No hi ha dubte, i així ho testifiquen les dades fredes de l’estadística. En el món que vivim els rics són cada vegada més rics i els pobres continuen enfonsant-se cada dia més i més en el pou de la misèria més absoluta. La gran majoria social vivim en una societat amb trets profundament distòpics que amenacen fins i tot les nostres pròpies vides, entre altres coses, pel canvi climàtic, les guerres que es generalitzen i una bretxa social de desigualtat i precarietat que cada vegada és més profunda i afecta a majors nivells de població. El capitalisme imperialista en la seva fase de senectut cavalca com un cavall desbocat cap a la barbàrie, si no li ho impedeixen en algun moment els processos de lluita i autoorganització de la classe obrera i les classes populars, que es donen i han de donar-se, en una perspectiva d’acabar amb aquest sistema i avançar en la construcció d’una societat sense explotació ni opressió.
En un context de crisi econòmica llastrada primer per la pandèmia i després per la crisi de preus i subministraments acompanyada per la Guerra d’Ucraïna i, posteriorment la de Gaza, prèvia la crisi financera del 2008 encara no superada per les butxaques dels més desfavorits, no obstant això, en aquest escenari hostil els molt rics han continuat fent negocis milionaris i multiplicant els seus beneficis a costa de la gran majoria cada vegada més empobrida.
Així ho testifica l’últim informe presentat per Oxfam recentment i que acaba de ser presentat coincidint amb l’inici del Fòrum de Davos, la localitat a Suïssa en el qual els “superrics” i els alts mandataris del món es reuneixen per a continuar col·laborant i reproduint aquest sistema econòmic d’opressió i explotació que cada vegada ens fa més pobres a la majoria de la població mundial.
En aquest informe d’Oxfam es destaca que només els cinc més rics entre els rics (Elon Musk, Bernard Arnault i família, Jeff Bezos, Larry Ellison i Warren Bufet) han aconseguit pastar una fortuna que ha crescut a un ritme de 14 milions de dòlars per hora, enfront dels 5.000 milions de la població mundial que s’ha empobrit més en aquest període. En dades absolutes la fortuna d’aquestes persones ha passat de 405.000 milions a un total de 869.000 milions des de l’any 2020 fins aquí, és a dir en un període de només tres anys. És a dir, la seva riquesa s’ha incrementat un 114,57%.
Un exemple significatiu entre ells és el de l’amo de Amazon, Jeff Bezos, que durant l’última dècada ha aconseguit passar de 32.700 milions de dòlars a 167.400 milions de fortuna personal. També es destaca el cas de l’empresari espanyol Amancio Ortega, que ha incrementat la seva fortuna personal en un 76% des del 2020, mentre les i els treballadors en l’Estat espanyol han vist colpejat el seu nivell de vida amb una pèrdua de poder adquisitiu d’almenys 5 punts, segons la mitjana dels convenis signats, entre el 2021 i el 2023. I no és una qüestió d’una sola persona sinó d’una tendència global en la qual les grans fortunes en tots els països es multipliquen a nivells estratosfèrics mentre els índexs de pobresa s’incrementen a escala mundial.
Com ha remarcat el director executiu d’Oxfam Internacional, Amitabh Behar: “Aquesta desigualtat no és accidental, la classe multimilionària s’està assegurant que les empreses els proporcionin més riquesa a costa de tots els altres”. És a dir, que la font de la seva riquesa procedeix de l’explotació empresarial capitalista de les i els treballadors en un mercat hiper tecnologitzat que incrementa la precarietat i la desregulació dels drets laborals més elementals a escala mundial. Només cal recordar les condicions laborals a Amazon i com es bloquegen i es persegueixen a mort els intents de les plantilles de treballadors de Amazon per organitzar-se i sindicalizar-se lluitant pels seus drets laborals. Quelcom que ha succeït als EUA i a l’Estat espanyol sense anar més lluny. El mateix podem concloure sobre els salaris de misèria de les empreses del tèxtil d’Amancio Ortega que van estar de vaga convocada per la CGT fa poc més d’un any i van aconseguir millorar els seus salaris després d’una forta lluita contra la direcció de l’empresa i enfrontant a les cúpules dels sindicats burocratitzats de CCOO i UGT que s’acomodaven amb la direcció.
Les empreses multinacionals baten rècords de beneficis
Enfront de la situació cada dia més complicada de la majoria de la població treballadora mundial en aquest context de crisi de preus dels productes més bàsics de la cistella de la compra, d’encariment de l’habitatge i dels preus dels combustibles i de l’energia, les grans multinacionals fan el seu agost batent rècords de beneficis.
L’informe d’Oxfam denuncia que les grans multinacionals van aconseguir un any de beneficis històric al 2023, sent que “148 de les majors empreses del món van obtenir en conjunt 1,8 bilions de dòlars en beneficis nets totals l’any fins a juny de 2023, un augment del 52% en comparació amb els beneficis nets mitjans en 2018-2021. Els seus beneficis extraordinaris van augmentar fins a gairebé 700.000 milions de dòlars”. Afegint que ni més ni menys que el 82% d’aquesta riquesa generada per les 96 empreses més importants la hi van apropiar els principals accionistes. Quelcom que, sens dubte, explica el perquè està creixent de manera tan brutal el patrimoni dels principals multimilionaris del planeta.
“El valor de les deu empreses multinacionals més importants per volum de negocis aconsegueix els 10,2 bilions de dòlars, la qual cosa equival a més del PIB combinat de tots els països d’Àfrica i Amèrica Llatina”, destaca l’informe. Aquest valor suposa gairebé 10 vegades el PIB anual de l’Estat espanyol que recordem és la quarta potència de la UE.
Per si això fos poc, aquest enriquiment aclaparador d’un sector ínfim de la població contrasta amb el fet que la pobresa general entre la població mundial es manté en els nivells de la prepandèmia. Pel que des d’Oxfam arriben a la conclusió que la pobresa no s’eradicaria a aquest mateix ritme fins després de 229 anys! Són dades que reafirmen, per si feia falta, que el capitalisme ha fracassat com a sistema econòmic ja que no pot ni garantir uns nivells mínims d’existència al conjunt de la població mundial. Un procés que està agreujant, entre altres coses, per la crisi migratòria en un escenari de bunkerizació reaccionària de la UE i en general de tots els països imperialistes. Murs amb concertines, repressió policial i expulsions és el que li espera a aquesta població que, si no mor al Mediterrani, aconsegueix les costes europees desesperada davant la falta de perspectives en els seus llocs d’origen, tot això per causa de l’explotació dels seus recursos naturals per part de les multinacionals i els governs imperialistes.
La pròpia fiscalitat, una aixeta social per on es pretenia dur a terme polítiques d’igualtat per a redistribuir la riquesa hiperconcentrada en la producció en alguna mesura, pateix un complet enfonsament i un desprestigi social. Des del 1980 els tipus impositius sobre la renda empresarial s’han reduït a més de la meitat als països de l’OCDE. A l’any 1980 els tipus impositius estaven en el 48% i en 2022 es trobaven en el 23,1%. Encara que en realitat són xifres enganyoses, atès que el tipus efectiu ha descendit encara més a conseqüència de les desgravacions, l’elusió fiscal o directament l’evasió impositiva. A l’Estat espanyol després d’un any 2023 d’ingressos rècord de les empreses de l’IBEX 35, de mitjana l’indicador fiscal es va situar en el 17,5%, enfront del 21,86% de mitjana de la resta de la UE. En general les multinacionals tributen per sota del 15% dels seus beneficis reals.
El Fòrum de Davos i l’FMI preveuen un futur econòmic turbulent per la inestabilitat política i la implantació de la IA
L’FMI acaba de calcular en un estudi recent que en les economies avançades sobre un 60% de les i els treballadors està exposat a perdre el seu lloc de treball per la implantació de la Intel·ligència Artificial (IA). En el cas de les economies emergents afectarà un 40% i en un 26% als països més pobres. Per tant, l’FMI preveu un autèntic tsunami en el món laboral arran del desenvolupament dels processos d’automatització generats per la IA. Quelcom que, sens dubte, afectarà greument el conjunt de la classe treballadora, inclosos els sectors més qualificats que també es veuen amenaçats per aquesta nova tecnologia, segons l’FMI. Un risc de fort empobriment d’àmplies capes de la classe obrera mundial. Goldman Sachs arriba a xifrar en 300 milions d’ocupacions excedentàries totalment o parcialment per la irrupció de la IA.
D’altra banda, el fòrum de Davos que es va inaugurar el dimarts augura un horitzó ple d’inquietuds econòmiques a conseqüència de la crisi en el geopolític per la l’increment en la rivalitat interimperialista, sobretot amb la Xina i Rússia dels EUA i la UE, aguditzada per dues guerres en actiu, i pel desenvolupament i implantació de la IA i les seves conseqüències sobre l’economia i l’ocupació. Així, la majoria dels economistes-cap consultats en un estudi publicat el dilluns passat pel Fòrum Econòmic Mundial (FEM) preveuen per a enguany una desacceleració global (56%) i una deterioració en les economies avançades tant dels mercats laborals (77%) com de l’entorn financer (70%).
Així doncs, les perspectives per al futur econòmic i social per a la majoria social són molt ombrívoles. A l’Estat espanyol amb un Govern “progressista” acabem de conèixer que només s’emancipa el 16% de la població jove fins als 30 anys, i d’ells la meitat gràcies a l’ajuda familiar extra. Les mesures del denominat “escut social”, per a combatre primer la pandèmia i després la crisi inflacionària, no han revertit en l’essencial, malgrat que el Govern tregui molt pit amb això, les males condicions d’existència de la majoria social que en gran manera es veu amb enormes dificultats per a arribar a final de mes, estant un 20,4% de la població en risc de pobresa a la fi del 2022. I tenint en compte que ara es comencen a desmantellar moltes de les mesures de l’ “escut social” en haver de tornar a complir la disciplina fiscal de la UE que el propi Govern de Sánchez ha impulsat des de la presidència espanyola de la UE que ha estat quan s’ha aprovat la tornada a la disciplina fiscal.
Davant aquest escenari és vital aixecar un perspectiva d’independència de classe i de lluita, que davant el despotisme, l’explotació i els atacs de les patronals i el propi Govern “progressista”, exigint a les direccions dels sindicats de CCOO i UGT que convoquin assemblees que trenquin la inacció sindical i per a discutir la implantació d’un programa d’emergència social que atengui els problemes de tot ordre que estan acuitant i colpejant el nivell de vida dels joves, les dones i les i els treballadors. El sindicalisme combatiu i l’esquerra que es reivindica anticapitalista tenen a les seves mans aquesta important tasca.
