Internacional

CONTRAPUNTO

Revolta i revolució al segle XXI

diumenge 3 de novembre| edició del dia

Des de l’esclat de la crisi capitalista de 2008 han tingut lloc dos grans cicles de la lluita de classes a nivell internacional. En el primer vam veure a “Occident” revoltes essencialment pacífiques, com la dels “indignats” del 15M. Li van seguir moviments com el de la Plaça Taksim a Turquia, o el massiu juny de 2013 al Brasil. En situacions de crisi major, com Grècia en 2010, van derivar en processos de lluita de classes més aguts que van ser desviats; mentre que, en els escenaris més “orientals” de la “Primavera Àrab” que van enfrontar dictadures, van adquirir una forma molt més violenta, com a Egipte en 2011 on el moviment de la Plaça Tahrir va acabar marcant l’inici d’un procés revolucionari que va ser tancat promptament a sang i foc.

Actualment travessem un segon cicle. El tret de sortida el va donar la irrupció dels Armilles Grogues a França cap a finals de 2018. A diferència dels “indignats”, van partir d’un nivell de lluita de classe superior i més violenta, amb una repressió que feia temps no es veia a l’interior de les democràcies imperialistes. Als sectors que havien estat protagonistes del cicle anterior, es van sumar importants contingents de les capes baixes i precaritzades de la classe treballadora, especialment de la perifèria. Va apuntar contra el govern de Macron exigint la seva caiguda i, fins i tot, va tenir elements d’autoorganització com les “Assemblees de les assemblees”, que no van arribar a desenvolupar-se.

També veiem actualment majors nivells d’enfrontament en el segon aixecament català que es troba en desenvolupament, o en les protestes que tenen lloc a Hong Kong. D’altra banda, s’ha reactivat la “Primavera Àrab” amb els aixecaments a Algèria i Sudan. A l’Iraq devastat per la guerra es van desenvolupar protestes massives contra la desocupació i la carestia de la vida amb una repressió que va deixar una reguera de morts. Al Líban multituds es mobilitzen contra el govern. A Amèrica Llatina, les jornades revolucionàries que van travessar Xile, o anteriorment l’Equador en menor escala, són part d’un cicle de lluita de classes que inclou Puerto Rico, Honduras i Haití, i que també mostren enfrontaments més aguts i la repressió amb l’exèrcit als carrers.

El rerefons d’aquests processos no són en general grans catàstrofes (guerres o cracks econòmics), com va succeir per exemple en la primera meitat del segle XX, sinó una crisi rastrera del capitalisme que des de 2008 ha passat per diferents moments. Aquesta particularitat s’expressa, especialment en aquest segon cicle, en el protagonisme, en termes generals, de dos sectors diferents.

Un que podríem anomenar, mancant una denominació més il·lustrativa, dels “perdedors relatius” de la globalització, aquells que d’alguna manera van aconseguir algun avanç (encara no sigui sortir de la pobresa) i van veure les seves expectatives de progrés frustrades per la crisi. Un ampli espectre de classe que va, per exemple, des dels joves universitaris, “sobre-educats” pels estàndards capitalistes), subempleats i precaritzats, que van tenir un pes determinant en el primer cicle post-2008 a Europa, fins a l’anomenada –eufemísticament– “nova classe C”, composta en gran part per assalariats, a Amèrica Llatina, que (sota el boom de les commodities) va sortir de la pobresa, però va xocar, per exemple, amb l’estat decadent dels serveis públics (el Brasil).

L’altre gran sector, seguint els termes anteriors, podríem anomenar-lo dels “perdedors absoluts” de la globalització. Sectors empobrits, precaritzats, quan no desocupats, especialment de classe treballadora, en gran mesura molts i molt joves, que van quedar virtualment per fora del “pacte social” neoliberal, que en molts casos han estat expulsats cap a la perifèria de les grans ciutats, sent en molts casos estigmatitzats des de la burgesia i els grans mitjans de comunicació. Aquest segon grup és el que ve deixant la seva empremta especialment en aquest segon cicle de lluita de classes. Els vam veure irrompre als carrers del centre de París i rutes de França amb els Armilles Grogues. Els veiem actualment en el procés xilè, entre ells, molts dels més de mig milió de joves “ni ni”, els que són especialment reprimits en els barris i criminalitzats.

En aquest segon cicle, tots dos sectors formen l’argamassa que dóna cos a les protestes, sent la irrupció dels “perdedors absoluts” el que li dóna un caràcter més violent i explosiu a aquest segon cicle de lluita de classes, que no obstant això comparteix fins ara amb el primer una característica comuna fonamental: la primacia de la dinàmica de la revolta.

Les revoltes i l’“Estat ampliat”

Les revoltes es componen d’accions espontànies que alliberen les energies de les masses i poden tenir importants nivells de violència. Però a diferència de les revolucions, no adopten com a objectiu reemplaçar l’ordre existent sinó pressionar-lo per a obtenir quelcom. No hi ha un mur entre ambdues. Les revoltes contenen en si la possibilitat de superació d’aquest estadi d’accions de resistència o actes de pressió extrema. Poden ser moments d’un mateix procés que obri una revolució o no. Depèn del seu desenvolupament, especialment, de si la classe treballadora i el moviment de masses poden anar més enllà en la seva consciència i organització.

En aquest nou cicle hem vist la potencialitat d’aquesta dinàmica de la revolta així com els seus límits. Han mostrat com frenar els atacs capitalistes als carrers, ho vam veure a les jornades revolucionàries contra Macron a França, a l’Equador contra Moreno, ara a Xile contra Piñera, fins i tot han tirat governants com Boutleflika a Algèria, Al Bashir a Sudan o a Roselló a Puerto Rico. No obstant això, les reformes atorgades –com les que es plantegen avui a Xile– demostren que són superficials en el marc d’una estructura capitalista que multiplica constantment la desigualtat i està travessada per la crisi. Fins i tot les caigudes de governs es donen en el marc de la continuïtat de règims repudiats per les masses.

Aquests límits responen a una característica distintiva de la revolta que és que el moviment de masses intervé desorganitzat, i que en l’actualitat s’expressa especialment en el seu caràcter “ciutadà”. Les xarxes i les noves tecnologies, que en els recents processos han estat molt útils des de molts punts de vista, especialment, per exemple, en el cas de Xile al voltant de la denúncia a la repressió de carabiners i l’exèrcit, també contribueixen a la lògica de l’atomització. Grans convocatòries que es viralitzen però sense generar espais de deliberació i organització, o afavorint una verticalitat que es converteix en obstacle per a l’autoorganització, com el cas de Tusunami Democràtic en l’aixecament català.

En aquest marc, la classe treballadora que controla les “posicions estratègiques” que fan funcionar la societat (el transport, les grans indústries i serveis), s’absté, excepte excepcions puntuals, de desenvolupar aquesta força decisiva i intervé com a part de la “ciutadania” diluïda en “el poble” en general. Per descomptat, dècades d’ofensiva neoliberal a nivell global no han passat en va. Si, d’una banda, la classe treballadora es va estendre com mai abans en la història, també es va fer molt més heterogènia i va sofrir un ampli procés de fragmentació. Alhora, l’estructura sociopolítica de l’Estat en l’actualitat està dissenyada per a consolidar aquesta fragmentació. Un “Estat ampliat”, que va molt més allà de l’“espera passiva” del consens i es dedica a “organitzar-lo” a través de l’estatització de les organitzacions de masses i el desenvolupament de burocràcies en el seu interior (començant pels sindicats) que garanteixen la fractura de la classe treballadora.

Ho vam veure en el cas de França, on no només les burocràcies grogues com la de la CFDT, sinó la direcció suposadament “combativa” de la CGT, es van cuidar de distanciar als sectors sindicalitzats –que ocupen les “posicions estratègiques”– del moviment dels Armilles Grogues. O a l’Equador amb la Conaie retirant dels carrers de Quito al moviment indígena en el moment més àlgid dels enfrontaments contra el govern. Ho veiem actualment a Xile, on les burocràcies sindicals, estudiantils i socials de la “Mesa d’Unitat Social” pugnen per entrar al diàleg amb el govern, mentre als carrers ressona el “fora Piñera”.

L’absència d’hegemonia obrera és determinant perquè el moviment s’expressi en forma ciutadana, a pesar que molts dels seus protagonistes són part de la classe treballadora. Sobre aquest fet preval l’heterogeneïtat dels moviments, aquella que referíem en termes de perdedors “absoluts” i “relatius” de la globalització. Sobre la mateixa es basen la burgesia, l’Estat i els mitjans de comunicació, per a dividir i intentar canalitzar les protestes entre els manifestants “bons”, “legítims”, i els “violents” i “incivilitzats”. Per als primers està la possibilitat d’assajar algun tipus de concessió mínima buscant treure’ls del carrer. Per a poder aïllar als segons i criminalitzar-los.

La qüestió estratègica és com aquestes explosions d’odi i lluita de classes que s’expressen en les revoltes no acaben esgotant-se en si mateixes, a partir de reformes cosmètiques que no canvien res substancial o canalitzant-se a l’interior dels règims instituïts a través d’alguna variant política burgesa (sigui per dreta o per esquerra), o possibilitant contraatacs i/o sortides bonapartistes, sinó que despleguen la seva potencialitat i aconsegueixen obrir el passatge de la revolta a la revolució. L’element clau en aquest sentit és, justament, el desenvolupament d’una hegemonia obrera que aconsegueixi unir als diferents sectors en lluita.

El procés xilè

A Xile es desenvolupa un dels processos més importants del present cicle de lluita de classes. Una societat marcada per la desigualtat on el 50% de les llars més pobres té el 2,1% de la riquesa neta del país, mentre que l’1% més ric concentra un 26,5%. On es troben aquells “perdedors relatius”, que són part dels quals han sortit de la pobresa per ingressos en l’última dècada (que, segons les estadístiques oficials, va passar del 29,1% en 2006 a 8,6% en 2017) però que viuen en un país on tot està privatitzat i el cost de la malaltia d’un dels seus membres pot portar a la ruïna a una família. On el 21% dels joves entre 18 i 29 són deutors morosos. També estan els “perdedors absoluts”, aquell mig milió de joves “ni ni”, el milió i mig que malgrat la bonança econòmica va quedar submergit en la pobresa.

Vam veure com al principi va ser la joventut secundària que va sortir contra els augments del transport despertant la simpatia de milions i donant inici a les jornades revolucionàries. Després la resposta repressiva del govern de Piñera que va anar escalant, els militars van ocupar els carrers del país, arrossegant una ira popular cada vegada més massiva a Santiago i la perifèria, i després nacionalment amb barricades, cacerolazos, autobusos cremats, una gran quantitat de saquejos a grans establiments, crema de cabines de policia i edificis públics. Després començarien a entrar sectors del moviment obrer organitzat, com els portuaris i un sector dels miners. La burocràcia central de la CUT, a la saga dels esdeveniments, va intentar convocar a un “aturada amb carrers buits” que després es va transformar en un aturada rutinaria però participant de les mobilitzacions.

Després arribaria un nou moment amb la massificació de la mobilització del divendres 25, que només a Santiago va superar àmpliament el milió de persones encara que en un clima pacífic i festiu, diferent a les mobilitzacions del primer moment. Com a resposta, Piñera saludava cínicament la manifestació redoblant, juntament amb una campanya massiva als mitjans, els intents de separar als manifestants “legítims” (“les famílies”), dels “violents”, és a dir, els pobres de la perifèria i els joves que enfrontaven la repressió als carrers. La burocràcia de la CUT, a les antípodes de l’hegemonia obrera que podria haver permès lligar als sectors que el règim vol dividir, com podria haver-se plasmat en el reforçament dels piquets i de l’autodefensa enfront dels militars que actuaven com a virtual exèrcit d’ocupació, va segellar la seva participació rutinària dimecres passat impulsant un aturada i una marxa on es va ometre la consigna de “fora Piñera”.

Mobilització “ciutadana” i poder de classe

Actualment a Xile, juntament amb l’anomenada “agenda social” que concedeix algunes engrunes per a protegir al règim hereu del pinochetisme, estan en curs tota una sèrie de maniobres institucionals amb les quals Piñera aspira a sostenir-se (canvis en el gabinet, negociació parlamentària amb l’oposició, etc.). Davant la persistència de les mobilitzacions, encara que amb menor intensitat, des de sectors del règim han començat a plantejar algun tipus de constituent com a via de recomposició institucional. El PC i el FA, que ja han transformat el “fora Piñera” en una mera “acusació constitucional”, també s’han plegat a la idea d’un “procés constituent” en els marcs del règim. Així, està plantejada actualment una disputa, tant entorn del plantejament de “fora Piñera”, com el d’una constituent falsejada per a salvar al règim.

A aquestes maniobres, els socialistes revolucionaris li contraposem el plantejament d’una assemblea constituent lliure i sobirana que sigui capaç veritablement d’expressar la voluntat popular i tingui plens poders, la qual només podrà ser imposada per l’acció de les masses fent realitat el “fora Piñera” i sobre les ruïnes del règim actual. Consignes democràtic-radicals com a “assemblea constituent” poden complir un paper molt important, no perquè hi ha per davant alguna etapa democràtica que necessàriament hagi de transitar el moviment de masses, sinó perquè com assenyalava Trotsky: “El proletariat pot saltar l’etapa de la democràcia, però nosaltres no podem saltar les etapes del desenvolupament del proletariat”.

En aquest sentit, és important distingir que una cosa és que una constituent com la que acabem de descriure sigui capaç d’expressar la voluntat popular i una altra molt diferent és que tingui el poder, per si mateixa, d’imposar efectivament les demandes del moviment de masses. Això últim implica necessàriament vèncer la resistència dels capitalistes. Com assenyalava Lassalle en el seu clàssic fullet, Què és una Constitució?:

L’instrument de poder polític del rei [avui el Poder Executiu], l’Exèrcit, està organitzat, pot reunir-se a qualsevol hora del dia o de la nit, funciona amb una magnífica disciplina i es pot utilitzar en el moment en què es desitgi, en canvi, el poder que descansa en la nació, senyors, encara que sigui, com ho és en realitat infinitament major, no està organitzat.

L’Assemblea Constituent, en paraules de Trotsky, és “la forma més democràtica de la representació parlamentària”, però l’Estat capitalista està basat en un exèrcit, en unes forces repressives que tenen un caràcter de classe, burgès, i que ningú ha d’esperar que acceptin pacíficament cap decisió que vagi veritablement contra els capitalistes. Sense anar més lluny, el cop de Pinochet de 1973 és un exemple. Per això és necessari contraposar-li un veritable poder alternatiu de classe.

En aquest sentit, la consigna d’assemblea constituent pot complir un important paper pedagògic. En la lluita mateixa per imposar aquestes mesures enfront de la resistència de l’ordre burgès amb les seves forces armades (i para-estatals), sectors cada vegada més amplis del poble treballador poden fer fins al final la seva experiència amb la democràcia representativa i veure la necessitat de superar definitivament el lloc del “ciutadà” atomitzat i organitzar-se des de les empreses, fàbriques, el transport, les escoles, les facultats, etc., per a desenvolupar els seus propis organismes democràtics de poder i les seves pròpies organitzacions d’autodefensa. Els consells o soviets sorgeixen justament d’aquesta forma.

De fet els Cordons Industrials en els ‘70 van tenir un desenvolupament similar enfrontant a la reacció. A l’octubre de 1972, amb més de 500 preses i ocupacions d’empreses, van ser la veritable resistència enfront del primer intent colpista de carrer de la burgesia. No obstant això, no van arribar a transformar-se en un veritable poder (armat) alternatiu a l’Estat burgès i les seves forces militars, en bona part per la política del PC i el PS, que van buscar constantment limitar-los i a la falta d’un partit revolucionari que aposti al seu desenvolupament com a tals.

L’objectiu amb la consigna de constituent és si al voltant d’ella, o de la defensa de les seves resolucions en el cas de concretar-se, és possible derrotar a l’Estat (burgès) amb les seves forces armades i desenvolupar els organismes de poder de la classe obrera (soviets i milícies) capaces de substituir-ho [1]. Com assenyalava Trotsky, la qüestió és dilucidar “la possibilitat de transformar l’Assemblea Constituent i els soviets en organitzacions d’una mateixa classe, mai de combinar una Assemblea Constituent burgesa amb els soviets proletaris”.

Hegemonia i partit

Del que es tracta justament és de no assimilar acríticament les formes “ciutadanes” que adopta la revolta en l’actualitat sinó de lluitar perquè la classe treballadora aconsegueixi intervenir com a tal i articular entorn de si als diferents sectors en lluita. D’aquí la importància del desenvolupament de coordinadores i organismes d’autoorganització, que en perspectiva puguin ser el germen de futurs consells, d’un poder alternatiu de la classe treballadora i els oprimits. Així també del combat contra la burocràcia sindical que, com vam veure en el seu moment a França amb els Armilles Grogues o com veiem actualment a Xile, cerca encotillar al moviment obrer organitzat en la lluita sindical, d’una banda, i la política “ciutadana” per l’altre, separant-lo així de la resta de la classe treballadora i coartant la possibilitat que compleixi un paper hegemònic.

Seria equivocat pensar que l’hegemonia obrera i aquells organismes de tipus soviètic es desenvolupin en forma purament espontània en aguditzar-se la lluita de classes. És necessari que existeixi una organització política revolucionària amb suficient pes que sigui capaç de modelar a l’avantguarda des d’aquesta perspectiva “soviètica” sota un programa per a enfrontar no només a tal o tal altre govern sinó al règim burgès de conjunt. Que forgi, com deia Trotsky en Historia de la Revolución rusa, l’equivalent a aquells “obrers de Lenin” educats en un programa transicional revolucionari a través de l’agitació política dels bolxevics, i que en la revolució russa de febrer de 1917 van ser fonamentals per a derrotar al tsarisme.

A Xile, justament, se sent l’absència d’un partit revolucionari d’aquestes característiques amb presència nacional. Els nostres companys i companyes del PTR lluiten per construir-lo. A l’Argentina, la recent campanya del FIT-U, arribant a les més àmplies masses amb un programa transicional per a enfrontar al conjunt del règim, ha contribuït al fet que l’esquerra revolucionària estigui en millors condicions enfront d’eventuals processos de lluita de classes com el que avui transcorre a l’altre costat de la serralada, o similars. D’això es tracta.




temes relacionats

Xile   /    Estratègia   /    Lluita de classes   /    Assemblea constituent   /    León Trotsky   /    Vladímir Ilich Lenin   /    Internacional

Comentaris

Comentar