Es compleixen 10 anys de la fundació de Podemos. En el ja llunyà 2014 irrompia una nova formació política entorn del grup de la complutense d’Iglesias, Errejón i Monedero, i el grup polític Anticapitalistas.

El seu Manifest fundacional, “Mover Ficha”, recollia una part de les demandes del 15M i del moviment democràtic català. Es parlava llavors de moratòria i auditoria del deute en contra de la deriva austericida dels governs del PSOE i PP, de reforma fiscal, paralització dels desnonaments o nacionalització d’empreses estratègiques. Es reconeixia el dret a decidir del poble basc i català, es defensava l’abandó de l’OTAN i fins i tot s’esmentava la necessitat d’un procés constituent.

El programa reconeixia una vocació limitada a un procés de reforma del règim i d’un cert control dels excessos capitalistes post crisi 2008. Per a la seva consecució havia arribat l’hora de passar dels carrers a les institucions. Al relatiu esgotament del cicle de lluites socials iniciat amb el 15M - i del qual la responsabilitat de la burocràcia sindical mai va ser ni tan sols assenyalada pels fundadors de Podemos - s’oferia una via institucional. “Prendre el cel per assalt”, com li agradava dir a Iglesias, era simplement aconseguir un bon resultat electoral que permetés un govern “decent”.

El primer resultat en les eleccions europees d’aquell any va ser un impuls polític, per inesperat i per la il·lusió que va generar en centenars de milers de joves i treballadors. El règim va posar en marxa una resposta a l’altura, encenent la maquinària mediàtica i judicial per tractar de contenir l’ascens. No obstant això, les expectatives despertades pel fenomen, molt aviat van donar senyals de que no serien satisfetes ni en una mínima part.

Podemos, com el mateix Iglesias i Errejón van explicitar des del començament, era fruit de la crisi del consens del 78. El seu objectiu no era un altre que restablir un nou “compromís històric” que donés al règim uns altres 40 anys de bona salut. Per això, comel llegat del PCE que sempre van reivindicar de Carrillo, el seu objectiu en cap cas era acabar amb ell, ni amb els elements constitutius de la seva bastimentada institucional.

En el mateix 2014 van tenir ocasió de demostrar-ho. Quan al juny va abdicar Juan Carlos I i es van produir espontànies manifestacions per la República, Iglesias va sortir prest a aclarir que per a Podemos la forma d’Estat no era una qüestió prioritària ni que hagués de ser abordada en aquell moment. Quan el Tribunal Constitucional va prohibir la consulta del 9N a Catalunya, Podemos es va negar a donar-li el menor suport polític públic, sumant-se així al bloc constitucional. A Vistalegre I Podemos va elaborar el veritable programa de govern. L’auditoria del deute, les nacionalitzacions o la sortida de l’OTAN, van quedar per fora.

Havien vingut a governar, sí, però a fer-ho com una formació de centreesquerra que, com històricament va representar el PSOE, en cap cas posaria en qüestió els grans consensos del 78 o tocaria ni un pèl dels interessos i privilegis dels capitalistes espanyols.

En totes aquestes petites proves de foc, els corrents dissidents, com Anticapitalistas, no van aixecar la veu davant semblants claudicacions. La seva lluita es va centrar en el règim intern, i les qüestions de contingut es van deixar passar sense pena ni glòria. De fet, allà on van aconseguir responsabilitats de govern, com la ciutat de Cadis, van aplicar el mateix programa de reformes limitades.

Les demostracions d’aquesta ràpida adaptació van seguir en augment en els mesos següents. A l’abril de 2015 Iglesias va tenir ocasió de rendir pleitesia a Felip VI, obsequiant-li la col·lecció de Joc de Trons. El juliol va recolzar al govern de Tsipras a Grècia en la seva aplicació del memoràndum de la Troica. En les eleccions generals de novembre d’aquell mateix any va ficar en les llistes al general de l’OTAN, Julio Rodríguez, responsable dels bombardejos en 2011 a Líbia.

Quan Podemos va irrompre en el Congrés, en la legislatura fallida de 2015 a juny de 2016, ho va fer amb 71 diputats i amb la vocació manifesta de cogovernar amb el PSOE. La seva funció de desviament i relegitimació del règim que el 15M havia vingut a impugnar estava ja molt avançada. La seva rebaixa d’espectatives - reforçada per la seva pràctica de govern en capitals com Madrid, Barcelona, Saragossa o Cadis - va instal·lar el mantra del “No es pot”. La seva docilitat amb el règim va aplanar el camí a l’operació renovadora de Felip VI i a allunyar qualsevol possibilitat de simpatia o solidaritat amb la causa catalana en la resta de l’Estat.

El desviament del 15M i les seves conseqüències, va tenir un discórrer diferent a Catalunya. El moviment democràtic català no va ser desviat per la irrupció del neo-reformisme. Va tenir les seves pròpies mediacions - els partits processistes i els qui, com l’esquerra independentista, es van situar com la seva pota esquerra -, però es va mantenir viu com a bretxa del règim fins al 2019.

En els grans embats d’aquella crisi, Iglesias va saber estar on havia d’estar per aconseguir la passada del règim - en particular del PSOE i la Corona - i poder asseure’s en la taula de Moncloa. En l’1 d’Octubre, es va situar al costat del PSOE, el PP i Ciudadanos en totes les votacions del Parlament, i davant la brutal repressió va tractar d’impulsar un moviment en tot l’Estat en el qual equiparava tots dos bàndols amb un discurs pròxim als “dos dimonis”. En 2019, va fer una crida a acatar la sentència del procés i va justificar les brutals càrregues policials de Marlaska i la Generalitat.

Amb tot aquest full de servei, al novembre de 2019 es va aconseguir l’entrada en el govern amb el PSOE. Només llavors Anticapitalistas va veure convenient abandonar el vaixell, i ho va fer sense fer un balanç autocrític del rol de comparsa jugat fins a aquell moment. En aquells dies, Iglesias ja portava 3 anys de coalició estable amb el PCE, IU i sectors de la burocràcia sindical de CCOO. Aquella aliança amb l’esquerra d’ordre de tota la vida, va ser fonamental per a la seva “potabilització” de cara al règim.

Del llegat d’aquells 4 anys s’ha escrit molt. Un transvasament sense precedents de diners públics a les empreses privades a través dels Fons Next Generation i un deute (també il·legítim) que superen el 130% del PIB, la privatització de la SAREB consolidant el rescat bancari post 2008, revalidació de les contrareformes laborals i de pensions de PSOE i PP, enduriment de les polítiques migratòries, increment de la despesa militar i les polítiques atlantistes de l’imperialisme espanyol, pèrdua històrica de poder adquisitiu dels salaris, escalada del preu de l’habitatge i els lloguers a nivells de la bombolla…

Tot al mateix temps en què es desactivava la qüestió catalana, es consolidava l’operació Felip VI, el PSOE era definitivament rehabilitat respecte a la crisi de representació oberta amb els ajustos de Zapatero i, en reacció al frau del “progressisme” del relat, creixia la dreta, l’extrema dreta i tot tipus d’expressions reaccionàries, que esperen impacients el seu relleu.

Prestats els serveis, en 2021 va començar la caiguda. La figura de Yolanda Díaz, representant d’aquesta esquerra de l’ordre de tota la vida lligada a la burocràcia sindical, els va destronar i els va enviar a la marginalitat. Quelcom similar al que li va passar al PCE en els 80. Després d’haver-se esforçat en desactivar l’ascens vaguistic del 76 al 79, d’haver fet passar els Pactes de la Moncloa i haver acceptat la rojigualda i la Monarquia, una esquerra “amable” i “sense soroll” com la de González - que avui representaria el binomi Sánchez-Díaz- els va condemnar a la irrellevància.

Amb 5 diputats i des de Canal Red, avui Belarra i Iglesias tracten de recuperar part de la retòrica esquerrana d’una dècada enrere. Critiquen al govern “progressista”, a les seves polítiques amables amb les grans empreses o les seguidistes de l’OTAN. Obliden que fins fa uns mesos, ells mateixos aprovaven i defensaven com “les més progressistes de la història” mesures com les actuals o pitjors. Des de la mateixa Base es van defensar amb aquests qualificatius reformes com la laboral de la mateixa Díaz o els Pressupostos de 2023 que incloïen un 26% d’augment de la despesa militar. No oculten tampoc que tota aquesta nova ubicació, no persegueix un altre objectiu que tornar ser acceptats en el Consell de ministres. I que si és així, tornaran a empassar-se tots els gripaus que hi hagi en el menú.

En 2014 hi havia altres opcions diferents a les que van plantejar Iglesias i els seus aliats. Els qui no donem suport a la formació de Podemos, defensàvem la necessitat de construir una esquerra que posés l’eix en el desenvolupament de la mobilització i l’autoorganització obrera i popular. Per a això era insalvable lluitar amb totes les forces contra la burocràcia sindical que va mantenir en tot el cicle les forces de la nostra classe dividides i moltes vegades paralitzades. I al mateix temps era urgent aixecar un programa que no es detingués en la propietat privada per a la resolució dels grans problemes socials i plantegés una lluita independent per tombar el règim, lluitant en moviments com el català per l’emergència d’una alternativa de classe a la direcció processista i per la seva vinculació amb les lluites de la resta de l’Estat.

Lamentablement, una gran part de l’extrema esquerra de llavors, van optar per la drecera de Podemos. Anticapitalstas va ser l’exemple més rellevant, amb major responsabilitat, arribant a ocupar durant 8 anys l’alcaldia de Cadis amb una política reformista que els va portar a esperpents com, entre altres, donar suport a la venda de fragates a l’Aràbia Saudita.

Si alguna cosa podem aprendre d’aquests 10 anys és a no tornar a repetir el camí fet. Einstein deia que no es pot “fer el mateix una vegada i una altra i esperar resultats diferents". És del que avui ens pretén convèncer Iglesias des de La Base. Davant la fallida del neo-reformisme, l’engany “progressista” i l’avanç de la dreta, necessitem, com en 2014, posar en peus una esquerra que lluiti contra aquest règim, per un programa anticapitalista i una societat socialista.