Món obrer Estat espanyol

MOVIMENT OBRER

Què passa ara que els sindicats obren la boca sobre la Reforma Laboral?

A mitjan gener els sindicats majoritaris CCOO i UGT anunciaven una novetat en l'escenari polític dels últims anys: la convocatòria d'accions per millores de les condicions laborals. Què pot esperar-se?

Clara Mallo

Madrid | @ClaraMallo

dilluns 1 de febrer| edició del dia

Aquests sindicats apareixen després d’anys desapareguts, i els motius que esgrimeixen estan relacionats amb la Reforma Laboral, la Reforma de les Pensions i la pujada del Salari Mínim Interprofessional (SMI). I no és per a menys, aquestes reformes, en concret la laboral, tenen molt a veure amb la situació de precarietat en la qual avui ens trobem, amb l’alta taxa de desocupació, els alts nivells de temporalitat i la parcialitat.

El lema utilitzat per aquests sindicats és #AhoraSiToca, no obstant això, és una mica cínic. Ja que no es tracta d’una revelació per a milions de treballadors que veuen des de fa anys que la Reforma laboral va ser un atac frontal a les seves condicions laborals, que l’SMI és totalment insuficient i que hi ha una ofensiva permanent contra les pensions. Molts treballadors en escoltar l’"Ara si toca" dels sindicats, no poden evitar pensar en el "Ja tocava...", en tractar-se de reclams permanents en els sectors de treballadors mobilitzats malgrat el paper jugat en tots aquests anys pels sindicats majoritaris, que estaven més concentrats a pactar amb la CEOE que a ajudar a avançar a conquistar drets per part dels treballadors.

Què va ser la Reforma laboral?

La Reforma laboral de 2012 va ser un projecte de llei aprovat sota el Govern de Rajoy amb el qual es tractava de donar resposta a la difícil situació econòmica que estava passant el món i que colpejava amb especial duresa a l’Estat espanyol. L’objectiu de la Reforma no era combatre la desocupació i facilitar la contractació, com cínicament s’intentava justificar des del Govern i la patronal, sinó fer pagar els costos de la crisi econòmica al conjunt de la classe treballadora, encara que això impliqués deslligar una catàstrofe social sense precedents.

En dos aspectes fonamentalment. D’una banda, va avançar significativament en l’abaratiment dels acomiadaments. Les indemnitzacions van passar de 45 a 33 dies per any treballat en el cas de contractes indefinits, amb un màxim de 24 mensualitats, sent fins a aquest moment 42. En el cas d’acomiadaments objectius, és a dir per motius econòmics, tècnics, organitzatius o de producció, la indemnització passava a ser de vint dies. Però el canvi més significatiu era que l’empresari podia aplicar-lo no sols quan tingués pèrdues sinó en el cas de simplement preveure-les.

Per un altre, l’altre aspecte se centrava en una sèrie de mesures que deixava les mans lliures als empresaris perquè poguessin reduir salaris i eliminar drets conquistats pels seus treballadors. Entre aquestes mesures destaquen la supressió dels convenis col·lectius cada dos anys, havent per tant de començar de zero en cada negociació col·lectiva; facilitat per a rebaixar salaris per part de l’empresa sense previ avís als representants dels treballadors, o la supressió dels incentius per als contractes per reincorporació de les dones amb permís de maternitat.

Aquesta va ser la base legal sobre la qual es va accelerar el procés de precarització de les condicions laborals de la qual avui veiem les seves majors conseqüències. La Reforma tractava de salvar els guanys capitalistes fent caure les conseqüències de la crisi sobre els treballadors, al mateix temps que tractava d’avançar en canvis estructurals seguint la tendència capitalista que avança cap a la precarització.
La resposta per part dels treballadors va ser enorme, amb una potent Vaga General el 29 de març i la intensificació del cicle de mobilitzacions que s’havia obert el 15 de maig de 2011. Però això no va ser suficient perquè la classe obrera pogués jugar un paper central en les protestes, degut fonamentalment a la política paralitzant de les burocràcies sindicals de CCOO i UGT, que en tot moment van intentar frenar als treballadors i en la pràctica van actuar de bombers de la patronal i el Govern. La Reforma Laboral per tant no va poder ser tombada, i el Govern de Rajoy va aconseguir imposar-la, malgrat l’enorme clima d’indignació
Per això crida l’atenció que nou anys després s’adonin que "Ara sí que toca" quan la derogació d’aquesta reforma ha estat una demanda permanent dels sectors més mobilitzats des de la seva implantació que les cúpules sindicals no s’han molestat a atendre. És ara que la Unió Europea comença a exigir més reformes, CCOO i UGT comencen a dir que cal començar a enfrontar les condicions laborals.

Què va ser de la promesa de derogació de la Reforma laboral per part del govern PSOE-UP?

Però no sols els sindicats parlen de la Reforma laboral i les pensions. El Govern de coalició PSOE-UP va tenir la seva arrencada amb una sèrie de promeses, entre les quals es trobava la derogació de la Reforma Laboral. I van ser els socis morats els que més es van jugar a aquesta carta.

La Reforma Laboral va ser una de les trames principals al principi d’aquesta legislatura. El primer acord de Govern incloïa la promesa -la primera d’una llarga llista que serien incomplides-, de derogar la Reforma Laboral. Però al cap de pocs dies d’aquest acord, el PSOE va deixar clar que no era possible derogar-la, i després va arribar la mateixa afirmació per part de tots dos socis de govern. Aquí van començar a parlar d’acabar amb ’els aspectes més lesius’ d’aquesta, els quals van deixar refredar en un calaix durant més d’un any, i ara sembla que ocorrerà tot el contrari, el govern de coalició ja ha presentat a la UE el seu pla de contrareformes estructurals imprescindible per a complir la condicionalitat dels fons europeus anti Covid. Una nova volta de rosca a la Reforma Laboral, però en aquest cas sota un discurs progressista.

Et pot interessar: A més d’un any de govern progressista no s’han derogat les reformes laborals.

A algú el sorprèn, a part de Pablo Iglesias, que el PSOE no vulgui derogar la Reforma laboral?

La situació que avui vivim les i els treballadors no és conseqüència exclusiva de la Reforma laboral. Aquesta va ser només l’instrument amb el qual es va accelerar la tendència cap a la precarització que exigia la burgesia espanyola. No és possible explicar seriosament les causes de la precarietat laboral actual sense fer un recorregut per l’ofensiva neoliberal contra els treballadors durant els anys vuitanta, noranta i fins avui, en els quals la Reforma de 2012 va ser un capítol important, però no l’únic. Tanmateix, això no es va deure simplement a la mateixa dinàmica del capitalisme per a rendibilitzar encara més la força de treball. Aquest procés és real, però el capitalisme va necessitar agents reals, de carn i os, per a imposar-ho. Per això no pot sorprendre a Pablo Iglesias que els seus socis en el Govern ara mostrin reticències fins i tot a limitar "els aspectes més lesius" o fins i tot imposin noves reformes, quan són els mateixos que durant dècades van governar per a facilitar l’avanç neoliberal, comptant amb la complicitat de les burocràcies sindicals. Van ser els actors que van ajudar al fet que el capitalisme espanyol seguís el seu ’curs natural’ en les dècades precedents.

La precarietat que avui travessa les nostres vides ha estat possible gràcies a les successives reformes laborals imposades pels partits del Règim del 78, tant pel PSOE com pel PP. Aquesta responsabilitat per descomptat no podríem atribuir-la-hi Podemos. Però el que sí que podem dir és que, si aquestes reformes sobreviuen, és degut ara a nous i vells actors com Podemos, que avui es limiten a desenvolupar una estratègia reformista amb l’esperança que per la via institucional i de manera gradual s’adoptin mesures socials.

On estaven els sindicats? I ara que apareixen... Què proposen?

Si parlem de responsabilitats, cert és que CCOO i UGT van jugar en els fets el paper de bombers per a la patronal i el govern. Això va ocórrer sobretot en els anys en què es va avançar en atacs frontals als treballadors -com la Reforma Laboral i la de les Pensions-. En l’últim període, i a la calor de la nova crisi deslligada pel coronavirus, han dedicat tots els seus esforços a negociar amb Govern i les patronals una nova sortida de la crisi, però com sempre tractant sense qüestionar els seus guanys. Per a continuar desenvolupant la seva estratègia de negociació i pactes amb el govern convoquen ara el seu pla #AhoraSiToca amb el qual organitzen petites accions dirigides a reforçar la seva estratègia de negociació. Cosa que no està a l’altura de la resposta que necessita la situació.

Et pot interessar: A vuit mesos de pandèmia: On estan les direccions sindicals?

Per a poder tombar la Reforma Laboral, la de les Pensions o pujar l’SMI no n’hi ha prou amb el limitat pla que proposen ara CCOO i UGT. Serà necessari promoure una veritable organització i un pla de lluita sostingut amb la mobilització. Començant per l’exigència a les centrals sindicals que trenquin veritablement la seva submissió al govern i barallant en els centres de treball, al costat del sindicalisme alternatiu, per posar en marxa de manera unitària una campanya i un pla de lluita fins a la derogació de les reformes i incorporant demandes d’altres sectors que han protagonitzat una resistència als atacs i el govern com són el moviment de dones, els immigrants i la joventut.




temes relacionats

#DerogacióReformaLaboral   /    Unidas Podemos   /    Món obrer Estat espanyol   /    CCOO   /    UGT   /    Pablo Iglesias   /    Podemos   /    Partido Socialista Obrero Español (PSOE)

Comentaris

Comentar