Aquesta setmana el diari El Confidencial ha tret a la llum uns àudios entre el president de la Real Federació Espanyola de Futbol (RFEF), Luís Rubiales, i el central del FC Barcelona, Gerard Piqué. En aquests àudios s’escolta, principalment, els “consells” que el defensa blaugrana dona a Rubiales per a la creació d’un nou format de la Supercopa d’Espanya que seria portada, des del 2020, a l’Aràbia Saudita.

Segons aquesta informació, Rubiales i l’RFEF van negociar amb l’Aràbia Saudita perquè Kosmos Hòlding, l’empresa de Gerard Piqué, s’emportés una comissió de 24 milions d’euros; 4 milions arran de les sis edicions pactades.

De fet, segons aquesta informació, el propi Rubiales va paralitzar un acord que tenia amb les autoritats de Doha per a emportar-se la “nova” Supercopa a l’Aràbia Saudita en lloc de Qatar i així afavorir el cobrament de la comissió per a l’empresa de Gerard Piqué.

En la nit del diumenge, després de la derrota del FC Barcelona contra el Cadis que va dissipar qualsevol mínima opció de disputar-li La Lliga al Reial Madrid, Piqué (que no va disputar el partit per lesió), va comparèixer davant els mitjans de comunicació en el seu canal de Twitch. El defensa ex internacional per Espanya es va defensar argumentant que “tot era legal” i que s’havia dedicat a formar part com a consultor d’un negoci comercial entre l’RFEF i l’Aràbia Saudita.

Però la veritat és que els àudios són una mostra més de les entranyes del futbol modern. En aquests àudios Piqué fa càbales dels beneficis que poden aconseguir, de com repartir les “engrunes” de la resta d’equips participants per aconseguir més part del pastís. Fins i tot recomana a Rubiales contactar amb “l’emèrit” perquè els facilités el negoci amb els saudites, conèixer de les bones relacions de Juan Carlos amb el Règim sunnita.

"A veure, Rubi, si és un tema de diners, si ells (el Reial Madrid) per 8 hi anirien, hòstia tio, es paga vuit al Madrid i vuit al Barça... als altres se’ls paga 2 i 1... són 19, i us quedeu la Federació sis quilos, tio. Abans de no quedar-vos res, us quedeu sis quilos. I estrenyem a l’Aràbia Saudita i potser li traiem... li diem que si no, el Madrid no hi va... i li traiem un pal més o dos pals més..."

Tot aquest negoci, a més, va reportar a la RFEF uns ingressos de 40 milions d’euros per edició. Un negoci rodó que es va començar a gestar en 2018 i que finalment va portar a l’Aràbia Saudita la Supercopa d’Espanya.

“Tot és legal” repeteixen totes dues parts, tant Piqué en el seu canal de Twitch com Rubiales en la seva compareixença d’aquest dimecres en la seu de la RFEF. I allò més trist per als amants del futbol, és que és així, probablement és legal, perquè la legalitat capitalista permet tot amb l’únic objectiu d’enriquir a aquells que ostentin llocs de poder en el seu àmbit, en aquest cas, el futbolístic.

No importa que es facin negocis amb un règim que bombardeja diàriament població civil i que busca a través de l’esport blanquejar-se cap a la comunitat internacional. I no importa perquè el mateix Govern de l’Estat espanyol fa negoci amb l’enviament d’armes a Riad perquè aquestes siguin usades contra civils. I no importa perquè el rei, “l’emèrit”, va fer fortuna amb el tràfic d’armes. Sota el capitalisme i la mercantilització de totes les facetes de la vida, tot “és legal” per enriquir-se.

A aquesta història li queden molts capítols, no oblidem que Gerard Piqué també és propietari d’un equip, l’Andorra FC, actualment en la Primera RFEF o Primera Federació, ​és el tercer nivell del sistema de lligues de futbol d’Espanya. “Si podeu evitar posar-nos en el grup amb els catalans millor. Sempre són els de més nivell els 4 del grup han arribat als dos partits finals” va ser la petició del defensa català quan van comprar la plaça que deixava lliure en aquesta categoria per problemes econòmics el Reus.

Qualsevol indici de valors esportius queda enterrat quan interessats amb poder i recursos realitzen els seus negocis.

Els “tripijocs” entre bastidors i les adulteracions de la competició, són tot menys futbol, són negocis manejats per empresaris que res tenen a veure amb els clubs i les seves aficions. És l’expressió més allunyada d’aquell esport popular que va donar el salt en convertir-se en competició als carrers de Birmingham a finals del segle XIX.