Publiquem a continuació l’opinió de diferents dirigents del Corrent Revolució Permanent-Quarta Internacional al voltant de l’agressió imperialista a Veneçuela, la dinàmica política i social oberta i les contradiccions que s’obren a nivell tant llatinoamericà com internacional.


***

Només prèviament –i perquè ajuda a la caracterització–, l’atac dut a terme va causar impacte, va impressionar a tots, per la facilitat i netedat (gairebé incruent, va haver-hi uns 4 o 5 militars morts a Fuerte Tiuna, a més de la destrucció delimitada de diversos vehicles) amb què van aconseguir, ni més ni menys, que l’objectiu d’ingressar al país i emportar-se al President de la República.

A més de Fuerte Tiuna (la principal caserna i centre de comandament de les FFAA, d’on es van emportar a Maduro i la seva esposa), va haver-hi pel que sembla una trentena més de morts per efectes de l’ona expansiva o per afectació directa en atacs a la seu central de l’aviació, ports i algun aeroport. I també el museu on reposen les restes embalsamades d’Hugo Chávez, que no és un lloc militar pròpiament dit, per la qual cosa és evident l’objectiu polític-moral en aquest atac.

Això deixa en evidència l’absoluta inoperativitat de les defenses del país. L’operatiu va durar poc més de 30 minuts. Les defenses antiaèries no van existir. Ni un avió de combat veneçolà va es enlairar. Ni un helicòpter. Res. Després de mesos de preparació per a la defensa, exercicis militars. I les armes i tecnologies russes, xineses?

Segueix sense descartar-se alguna complicitat o negociació, però també sembla ser cert l’atac electrònic, que va inhabilitar per complet les defenses antiaèries i a més va tallar les comunicacions entre els comandaments militars.

Hauran vist la roda de premsa de Trump. D’aquesta es va destacar:

a) la barevetjada amb l’enorme superioritat tecnològica i militar, però no sols cap a Veneçuela (és una obvietat gairebé ridícula que semblant imperi es vani de superioritat militar-tecnològica davant un país com Veneçuela), sinó cap al conjunt de Llatinoamèrica i el Carib, i, sobretot, cap als competidors geopolítics dels EUA (“no hi ha país que pugui fer el que vam fer”, etc.). En aquest sentit, van donar detalls de l’operació que -més enllà de vanar-se i de la “propaganda armada” que vulguin fer- sembla haver estat efectivament un enorme operatiu, molt ben estudiat i assajat, amb molt de volum de força, altíssima tecnologia i comandos d’elit;

b) un missatge explícit i directe de “l’hemisferi occidental el controlo jo”, del tipus “no permetrem que uns altres venguin aquí a treure’ns el que és nostre”;

c) Va tractar a Veneçuela com un drap, usant un llenguatge obertament colonial. Va dir un parell de vegades “controlarem el país fins que sigui possible una transició”. Se li va preguntar com i va descartar explícitament a María Corina Machado: “No té el suport intern ni la força per a liderar la transició”. Sembla respondre a un realisme elemental: si la intenta imposar (o a Urrutia com la seva pantalla) no hi haurà “transició pacífica” i s’obre un escenari d’un altre tipus. Pel que sabem dels objectius i la manera d’actuar, Trump no vol cap escenari de guerra real oberta o guerra civil.

En canvi va parlar de la Vicepresidenta Delcy Rodríguez, fins i tot dient que ella havia parlat llargament amb Marco Rubio i que es va mostrar disposada a col·laborar. Això la deixava com una gran traïdora. Quan li van preguntar si hi hauria un segon atac, va dir que de ser necessari sí i que seria més contundent. Més enllà de la bravejada, sembla clar que l’aposta llavors és: la millor via imperialista a una transició pacífica és amb un govern dels que queden governant a Caracas, apuntats al cap amb la pistola estatunidenca.

Les declaracions de Delcy Rodríguez (posteriors a les de Trump) van ser ambigües. Per descomptat, va dir que a Veneçuela hi havia un sol president i que era Maduro, va exigir la seva llibertat. Va dir que Veneçuela mai seria de nou colònia de ningú, va parlar de l’herència de Bolívar. Hauria de dir una cosa distinta?

No obstant això, no va anunciar cap mesura concreta -ni econòmica ni militar- en resposta a l’agressió i va ser reiterativa en què -encara després d’una agressió de magnitud històrica i gairebé existencial- estaven “disposats al diàleg de mutu respecte” amb els EUA.

Aquesta va ser la segona i última aparició pública dels líders que queden al capdavant del govern. Va ser a les tres de la matinada. La primera havia estat entre les cinc i les sis del matí, en les quals, cadascú pel seu costat (Vicepresidenta, ministre de la Defensa i ministre de l’Interior) van fer declaracions genèriques, repudiant.

Marco Rubio va respondre sobre les declaracions de la Vicepresidenta. Que es reserva el seu judici sobre la negativa d’aquesta. És que alguna cosa així com dir que els Estats Units avaluaria en els pròxims dies aquesta conducta. I que la instava a no desaprofitar aquesta oportunitat de servir al país.

A nivell de masses no hi ha processos de mobilització de masses. Van sortir al carrer els grups parapolicials del Govern a patrullar els carrers, que van romandre buides en gran manera tot el dia. Excepte la gent que va sortir a fer llargues cues per proveir-se de menjar, queviures, aigua, i les molt petites concentracions del govern en alguns punts del país.

Em sembla que l’aposta de Trump i els seus criminals de guerra és a una transició com la que indico més amunt, encara que, no quedi clar si realment es pugui donar, si pot ser viable. Això està per veure’s. I, part de la impressió general també és que no serà fàcil posar-se d’acord les diferents fraccions i lideratges sobre si acceptar o no tal humiliació i com, i que ara com ara estan assimilant el cop.

Aquest diumenge va parlar Padrino López. Va aparèixer amb uniforme de campanya, amb altres comandaments darrere, uniformats igualment. Això no és nou: aparèixer amb aquest uniforme ho han fet altres vegades, quan volen mostrar que estan en actitud "de combat".

Per descomptat, va denunciar el segrest del President i de la Primera Dama. Les FF.AA. "condemna contundentment" l’agressió, va cridar el món a posar les seves barbes en remull, perquè si van fer això a Veneçuela, demà pot ser qualsevol altre Estat.

Pas seguit, va cridar a la pau, a la continuïtat democràtica i constitucional, expressada en l’assumpció demà de la Vicepresidenta com a Presidenta. Continuïtat que ells garanteixen com FF.AA., va dir. Recolzen plenament el decret d’estat de commoció exterior i el compliment de tot el que això implica. Criden el poble a normalitzar les seves activitats de treball i educatives. El poble veneçolà ha de continuar pel camí de desenvolupar el país.

Dada important sobre la sentència. Ahir en la declaració pública amb el Consell d’Estat, la Vicepresidenta li va lliurar a la presidenta del Tribunal Suprem (TSJ) la petició que es decidís la via per a la continuïtat constitucional del govern, que implica l’assumpció de la Vicepresidenta. "Tant de bo pugui estar avui mateix", va dir. En efecte, anit mateix va sortir la sentència.

La sentència va definir que assumeixi per "falta temporal" del President; això és molt important. Per què? Perquè si haguessin declarat falta permanent, el que correspondria és fer eleccions en 30 dies, com va ocórrer en 2013 quan va morir Chávez; i que és, de fet, el que li van preguntar recentment a Marco Rubio. Si hi hauria eleccions en 30 dies i va dir "és prematur per parlar d’eleccions". Clar, 30 dies per a unes eleccions a Veneçuela, "és molt aviat" per organitzar la cosa. No obstant això, en declarar temporal l’absència del President, la Vicepresidenta assumeix per 3 mesos, prorrogables 3 mesos més, per governar. És a dir, 6 mesos per negociar i veure què és el que faran.