La dreta i l’extrema dreta han arrencat la seva campanya d’una manera bastant insòlita: donant alè a la manifestació del grup de matons Desokupa contra dos centres socials ocupats en el barri de la Bonanova, un dels que tenen una renda per càpita més alta de tota la ciutat. Vox, Valents i Ciutadans s’han ficat de ple en els actes d’assetjament a tots dos centres socials, i el PP, si bé no ha participat directament, se suma a la campanya de criminalització de l’ocupació d’habitatges de la banca i els grans tenidors.

Aquestes opcions reaccionàries tenen males perspectives electorals a la ciutat, les enquestes els donen entre 3 i 5 regidors a repartir entre el PP i Vox. Però si els fets de la Bonanova demostren alguna cosa és que no se’ls pot enfrontar i frenar amb les polítiques del neo reformisme municipal. Mentre centenars de joves es van concentrar per defensar-se de l’acció de la ultradreta, el govern de Colau es va limitar a repetir que ells estan treballant per aconseguir un desallotjament com marca la llei. Comprant així el discurs i l’agenda de la mateixa dreta.

L’altre candidat dretà és Xavier Trias, de JxCat. Aquest fidel representant del processisme i hereu directe del pujolisme, es presenta obertament com el candidat de Foment o el Cercle d’Economia. Ho fa amb un programa a favor dels grans negocis immobiliaris i el model de ciutat de turisme massiu i grans esdeveniments.

Les crítiques de Trias al govern de Colau s’han de concentrar en qüestions de relat com la inseguretat o la brutícia de la ciutat. I és que amb Barcelona en Comú a l’Ajuntament els preus dels lloguers s’han disparat gairebé un 80%, s’han obert més de 60 nous hotels, batut rècords de creueristes i la mateixa alcaldessa s’ha implicat personalment en consolidar esdeveniments com el Mobile Wiorld Congres. Justament, receptes gairebé calcades de la proposta convergent.

Aquesta gestió neoliberal “progre” s’ha realitzat de la mà del PSC en 6 dels 8 anys. Un co govern amb el partit que ha governat la ciutat durant més de tres dècades i que és el padrí del model de la “Marca Barcelona”. El seu candidat Collboni promet una campanya buida, ja que el llegat de Colau és també el seu, encara que els vents de cua electorals amb què compta aquest partit a Catalunya poden fer millorar la seva situació.

Quelcom semblant li succeeix a ERC. Maragall espera disputar l’alcaldia, però en aquests quatre anys ha recolzat la major part de les polítiques de Barcelona en Comú i PSC. Des de la Generalitat el seu partit aplica un programa que combina el mateix neo liberalisme “progre” amb grans projectes com el Hard Rock, el quart cinturó o l’ampliació de l’Aeroport, com vam veure en l’aprovació dels pressupostos amb el suport del PSC i els Comuns.

Així, Colau tracta de vendre’ns que ella i el seu partit són la garantia de continuïtat de polítiques socials. Però les dades maten els relats del progressisme de mans buides. En aquests vuit anys l’accés a l’habitatge s’ha complicat enormement, els desnonaments han continuat creixent fins a més de deu llançaments diaris, milers de treballadores i treballadors de l’Ajuntament han seguit cedits a subcontractes de Florentino Pérez i altres multinacionals explotadores, la Guàrdia Urbana i els seus antiavalots estan al capdavant de la repressió de col·lectius com els immigrants i venedors ambulants i les xifres de pobresa segueixen disparades des de la pandèmia.

A la dreta de veritat no se la pot frenar amb una esquerra de mentida. En allò essencial el govern de Colau no s’ha diferenciat dels tradicionals governs del PSC integrats o recolzats en el consistori per ICV, avui dins dels Comuns. És aquest reformisme del “no es pot” el que li està obrint la dreta als Trias a Barcelona i a la resta de la dreta espanyolista en molts barris i ciutats.

La CUP per part seva, aspira a tornar a tenir representació a l’Ajuntament amb una campanya que apel·la a “els que lluiten”. Un discurs amb algunes denúncies correctes al model de ciutat al servei dels lobbies empresarials i especuladors, però que es limita a un programa de reformes i, sobretot, que contrasta amb la seva pràctica en els governs de coal·lició de Badalona, Sabadell o l’últim a Sant Cugat, on han aplicat un programa equivalent al de Colau en la capital: repartiment d’algunes engrunes per deixar dempeus allò fonamental.

Davant aquesta falta d’una alternativa electoral, des del CRT es fa una crida al vot nul i a que la classe treballadora, la joventut i els sectors populars, fem un pas endavant per construir una alternativa política anticapitalista, de classe i socialista. Que lluiti des dels centres de treball, estudi i els barris per mesures com la municipalització de tots els serveis públics, l’expropiació dels pisos en mans de grans tenidors, la dissolució de la Guàrdia Urbana i la resta de cossos policials i la reconversió sota control de les seves treballadores de tot el sector turístic que ofega la vida de les famílies humils.

🔴 Mira aquí els tres primers episodis del 'Contraprograma: desmuntant les municipals' amb les companyes @lierolaliero i @rauxadepetons

Els models de ciutat 👉 https://t.co/aeHvxiQQBI pic.twitter.com/AsdGSVixVq

— EsquerraDiari.cat (@EsquerraDiari) May 6, 2023

Com a part de la campanya, el CRT realitza també el podcast d’Esquerra Diari “Contraprograma: desmuntant les municipals”, analitzant els diferents eixos programàtics dels principals candidats – habitatge, energia, ordre públic o serveis públics, entre d’altres – per revelar com cap d’ells pretén donar una sortida als grans problemes socials en favor de les majories socials.

Et pot interessar: Contraprograma: desmuntant les municipals