En les eleccions municipals va quedar clar que la dreta està avançant en les institucions i que es proposen atacar la igualtat, a les dones, les migrants, les persones LGTBI, les i els treballadors i continuar governant per als grans empresaris, amb un discurs racista, homòfob i espanyolista profundament reaccionari. Som moltes les que, preocupades per aquest avanç, que hem vist també en les últimes eleccions a Grècia o Portugal, reflexionem sobre com frenar-los i oposar una alternativa.

Però en les últimes eleccions també vam poder comprovar que el neo-reformisme no és aquesta alternativa, sinó que li obre la porta a la dreta aplicant polítiques de dreta; decebent els anhels d’una classe treballadora i uns sectors populars cada vegada més precaritzats que han sofert en primera persona les conseqüències de la crisi, la inflació i l’atac als serveis públics, sumant-se a l’escalada imperialista i guerrerista, mantenint les fronteres blindades, infiltrant policia en els moviments socials, oposant-se al dret a decidir i un llarg etcètera.

Ara, Sumar es postula com a alternativa, mentre Yolanda Díaz deixa clar que la seva intenció és reeditar un govern amb el PSOE de l’IBEX, amb una sèrie de promeses electorals superficials totalment allunyades de les mesures estructurals bàsiques necessàries perquè les majories treballadores no continuïn pagant les crisis, perquè més enllà del discurs buit, com Díaz ha demostrat des de la vicepresidència, no estan disposats a tocar els interessos dels grans capitalistes.

En aquest context, davant la falta d’alternatives i amb un sentiment de desencantament o fins i tot de derrota en part de l’esquerra, és molt important explicar com hem arribat fins aquí, i això passa per extreure les lliçons del cicle del neo-reformisme encarnat en Unidas Podemos que avui s’esgota. Un cicle que, com escrivim fa uns mesos, va arrencar amb el 15M, la indignació en les places, les mobilitzacions massives i les vagues generals que es van imposar des de baix a les burocràcies de CCOO i UGT. Un període enormement convulsiu, en el qual el desprestigi dels partits capitalistes i la reaccionària monarquia borbònica i “la seva unitat d’Espanya” van aconseguir nivells de crisis mai vists, en el qual el moviment democràtic pel dret a l’autodeterminació de Catalunya va cobrar una immensa força i amplis sectors de la classe treballadora, les dones i la joventut es plantejaven un horitzó de superació d’aquest règim antidemocràtic.

Però aquest cicle va sofrir un gran desviament cap a la “via institucional”, primer, i amb Unidas Podemos en el govern de Pedro Sánchez, després, com a ministres lleials a la seva majestat, al mateix temps que s’imposava la repressió i la persecució als qui van gosar exercir el seu dret a decidir. Un govern que va mantenir l’essencial de les reformes laborals, en el qual continua la llei mordassa, que va avalar la persecució i empresonament dels polítics independentistes catalans i que és un fidel servent dels interessos de l’IBEX35.

A Catalunya, la derrota es va imposar per mitjà d’una combinació entre la repressió de l’Estat i la traïció de les direccions processistes amb ERC i Junts al capdavant. Els partits de la burgesia catalana independentistes, secundats per la CUP, es van posar al capdavant per portar el moviment a un atzucac. Posteriorment, es van encarregar continuar la repressió cap a les protestes independentistes contra la sentència i tornar a una gestió de l’autonomia a mesura dels interessos catalana.

És necessari explicar-nos com es va poder passar d’aquesta efervescència, mobilització i impuganció del règim a una lògica de malmenorisme cada vegada més a la dreta, de la mateixa manera que a Grècia es va passar d’encadenar vagues generals i desafiar a la Troica a l’auge de la dreta, traïció de la Syriza de Tsipras mitjançant, o a Portugal, com el Bloco de Esquerda, després de fer costat a un govern social liberal ha retrocedit electoralment mentre l’extrema dreta s’obre pas.

Però també volem parlar d’altres fenòmens, que són la contracara d’aquesta reculada, com l’esclat de ràbia de la joventut migrant dels barris més castigats a França després de l’assassinat policial racista de Nahel, després del període, encara no esgotat, d’enormes mobilitzacions protagonitzades per diferents sectors de treballadors i la joventut contra la reforma de les pensions, la repressió de Macron que van anar sumant altres demandes de la classe treballadora. O de les mobilitzacions, talls de rutes, grans assemblees i el desafiament a la repressió que està protagonitzant el poble de Jujuy, al Nord d’Argentina, contra la reforma constitucional autoritària del governador, Morales, i en defensa de les terres contra l’espoli imperialista ultracontaminant del liti.

Des del Corrent Revolucionari de Treballadors i Treballadores (CRT) us convidem a debatre sobre tot això, per a des d’aquí extreure lliçons estratègiques, perquè la ràbia enfront de l’auge de la dreta i l’energia que es pugui desplegar als carrers i els centres de treball i estudi no torni a ser desviada i entrar en el cercle viciós que va del descontentament a una nova decepció reformista o s’esgoti en la repressió.

Davant el discurs permanent de que la nostra única opció és votar al mal menor, que té més de mal que de menor, ens plantem per defensar el vot nul o l’abstenció. Des del CRT prenem el desafiament de construir un partit revolucionari i socialista de la classe treballadora, part d’un corrent internacionalista com és la Fracció Trotskista- Quarta Internacional que està intervenint en els grans processos de lluita internacionals que esmentem. Una organització que posi en el centre la lluita de classes, que es planti enfront del règim i estigui disposada a trencar el tauler en lloc d’adaptar-se a les regles del joc, l’objectiu del qual no és un altre que acabar amb aquesta societat d’explotació i opressió, que ens porta a crisi i guerres.

Vivim temps complexos, amb canvis bruscos, polarització política i grans reptes que afrontar. La reflexió i sobretot la preparació estratègica és cada vegada més urgent. Us convidem a debatre i a organitzar-vos amb nosaltres en la perspectiva de construir un socialisme revolucionari des de baix.

Els actes se celebraran el dimecres 12 de juliol a Barcelona, on organitzarem a les 18.30 una assemblea-debat en el nostre local situat en Carrer Conveni, 11. Comptarem amb la participació de Santiago Lupe, dirigent del CRT i director d’Esquerra Diari, Pablo Castilla, estudiant i portaveu de Contracorrent, així com Cynthia Lub, doctora en Història a la Universitat de Barcelona (UB) i militant de Pa i Roses.

A Saragossa, el mateix dia 12 us esperem a les 19h en la llibreria La Pantera Rossa (Carrer de Sant Vicente Paul 28) on comptarem amb la presència d’Ana Adom, portaveu de Pa i Roses, Jorge Remacha, activista LGTB i columnista d’Esquerra Diari i Asier Guerrero, president del comitè de Telepizza Zaragoza.

I a Madrid, el dijous dia 13 de juliol a les 19h en el Centro Gallego (Carrer Carretas 14, 3r), on comptarem amb Josefina Martínez, editora de Contrapunto, Esteban Rivera, treballador de l’hostaleria i editor de Izquierda Diario i Lucía Nistal, portaveu del CRT.