Contra els pronòstics vaticinats per la majoria de les enquestes, el govern de coalició entre PSOE i Sumar podria revalidar-se segons els resultats de les eleccions generals d’aquest 23J.

Amb una participació del 69% - 3 punts més que en 2019 – i amb el 95% del vot escrutat, la “anunciada” victòria de les dretes no ha arribat. El PP millora els seus resultats, passant de 89 a 136 diputats, però queda lluny dels 145/155 que li prometien els estudis demoscòpics. Absorbeix els 10 diputats de l’extint Ciutadans i els 19 que perd Vox. L’extrema dreta de Vox sofreix una important baixada, de 52 a 33 diputats.

El PSOE no sols no ha baixat, sinó que puja lleugerament dels 120 diputats als 122 obtinguts avui. Sumar aconsegueix mantenir-se, amb 31 diputats, 4 menys que els 35 obtinguts per Unidas Podemos, Más País i Compromís en 2019. Tant l’avançament electoral com la campanya de mobilització del vot contra la dreta, els permetria com a bloc sostenir els resultats de 2019 quan van sumar 155. En aquest marc, en la interna del neo reformisme, Podemos resulta com el gran perdedor.

A Catalunya, el PSC aconsegueix ocupar la posició de força més votada, a costa sobretot de la desfeta d’ERC a qui gairebé triplica en vots i que es deixa 6 diputats fins als 7. Queda com a primera força independentista, encara que empatada amb Junts en escons, i la CUP no aconsegueix reelegir els seus dos diputats de 2019, perdent dos terços dels vots. La desfeta del processisme es conforma i el projecte de restauració autonòmica encapçalat per ERC i el PSC beneficia especialment a un dels partits del 155.

A Euskal Herria, EH-Bildu obté uns bons resultats i 5 diputats, als quals cal sumar l’electe per Navarra, i queden gairebé empatats en vots amb el PNB al País Basc, que arriba just als 5 necessaris per a la formació de grup parlamentari. Si bé no hi ha sorpasso per poc més de 2.000 vots, el projecte més obertament socialdemòcrata de l’esquerra abertzale sembla que li permet reeditar la mateixa operació que ERC va realitzar a Catalunya amb l’espai convergent.

A Galiza el BNG aconsegueix revalidar el seu diputat, mentre que altres formacions regionalistes desapareixen, com el PRC de Revilla que va refusar presentar-se o Teruel Existe. UPN aconsegueix mantenir un dels seus dos diputats, i entre les formacions Canàries, NC desapareix del Congrés i CC, que es presentava en solitari, es queda amb un diputat.

A Andalusia, el PP aconsegueix per un punt l’anunciada posició de primera força, i el PSOE recupera múscul en el seu històric feu electoral. Adelante Andalucía, la formació impulsada per Anticapitalistas, repeteix la desfeta electoral de les municipals, quedant sense representació per Cadis, amb tot just 7.000 vots.

El mapa que queda en el Congrés fa inviable qualsevol intent d’investidura de Feijoó, encara que no és descartable que vulgui intentar-ho apel·lant a ser la llista més votada. El projecte reaccionari d’un govern PP-Vox, com els que ja s’estan implementant en desenes d’ajuntaments i comunitats com la valenciana o Extremadura, sofreix així una important derrota. Els seus discursos d’odi i les seves polítiques contra la classe treballadora i sectors populars no convencen a les majories que esperaven.

El govern de coalició, no obstant això, pot intentar reeditar el bloc d’investidura de la moció de censura contra Rajoy i la de 2019. Els vots d’ERC, EH-Bildu, PNB i BNG li serien suficients, si Junts accepta abstenir-se. Veient el paper jugat per les formacions de centreesquerra independentista i la dreta basca, com un suport estable a la tasca de govern, és l’opció que més punts té de tirar endavant.

De no aconseguir-ho, podria anar-se a una repetició electoral al començament de 2024. No obstant això, la renúncia d’aquestes formacions a qualsevol indici de confrontació pel dret d’autodeterminació, és una de les grans conquestes del “progressisme” per a apuntalar al règim, i amb molta seguretat la faran valer.

En aquest cas, el projecte de Sánchez i Díaz, podria mantenir-se. Una versió, encara més moderada, del vist aquests últims quatre anys. No sols continuaran amb el desplegament de les polítiques de repartiment de milers de milions entre l’IBEX35 dels Fons Europeus, el rearmament o les polítiques de fronteres blindades, sinó que ja han acordat amb Brussel·les iniciar un ajust fiscal de 20.000 milions en els pròxims dos anys.

Per tant, si bé el projecte de la dreta ha sofert una derrota, això no elimina de l’horitzó immediat que es continuaran aprovant i aplicant polítiques de dretes, encara que sigui amb el segell “progressista”. Tot en un context que segueix signat per la pèrdua de poder adquisitiu dels salaris o crisis com la de l’habitatge.

Les forces governamentals i els seus socis parlamentaris voldran fer-les passar com han fet aquesta legislatura com un “és el que hi ha”, i la burocràcia sindical i dels moviments socials encoratjaran a no mobilitzar-se contra “el seu” govern. Contra la resignació a la qual el mal menor ens vol condemnar, toca preparar-se per enfrontar-les amb la mobilització i autoorganització de la classe treballadora i els sectors populars, alhora que avancem a construir una esquerra anticapitalista, socialista i d’independència de classe que no caigui en el parany del mal menor.