Divendres passat la Cadena Ser anticipava un acord entre patronal i sindicats en relació a l’Acord per a l’Ocupació i la Negociació Col·lectiva. Segons fonts de la negociació quedaven petits serrells que negociar en les hores següents per a validar per escrit aquest pacte.

Dit i fet. Per a assestar un nou cop a les butxaques de la classe treballadora i els sectors populars de l’Estat espanyol, les burocràcies sindicals d’UGT i CCOO -i per descomptat la patronal- es mouen realment ràpid. I és que si hi ha un titular que ha d’acompanyar a l’anunci del pacte (només falta la signatura de la direcció de CCOO que s’espera per aquest dimarts) ha de ser que aquest nou Acord per a l’Ocupació i la Negociació Col·lectiva és una consolidació de la pèrdua del poder adquisitiu dels treballadors i treballadores.

I és que parlar d’acord amb la patronal i benefici per a la classe treballadora és un exemple d’oxímoron en tota regla. Què diu l’acord en matèria de salari? Aquest acord insta les empreses a pujar els salaris un 4% al 2023, un 3% al 2024 i un 3% al 2025, amb la indicació que aquests increments creixin un 1% addicional si la inflació els supera —aplicable a l’any següent, no de manera retroactiva—.

No és poc el que s’amaga darrere de tan poques línies. En primer lloc, "insta" i és que si alguna cosa ha de quedar clara és que aquest pacte, ja de per si mateix lluny de la realitat de milions de treballadors i treballadores no té cap mena de caràcter vinculant, més aviat és una guia per aquelles empreses que es trobin enmig d’una negociació o que estiguin per començar-la.

Però és quan ens fiquem en els números on veiem el que suposa aquest nou acord. En primer lloc, és un acord sense retroactivitat. Això té dues conseqüències, la primera d’elles és que aquest acord no pinta res per a l’any que acaba de quedar enrere. Un any, el 2022, on els salaris van pujar de mitjana un 2,78%, és a dir, tres vegades menys que el que va pujar l’IPC. I és que si bé es va tancar l’any amb una inflació del 5,8%, que ja hagués suposat una pèrdua de poder adquisitiu considerable, la mitjana anual va acabar en un 8,4%. És a dir, l’any passat ja podem parlar d’una pèrdua del 5,6%.

La segona conseqüència d’aquesta "no retroactivitat" això vol dir que si la inflació anual (posem la del 2023) finalitza en una mitjana del 5,5%, aquest acord manté el 4% i permet pujar un 1% per al següent any (2024). És a dir, es tancaria el 2023 amb un nou cop a les butxaques de la classe treballadora.

Es podria pensar que aquests escenaris són hipòtesis allunyades de les tendències econòmiques, que només busquen les tres potes al gat, però res més allunyat de la realitat. Amb el primer trimestre d’aquest 2023 tancat, les projeccions de diferents entitats bancàries i creditícies, apunten a una inflació del 4,6% enguany. L’OCDE per la seva part la rebaixa fins al 4,2%.

No sembla haver-hi molta variació si ens anticipem a l’any següent, el 2024, sent que la mateixa OCDE projecta un IPC del 4%. És a dir, segons l’acord aconseguit, al 2023 es perdria un 0,6% del poder adquisitiu i al 2024 no es recuperaria absolutament res.

Aquest és el pacte que s’ha signat i del qual es vanaglorien patronal, burocràcia sindical, i per descomptat, el govern "progressista".

Quiero agradecer a los agentes sociales un acuerdo tan importante destinado a proteger los salarios de las personas trabajadoras.

Las organizaciones sindicales y patronales vuelven a estar a la altura de nuestro país. https://t.co/HS9cyFfR67

— Yolanda Díaz (@Yolanda_Diaz_) May 5, 2023

Novament algú podria pensar, amb aquests números sobre la taula, que les pèrdues són mínimes en un marc d’incertesa econòmica i geopolítica. Però si tirem la mirada enrere, veiem el nivell de pèrdua de poder adquisitiu i per tant, el vergonyós d’aquest nou acord.

Apuntàvem a l’inici d’aquesta notícia que al 2022 es van perdre 5,6 punts de poder adquisitiu. Però és que si allarguem el prisma, l’Estat espanyol és un dels països on més es pateix aquesta caiguda de sous contra l’augment de preus. Per aquest forat els espanyols han perdut part del seu salari, fins al punt que avui tenen 1.440 euros menys a la butxaca que al 2009, fa 12 anys.

Però aquest acord no sols no aguanta la més mínima comparació amb les dades de l’última dècada, sinó que és un pacte insuficient per a l’actualitat. Aquest 2023 no va començar amb els dobles dígits a les xifres d’inflació, però això no vol dir que no continuï sent un problema real. el mes d’abril va tancar amb un repunt fins a aconseguir el 4,1%. És a dir, els preus continuen comportant-se com una onada sense tendència clara.

I això si analitzem la dada de l’IPC "afegit", si anem a veure el denominat IPC subjacent on es tenen en compte els preus de la cistella de la compra sense tenir en compte els valors econòmics de l’energia ni dels productes que requereixen la seva fabricació, la dada d’aquest abril s’ha tancat en un 6,6%.

Aquesta és la realitat, no una altra. Aquest passat 1 de maig tant CCOO com UGT van llançar missatges de "lluita" i "mobilització", però pura xerrameca. A penes 5 dies posteriors han signat un pacte amb la patronal que certifica l’empobriment de milions de treballadors i treballadores.

Tampoc és que es pugui dir que és una sorpresa, si bé les burocràcies sindicals apunten al fet que tots els mals van començar amb la reforma laboral del PP, la veritat és que la seva passivitat, desmobilització i pactisme amb la CEOE han estat ingredients indispensables perquè avui la classe treballadora a l’Estat espanyol sigui més pobre que fa 10 anys.

I s’ha vist novament en aquest pacte. En la seva xerrameca apostaven per una revisió salarial segons els preus, fos el pacte. Apostaven per la retroactivitat a l’hora de fixar la pujada salarial. Dos aspectes centrals als quals la patronal es va negar. No va passar res, es pacta igual.

Un exemple il·lustratiu d’aquests últims punts és que al 2008 més de 8 milions de treballadors, gairebé el 70% dels quals estaven coberts per un conveni col·lectiu, tenien una certa protecció en els seus salaris davant la pujada dels preus.

Això es devia al fet que molts convenis col·lectius gaudien d’alguna mena de clàusula de garantia salarial. Doncs bé, a finals del 2021, només 1,2 milions de treballadores i treballadors comptaven en el seu conveni amb la clàusula de garantia salarial. Això és, només un 15,65% del total de treballadors amb conveni que està sota el paraigua d’un pacte amb l’empresa que vinculi el seu sou amb l’IPC.

Aquesta és l’"obra" de la burocràcia sindical, un atac a la classe treballadora executat de pròpia mà al costat de la patronal i els diferents governs. Però davant aquesta situació, l’esquerra sindical no pot mantenir-se al marge. Ha d’apostar per organitzar la mobilització enfront d’aquest nou atac, i posar sobre la taula les mesures necessàries, unes mesures que donin resposta a la situació actual i els atacs de l’última dècada.

El que fa falta, de manera urgent, és un salari mínim de 1.500 euros, que s’actualitzi en forma automàtica d’acord amb la inflació i l’IPC real. Només així evitarem continuar perdent poder adquisitiu.

Juntament amb això, existeixen altres mesures d’urgència que es podrien prendre de manera immediata contra la inflació, com el control de preus per acabar amb l’especulació de les grans cadenes alimentàries, les empreses d’energia i moltes altres. I enfront dels beneficis extraordinaris dels capitalistes, fa falta imposar impostos extraordinaris a les grans empreses i fortunes, així com la nacionalització sota control obrer de les grans empreses energètiques. Són mesures elementals per evitar que sigui la classe treballadora i els sectors populars els que continuin pagant la crisi.