Totes les enquestes indicaven que Mamdani es faria amb el triomf. La seva irrupció a l’escena política novaiorquesa havia despertat un gran entusiasme en amplis sectors. Fill d’immigrants, militant del Democratic Socialists of America (DSA) i un dels rostres més visibles dels autodenominats “socialistes democràtics”, Mamdani es va imposar en les internes del Partit Demòcrata de Nova York amb un discurs centrat en l’habitatge assequible, el transport públic gratuït i la justícia social.

Mamdani, representant estatal per Queens, encarna la fusió entre diversitat cultural i política. D’arrels immigrants i formació activista, es defineix com a socialista democràtic, encara que actua dins del Partit Demòcrata. La seva figura recorda a la d’Alexandria Ocasio-Cortez o Bernie Sanders, amb els qui comparteix tant el suport del DSA com una agenda de tall progressista.

En la seva campanya per l’alcaldia, Mamdani repetia un lema que condensa el seu programa: “Una Nova York que puguis permetre’t”. L’objectiu, afirma, és retornar la ciutat als qui la fan funcionar: treballadors, immigrants i joves expulsats pel cost de vida.

La campanya de Mamdani també representa una àmplia coalició on es troben els qui fan costat als immigrants, a Palestina i a les persones trans, precisament els objectius dels atacs de Trump.

Fortaleses i límits de la proposta de Mamdani

L’eix central de la seva plataforma és l’habitatge. Proposa és congelar els lloguers en les unitats amb renda estabilitzada i ampliar l’oferta pública d’habitatge. També planteja gravar a les grans corporacions immobiliàries que, segons ell, especulen amb el sòl urbà.

Un altre punt fort és el transport públic: promet fer gratuït el sistema d’autobusos i millorar la freqüència del metre. A més, impulsa la creació de guarderies universals i supermercats municipals per garantir aliments a preus accessibles.

Però hem de tenir clars els límits del programa de Mamdani. Per exemple, també s’està retractant seriosament de les seves anteriors postures antipolicials, insistint que, com a alcalde, no li interessa desfinanciar la policia i que aquesta "té un paper fonamental " en la societat. Reitera que vol mantenir el pressupost policial de gairebé 6.000 milions de dòlars, el pressupost d’una força policial altament militaritzada, que s’entrena amb les Forces de Defensa d’Israel i és més nombrosa i millor equipada que els exèrcits de molts països.

En el pla internacional, es destaca per la seva solidaritat amb Palestina i per denunciar els crims comesos a Gaza, posicions que li han valgut atacs del lobby pro-israelià i de mitjans conservadors.

La il·lusió progressista

Per a amplis sectors de l’esquerra, Mamdani representa una glopada d’aire fresc en la política estatunidenca. El seu discurs connecta amb les preocupacions quotidianes de milions de novaiorquesos que enfronten la precarietat laboral i la crisi d’habitatge.

El triomf de Mamdani expressa el desig de canvi dins d’un partit que porta dècades girant al centre. Els joves, treballadors precaris, dones i minories ètniques són el nucli de la seva base social.

L’energia que envolta la seva campanya és el producte de noves maneres de pensar vibrants i disruptives entre la classe treballadora, la joventut i sectors de les classes mitjanes de tot el món, una reacció a la volatilitat en els àmbits nacional i internacional. Fins ara, aquest fenomen ha estat canalitzat per figures i organitzacions neorreformistas, com DSA, Die Linke a Alemanya o fins i tot Your Party al Regne Unit. Però n’hi ha prou amb donar un cop d’ull a qualsevol de les protestes a favor de Palestina o en contra de la dreta en l’últim any per adonar-se que les perspectives i aspiracions d’aquests sectors se situen a l’esquerra de la seva representació política, fins i tot de Mamdani.

No obstant això Mamdani està travessat per fortes contradiccions. Encara que es presenta com a socialista, la seva candidatura depèn de l’aparell del Partit Demòcrata, una estructura que històricament ha contingut i desactivat les expressions d’esquerra.

En els debats per l’alcaldia, Mamdani va suavitzar diverses de les seves posicions més radicals. Ja no parla de retallar fons a la policia i, enfront de la pressió mediàtica, va moderar el seu discurs internacional. Per a molts, això reflecteix els límits de fer política “des de dins” d’un partit que, malgrat el seu nom, respon als interessos del gran capital.

Un altre senyal d’alerta va sorgir després de revelar-se que el candidat va mantenir reunions privades amb executius d’importants signatures immobiliàries i financeres.

Fins i tot havent-se imposat en les urnes, el seu marge d’acció com a alcalde serà limitat. Les grans decisions sobre pressupost, habitatge i seguretat depenen en bona part del govern estatal i del sistema financer. A més, l’estructura institucional de Nova York restringeix les reformes profundes, com el control públic dels lloguers o l’augment substancial d’impostos a les corporacions.

Entre l’esperança i la desil·lusió

Mamdani es dona suport a una coalició social de treballadors organitzats i no organitzats, immigrants, estudiants, joves desocupats, propietaris de petites empreses i fins i tot sectors de la classe mitjana alta, que ha abraçat l’“agenda populista d’esquerra” que representa Mamdani com a reacció a l’augment del cost de vida a Nova York.

Però el seu entusiasme per Mamdani va més enllà, qüestionant no sols al Partit Republicà i l’avarícia empresària, sinó al propi Partit Demòcrata. Un sector fonamental de la campanya i dels seguidors de Mamdani considera que el partit està subordinat als súper rics i és “tou” amb Trump; després hi ha un sector radicalitzat de joves que està completament indignat pel genocidi del poble palestí i considera que AOC i altres polítics anomenats “socialistes” s’han venut.

L’auspiciós gir cap a l’esquerra d’amplis sectors de joves i treballadors cada vegada més anticapitalistes a la ciutat de Nova York, expressat en la campanya de Mamdani, ha obert una enorme oportunitat perquè l’esquerra parli del socialisme en els seus propis termes. Per descomptat, no existeix el socialisme en un sol municipi, una sola ciutat o un sol país. El socialisme és un projecte la possibilitat del qual d’existir, desenvolupar-se i expandir-se es basa en la lluita de la classe treballadora i els oprimits per posar fi a una societat basada en el lucre i l’explotació i per expandir el poder de la classe treballadora a nivell internacional. El govern de Mamdani, fins i tot si aconsegueix aprovar algunes de les seves reformes, serà una administració dins del marc d’un govern capitalista.

El més disruptiu de tenir un alcalde autodenominat “socialista” no és el contingut del govern de Mamdani en si, sinó la gran oportunitat que té l’esquerra socialista de parlar sobre el socialisme i lluitar per la nostra perspectiva en les lluites que s’aveïnen.