|
Segons va declarar aquest dimarts la ministra portaveu, María Jesús Montero, el nou objectiu del govern és tenir llista aquesta normativa "abans de l’estiu". I va reconèixer que encara que entenen que es vulneren competències estatals en la llei catalana, "no se sol·licita suspensió cautelar perquè en paral·lel es tramitarà la llei d’habitatge estatal, que incorpora molts dels elements que ara es recorren en el Constitucional”.
Encara que els seus socis d’Unides Podemos, una vegada més van escenificar les seves diferències amb matisos, aquesta vegada sobre la regulació dels lloguers, es van acabar plegant com ho han fet fins ara, a la política social liberal del govern del PSOE. De fet les negociacions estan ja bastant avançades entre les carteres de Transports i Drets Socials.
El PSOE centra la seva política a donar forts incentius fiscals als propietaris i rendistes com a eina per a baixar els preus dels lloguers, sense la regulació de cap preu. Encara que el departament dirigit per José Luis Ábalos va intentar amb èxit acostar posicions amb els seus socis de govern amb una proposta de contenció temporal de preus en zones declarades tensionadas, és a dir zones on els preus no són “raonables” segons el govern. No obstant això aquest acord entre el PSOE i Unides Podemos no aconsegueix els termes del compromís que el mateix PSOE va adquirir l’octubre passat, en l’acord de la negociació de Pressupostos Generals de l’Estat, atès que no contempla la possibilitat de reduir els preus dels lloguers. D’altra banda, tampoc dóna cobertura a la Llei catalana, que si els regula.
Però més enllà de la nova ingerència de l’Estat central a Catalunya i la paradoxa que el contingut de la llei catalana era part de l’acord d’investidura de Sánchez amb ERC, aquesta llei, així com la que prepara el PSOE al costat d’Unidas Podemos estarà lluny de resoldre aquest problema central per a milions de persones. I serà així per una simple raó, cap es proposa resoldre el problema d’arrel. Sense tocar els interessos dels fons voltor, les grans forquilles i la banca, no hi ha resolució del problema de l’habitatge per a milions de famílies de la classe treballadora.
Durant el govern “més progressista de la història” mentre s’agitava l’eslògan que “ningú quedaria enrere” milers de famílies van continuar (i continuen) sent desnonades. Només els desnonaments per impagament de lloguer, han tingut un repunt del 14% en el primer trimestre de l’any. L’ “escut social” del govern, sembla més un colador amb funcions propagandistes electorals.
El salari més estès en l’Estat espanyol, segons l’INE (Institut Nacional d’Estadístiques) es situa en uns 1.300 € mensuals, això és entre un 80 i un 90% del valor del lloguer d’un habitatge. Els baixos salaris dels qui treballen jornades completes, les jornades parcials, la subcontractació, la inestabilitat i temporalitat existent en el mercat laboral es configuren com una de les principals barreres per a poder llogar un habitatge.
El problema residencial continua sent una de les necessitats més apressants d’una immensa part de la població treballadora. A conseqüència de la crisi del 2008 i de l’estafa dels bancs, més de 400.000 famílies van perdre el seu habitatge. Entre 2012 i 2015 van dur a terme 177.900 "lliuraments d’habitatges", segons dades del Banc d’Espanya, i segons la PAH, els quatre anys anteriors va haver-hi altres 244.000 desnonaments.
Avui, en plena crisi social i sanitària pel covid-19, els desnonaments s’enceben no ja en els impagaments d’hipoteques, sinó en els de lloguers. Les tendències destructives i degradants del decadent capitalisme espanyol priven a la majoria de la població de les condicions bàsiques per a subsistir i el progressisme no sols s’ha mostrat inútil per a revertir aquesta situació sinó que és garant de la continuïtat en l’essencial mateixa.
Cal acabar amb aquest sistema de corrupció, misèria i saqueig. Cal posar fi als desnonaments, imposant la prohibició efectiva dels mateixos i procedint a l’expropiació de tots els pisos buits en mans de la banca i els especuladors, perquè aquesta sigui la base d’un parc d’habitatges públic els lloguers dels quals no superin el 15% del salari familiar.
Al mateix temps, és necessari acabar amb l’especulació urbanística, els processos de gentrificació i turistificació, que expulsen a les famílies obreres cap a la perifèria de les ciutats així com la urbanització desenfrenada que afecta el medi ambient. És necessari imposar la derogació de la Llei del Sòl i la socialització de tot el sòl urbà, per a establir un pla urbanístic dissenyat per les associacions veïnals al servei de les necessitats de les majories i no de grans inversors en cerca de guanys.
|
