Política Estat espanyol

41 ANIVERSARI CONSTITUCIÓ

Unidas Podemos fa gala del seu renovat constitucionalisme del 78

La Constitució espanyola compleix 41 anys enmig d'una crisi de règim que sembla no tenir solució. Unidas Podemos fa gala del seu nou perfil constitucionalista i monàrquic.

Santiago Lupe

Barcelona | @SantiagoLupeBCN

divendres 6 de desembre de 2019| edici� del dia

El que se celebra avui en el Congrés són els 41 anys del “compromís històric” aconseguit entre les restes de la Dictadura franquista, la Monarquia, les direccions obreres reformistes -especialment el PCE, el PSOE i les cúpules de CCOO i UGT- i les direccions polítiques del catalanisme conservador. 41 anys des que "van posar el cadenat".

S’aconseguia l’aprovació de la Constitució del 78, un text encara presidit per l’ “àguila” de la Dictadura i que va consagrar en Llei Suprema allò de “atado y bien atado” que en el seu moment entonés Franco en el seu crepuscle.

Unidas Podemos participa dels actes des del seu renovat constitucionalisme. El seu salt en la integració en el règim s’escenifica en aquests dies amb les seves recents declaracions de suport a la Monarquia o en la seva renúncia fins a la més mínima reforma constitucional.

L’any passat, en el 40 aniversari, Pablo Iglesias va plantejar una reforma constitucional d’agenda fitada. Ja se li havia passat allò d’acabar amb els cadenats o defensar un procés constituent. Avui la "rebaixa" és encara major. El líder de Podemos i possible vicepresident d’un govern de coalició amb el PSOE, ens diu que el que toca és ser constitucionalista, reivindicar la Carta Magna com a resposta i defensa contra l’auge de Vox.

Podemos i IU deixen clar que la seva voluntat d’integració és total. De pas deixen via lliure a la demagògia de l’extrema dreta que intentarà canalitzar el malestar social que continua generant en amplis sectors una “democràcia per a rics” profundament reaccionària.

L’ordre del 78, l’herència de la dictadura

La Constitució va deixar assentat que la Prefectura de l’Estat recauria en la Casa Reial, restaurat el tron en l’hereu del Cabdill des de 1975. El títol sobre la unitat d’Espanya, que nega tota possibilitat d’exercici del dret a l’autodeterminació i consagra vetllar per això a l’Exèrcit, va ser redactat per un grapat de generals excombatents de la Guerra civil. Altres lleis fonamentals ja havien estat aprovades i confirmades en Corts, com la d’Amnistia que garantia la impunitat dels crims franquistes, o l’electoral que assegurava un model majoritari i no proporcional.

Així tirava a caminar un nou règim basat en una monarquia parlamentària, que mantindria en la recambra un poder arbitrari com és el Rei per a moments de crisis -vegeu el seu paper el 3-O- i sobretot una continuïtat directa en l’aparell judicial, policial, militar i de l’alt funcionariat. Franco havia mort, però el franquisme podia estar tranquil. I sobretot podien estar tranquil·les la banca, les grans empreses i fortunes. Igual que la dictadura, la naixent “democràcia” es conformava per als de la seva classe.

La porta d’entrada d’un ajustament històric contra la classe treballadora

L’acte inaugural del nou règim seria el major ajustament contra la classe treballadora portat endavant des del final de la Guerra civil. La desocupació va pujar en els anys següents per sobre del 20%, al començament dels 80 van començar les contrareformes laborals -la majoria obra del govern de Felipe González- i els apartats constitucionals de drets socials o les promeses de desenvolupament de l’Estat del Benestar dels Pactes de la Moncloa s’anirien lliurant a degoteig i sempre vinculades al fet que els capitalistes estiguessin fent grans negocis. Per això quan van deixar de fer-los, tot el que es va donar amb la mà esquerra al llarg de 20 anys, es va treure amb la dreta i d’una sola tacada per Zapatero i Rajoy des del 2010 endavant.

El 6 de desembre de 1978 va culminar en gran manera l’intent d’evitar que la caiguda de la Dictadura, que no va concloure el 20 de novembre de 1975, es produís per la via de la mobilització obrera i popular que es va desfermar amb inusitada força des de gener de 1976. Les direccions reformistes van treballar per a bloquejar i boicotejar tota dinàmica en aquest sentit, erigint-se com a enemigues de l’autoorganització i ,fins i tot, de qualsevol mobilització que “desestabilitzés”, especialment a partir de 1977. Si això succeïa no només es podria haver portat endavant el programa de “ruptura democràtica”, sinó també imposar un programa per a resoldre els grans problemes socials sobre els privilegis dels capitalistes.

La integració en el Règim hereu de la dictadura de les direccions antifranquistes

Per la seva part el Franquisme i la Monarquia, per mitjà del seu home, Adolfo Suárez, van acceptar integrar a la taula als líders de l’oposició. Molts d’ells acabarien en menys d’una dècada engrossint les files de la “beautiful people” de l’època de González, altres acabarien en retirs llorejats i daurats com Santiago Carrillo. Al mateix temps van acceptar sotmetre a eleccions i plebiscit la seva reforma de la “llei a la llei”. Això sí, sempre comptant que guanyaven, ja fora amb l’ajuda dels grisos, TVE, la llei electoral, el soroll de sabres o els petrodòlars saudites per a la campanya de la UCD.

Naixia així l’anomenat consens del 78. Un consens edificat sobre la traïció i el desviament de la lluita de milers d’obrers, estudiants, dones i militants de l’antifranquisme. I també sobre la desocupació de masses, la reconversió industrial que va arruïnar regions senceres, sobre la plaga de l’heroïna en la joventut, sobre la repressió estatal a tot el que se sortia del consens, muntatges policials com el cas Scala a Barcelona, terrorisme d’Estat contra l’esquerra abertzale i el manteniment de la tortura i els maltractaments. Sobre la negació del dret d’autodeterminació, la inviolabilitat del rei i la impunitat absoluta dels crims de la dictadura.

Un consens que més aviat s’assemblava al concepte de la "pax romana", i que, definitivament, es va donar per mort fa ja gairebé una dècada. Amb l’eclosió de la crisi capitalista es va començar a gestar una profunda crisi de règim que continua completament vigent.

La crisi del Règim del 78 segueix oberta

El 15M i la crisi de representació del “no ens representen”, va ser la seva primera gran manifestació, el moviment democràtic català i l’1-O el moment més crític, que hem vist ressorgir aquesta tardor. La ingovernabilitat de 2018 i la previsible inestabilitat del possible govern que surti en les pròximes setmanes és part d’ella també. En aquest marc de "vaixell fent aigües" s’ha volgut commemorar un any més l’efemèride en el Congrés.

Propostes de sortida per a aquesta crisi n’hi ha hagut per a tots els gustos. Primer Felipe VI, al costat del bloc monàrquic i la Judicatura, van proposar la recepta 155: aprofitar l’ocasió que presentava la repressió al moviment català per a redefinir en clau repressiva i centralitzadora el Règim del 78. Se les prometien feliços i contents, amb milers de balcons engalanats de vermell i gualda per a beneir l’operació.

El PSOE i Unidas Podemos van proposar, aprofitant la sentència de la Gürtel, una regeneració amb vernís “progre”, el projecte de la moció de censura. Però aquest va fracassar i s’està tractant de recompondre al cap d’un any de parèntesi amb el projecte del govern de coalició.

Un projecte que ja han aclarit que mantindrà en allò fonamental els grans pilars del 78. No es desfarà tot allò caminat amb la recepta anterior de la qual va ser part el PSOE, ni en matèria d’ajustaments i contrareformes, ni en el gir re-centralitzador i autoritari com hem vist recentment amb l’aprovació, amb l’abstenció d’Unidas Podemos, del 155 digital.

Aquest és el projecte "progressista" que volen vendre’ns Iglesias i Sánchez. Un projecte que no té res a oferir a la classe treballadora, la joventut o les reivindicacions democràtiques dels pobles de l’Estat espanyol.

Construir una alternativa anticapitalista i de classe contra el règim

A les portes d’una nova recessió econòmica i en el marc d’una nova onada de la lluita de classes internacional, que ha tornat a prendre la flama de la lluita obrera i popular des d’Hong Kong al Líban, passant per l’Iraq i Egipte, fins a Xile, Bolívia, Colòmbia i ara, novament, França, la necessitat de construir una esquerra revolucionària, anticapitalista i oposada a aquest règim decadent és ara més urgent que mai.

Enfront de la fallida del neo-reformisme, el que toca és construir una alternativa anticapitalista i de classe, que lluiti per l’obertura de processos constituents lliures i sobirans sobre les ruïnes del règim monàrquic, que segueixi l’exemple de la classe treballadora, els armilles grogues, les dones i la joventut que avui paralitza França perquè la crisi la paguin els capitalistes.




temes relacionats

Govern de coalició PSOE-UP    /    Unidas Podemos   /    Esquerra espanyola   /    Transició espanyola   /    Política Estat espanyol   /    Règim del ’78   /    Podemos   /    PSOE

Comentaris

Comentar