal sentència que –segurament sense aquesta intenció– acaba disminuint les responsabilitats que el pèssim govern del peronisme té en aquest resultat electoral. I, en segon lloc, confon aquest resultat amb un procés de llarg alè, com seria el d’una espècie de “reforma intel·lectual i moral” libertariana ultrarreaccionaria.

Seria neci desconèixer que Milei (i no solament ell) persegueix l’objectiu de modelar un sentit comú ultraneoliberal i reaccionari en la majoria de la població, o almenys una ideologia pràctica neoliberal de masses que resideix en l’acceptació que solament es pot sortir de la crisi amb un ajust brutal (fiscal, de les tarifes i del tipus de canvi pes/dòlar). Tampoc es pot negar que aquest sentit comú pro ajust va calar en una bona part dels seus votants. Però cal recordar que el propi Macri va treure 40% dels vots en l’elecció de 2019, després d’haver realitzat un govern desastrós. Des d’aquest punt de vista, l’avanç de les posicions neoliberals és més de grau que de qualitat. El que sí que semblaria ser més qualitatiu (i ja estava esbossat en el període 2015-2019 però sense la “audàcia” de l’actualitat) és el creixement dels discursos a favor de la dictadura i contra els drets de les dones i els drets socials en general que formen part de l’espai de Milei, i que ell mateix ha reivindicat, per exemple, en el primer debat presidencial. Però això encara hauria de passar per un llarg tros de lluita política, ideològica i cultural per imposar-se com a sentit comú predominant en la societat. Comento, de pas, una dada curiosa: una enquesta realitzada per l’investigador Javier Balsa (UNQ/CONICET) i el seu equip entre les eleccions del 22 d’octubre i el balotaje va llançar que 17.9% dels votants de Milei en la primera volta considerava que el capitalisme només pot portar benestar si un Estat fort redistribueix els guanys i un 9,7% se sentia pròxim de la idea de provar amb un comunisme o un socialisme que evitessin els errors del passat perquè el capitalisme és dolent. Lògicament, això no va impedir que votessin a Milei ni canvia el caràcter del projecte del president electe, però mostra –a més d’un cert grau de confusió o dissociació entre la resposta i l’elecció del candidat– que la qüestió ideològica i de valors no està definida tal com suggereixen lectures precipitades.

De totes maneres, no és necessari subscriure el derrotisme crònic de Tarcus per prendre nota que les idees de l’esquerra classista són avui minoritàries en la societat argentina. En aquest sentit, Petruccelli conclou l’article que citem al començament, assenyalant també que hem de preparar-nos per a un escenari nou encara que “les forces que anhelen un canvi veritablement revolucionari partim d’una situació d’extrema feblesa política i bastant incertesa intel·lectual”.

Això ens remet a una pregunta que circula –per bones i males raons– en diferents àmbits: com explicar que enmig d’una crisi de grans proporcions no hi hagi hagut un creixement significatiu de l’esquerra?

La resposta més senzilla és perquè la majoria de la gent no està d’acord amb el nostre programa (o no el coneix prou per a jutjar-lo). Però em sembla que cal buscar altres raons, que tenen a veure amb qüestions de més llarg termini. Estem en la fase posterior a la restauració burgesa (més coneguda com a “ofensiva neoliberal”), en un moment de transició del sistema internacional d’Estats i una crisi econòmica que segueix, a pas lent, sense sortida a la vista des de 2008. Les condicions subjectives van canviar des d’aquell moment del famós “No hi ha alternativa”, però es mantenen algunes de les coordenades fonamentals que va identificar Mario Tronti en el seu llibre La política en el crespúsculo (1998): la declinació del moviment obrer com a subjecte polític central de l’escena mundial (més enllà de la seva continuïtat i fins i tot la seva recomposició com a subjecte social) i la primacia de l’antipolítica com a sentit comú de masses (correlat ideològic de la política neoliberal d’alliberar tots els obstacles possibles per a l’automatisme del mercat). Si bé en el cas de Mario Tronti el plantejament comportava una clara nostàlgia de la fórmula classe obrera = Partit Comunista i la seva perspectiva de reconstrucció de la política dista molt de la nostra, els seus assenyalaments sobre la generalització de les concepcions de mercat, el reemplaçament dels partits arrelats socialment per coalicions superestructuralitzades, de la classe per la gent i altres qüestions, resulten útils per a pensar unes certes característiques d’aquest moment que es mantenen en l’actualitat.

No obstant això, en aquesta fase de la post-restauració, cal destacar un creixement de la lluita de classes, que no es va mantenir en els límits de conflictes puntuals, sinó que va assumir les formes de variades rebel·lions populars amb les característiques de la revolta. Però, per les pròpies característiques de les revoltes, que qüestionen al poder però no tenen sortides polítiques clarament estructurades des de baix, aquestes van ser seguides per recomposicions conservadores (“progressistes” o de dreta).

Quant a la “incertesa” intel·lectual, podríem pensar que resideix essencialment que falta trobar vies més eficaces de vincular la producció teòrica amb la construcció política. Com ja hem repetit fins al cansament, el marxisme va recuperar un cert prestigi intel·lectual en el terreny de l’explicació de la crisi –al que podem sumar diverses aportacions per entendre la crisi ecològica, la relació entre la classe treballadora i els moviments identitaris, i un llarg etc.–, però la seva influència política està clarament per darrere d’això.

Aquestes coordenades permeten situar, encara que no ens eximeixin de l’anàlisi més concreta de situacions específiques, les paradoxals situacions que es presenten en l’actual escena política internacional: crisi del capitalisme, desprestigi del “neoliberalisme progressista”, ascens de moviments d’extrema dreta i trajectòries modestes en l’esquerra. Bàsicament, en aquestes condicions, el raonament “crisi → creixement de l’esquerra” ha de sortejar, per verificar-se, uns certs problemes subjectius. Això es pot veure també en la crisi del moviment trotskista, dins del qual, malgrat múltiples dificultats, l’única organització que avança, encara que sigui a pas lent, és la Fracció Trotskista. L’autodestrucció del mandelismo sota la consigna del “front antineoliberal”, que alguns dels seus simpatitzants locals verbalitzen de mode caricaturesc i amb l’únic resultat de donar militants al peronisme, entra també en aquest marc.


El vell i estimat Lenin i la “cultura d’esquerra” gramsciana

Vell i estimat Lenin, no pels rituals de sectes autoproclamades leninistes que es creïn dipositàries de l’estratègia però tenen greus limitacions pràctiques, ni per les reivindicacions “politicistes” (com la de Daniel Bensaïd) d’un Lenin que va saber captar les oportunitats, com si ell no hagués portat endavant un pacient i auster treball polític preparatori quan aquelles escassejaven. Lenin és el nom que sintetitza a qui a la força material oposa força material, a qui es predisposa a fer noves experiències i exercitar les més variades formes de lluita, començant per les tres bàsiques que va assenyalar Engels: lluita econòmica, lluita política i lluita teòrica.

Comparant el pensament de Lenin i el de Martov, Trotsky deia que el de Lenin era com els mecanismes de la central elèctrica del Dnieper i el de Martov com un fi mecanisme de rellotgeria. Mentre aquest últim nedava com a peix en l’aigua en les qüestions de política parlamentària i superestructural, Lenin tractava de pensar els processos de gran escala.

Aquesta manera de pensar va fer que Lenin entengués el desenvolupament d’un partit revolucionari no com un aparell burocràtic, sinó com una organització amb vasos comunicants, engranatges, per confluir amb el moviment de masses. En les condicions actuals de la situació argentina, podríem traduir aquestes idees com: lluita per la unitat de la classe treballadora més enllà de totes les seves divisions, Frente Único de les organitzacions de masses (amb les corresponents exigències a les direccions sindicals oficials), coordinació i reagrupaments dels sectors combatius, construcció de fraccions classistes en els sindicats, fraccions socialistes en el moviment de dones i l’estudiantil, i lluita per una cultura d’esquerra que abordi els problemes nous que planteja l’època com a precondició i/o correlat per a una esquerra política forta.

Algunes últimes consideracions sobre aquest tema de la cultura d’esquerra. Horacio González fa ja una dècada, després d’una elecció legislativa en la qual el FIT havia tingut un bon resultat (dins dels paràmetres d’una força minoritària), ens va fer un assenyalament, suggerint que l’arrelament de l’esquerra en la nostra societat nacional encara era feble. Si bé el desenvolupament del treball teòric, ideològic i polític-cultural del PTS (i, en menor mesura, el d’altres forces de l’espectre de l’esquerra) intenta aportar a aquesta qüestió, és evident que hi ha una desproporció entre l’abast de la nostra veu i el de la ideologia procapitalista en les seves múltiples variants. La influència ideològica i cultural –tal com la va pensar Gramsci– és part de les relacions de forces polítiques. Juntament amb les batalles que estaran plantejades en l’immediat, hem de pensar aquest problema en el mitjà termini, buscant enfortir la lluita d’idees, així com el desenvolupament d’espais d’organització polític-culturals per contraposar a les idees de l’individualisme neoliberal ultrarreaccionari les de la fraternitat, la companyonia i la solidaritat humana, que estan en la base del comunisme com a projecte de societat.