El 2012 es vivia de forma crua a tot l’Estat espanyol les conseqüències de la crisi econòmica del 2008. Desnonaments, acomiadaments, cues de la fam o desmantellament de serveis públics eren la realitat de milers de treballadores i treballadors.
A Catalunya la situació no era diferent, de fet, el Govern d’Artur Mas va estar al capdavant de la privatització de la sanitat pública catalana, unes polítiques en benefici d’un sistema de xarxa concertada i privada que avui dia se segueixen pagant i contra les quals les treballadores i els treballadors sanitaris s’han aixecat.
En aquest context social i econòmic, una onada de descrèdit colpejava l’esfera política i les institucions del Règim del 78 a tot l’Estat, tenint a Catalunya la particularitat de la demanda històrica pel dret a decidir. Aquest 11 de setembre del 2012, diada nacional de Catalunya, es va viure la primera gran manifestació en defensa d’aquest dret democràtic. Una data que marcaria l’inici del procés i també d’una operació de repressió i persecució contra l’independentisme per part de les institucions de l’Estat, l’operació Catalunya.
Uns quants dies després, específicament el 10 d’octubre, van aparèixer a la llista de tasques del comissari de policia José Manuel Villarejo les primeres mencions d’aquest pla. Una va ser sobre una conversa que va tenir amb Eugenio Pino, que era el director adjunt d’operacions a la policia. L’altra va ser més tard aquell mateix dia amb Francisco Martínez, el cap de gabinet de Jorge Fernández Díaz, que era el ministre de l’Interior al govern de Rajoy. Aquestes són les primeres instruccions que s’han documentat fins ara sobre allò que Villarejo més tard anomenaria l’operació Catalunya.
La xarxa il·legal tenia vincles i còmplices dins del sistema judicial, tal com s’ha revelat en enregistraments i documents que han sorgit els últims anys. L’estratègia final d’aquesta operació encoberta va ser la manipulació de l’opinió pública, mitjançant l’ús de certs mitjans de comunicació i periodistes que donaven credibilitat als seus enganys i els feien servir com a palanca per impulsar els processos judicials.
El 10 de novembre del 2012, Villarejo es va trobar per primera vegada amb les tres principals fonts per a l’Operació Catalunya: Javier de la Rosa, condemnat i empresonat als anys noranta per la seva implicació en el saqueig de KIO i Grand Tibidabo; José María Clemente Marcet, empresari de Barcelona acusat d’estafes múltiples i amb connexions als serveis secrets; i Victòria Álvarez.
Un dia abans, la cúpula de la policia havia mantingut una reunió amb Fernández Díaz per planejar les seves estratègies. Segons els enregistraments de Villarejo, hi van ser presents, a més d’ell mateix, el cap de gabinet del ministre, Francisco Martínez; el director operatiu, Eugenio Pino; i José Luis Olivera, cap del Centre dIntel·ligència contra el Crim Organitzat.
Les converses que Villarejo va sostenir a Barcelona amb les fonts aquell dia van portar a la primera filtració a la premsa directament relacionada amb l’Operació Catalunya, publicada per El Mundo. La notícia afirmava que els Pujol tenien 137 milions d’euros en un compte a Ginebra, dades que se suposava havien estat obtingudes d’un esborrany de la Unitat de Delinqüència Econòmica i Fiscal (UDEF), que mai no va existir i que la policia va negar. Villarejo, segons ell mateix va afirmar, havia inventat aquesta història. Va ser la primera fitxa a caure.
Aquesta trama no és gens nova, ni tampoc la persecució sobre el moviment democràtic català. Els darrers mesos i setmanes han saltat a la llum pública casos com el Catalangate i l’espionatge massiu a polítics i activistes pel dret a decidir o la infiltració de membres de la Policia Nacional de Catalunya en col·lectius socials i polítics de Catalunya.
És, per contra, un exemple més de les clavegueres de l’Estat funcionant a tot gas contra aquells que desestabilitzi o posi en perill l’statu quo. I en aquest cas, no perquè amb el procés els líders de l’extinta CiU o ERC busquessin un enfrontament amb l’Estat al nivell del que caldria per a una independència efectiva de Catalunya, com s’ha demostrat, sinó perquè al calor d’aquesta demanda democràtica, milers de treballadors i treballadores, dones, joves i migrants a Catalunya estaven començant a qüestionar i assenyalar els pilars d’aquest Règim caduc i corrupte.
