“Crisi de governabilitat?” La retòrica que buscava dramatitzar la segona volta de les eleccions legislatives s’ha convertit en realitat. Si la V República ha afrontat múltiples crisis, la situació actual on el bloc de govern és prou minoritari, com per a en aquest moment, ser incapaç de governar és un fet inèdit en la història del règim.
Majoria ultra relativa, Macron ultra-minoritari
Després de la primera volta de les eleccions legislatives, era obvi que Macron sortiria afeblit dels comicis. En el pitjor dels escenaris, obtindria una majoria relativa, però prop dels 289 escons necessaris per a la majoria absoluta. No obstant, aquest diumenge, s’ha produït un altre escenari molt diferent: amb 245 escons, Macron no ha aconseguit més que una majoria relativa.
Una situació que només ha passat una vegada durant la V República. En 1988, després de dissoldre l’Assemblea Nacional després de la seva reelecció, François Mitterrand va obtenir a penes 275 escons, 14 menys que la majoria absoluta. Una “majoria” que envejaria ara Macron al qual li falten 44 diputats per poder governar i aprovar lleis.
Altres elements exposen l’històric i tot allò nou de la situació. Per començar, el nombre de diputats de la République en Marche (LREM, partit de Macron) s’ha reduït a la meitat entre 2017 i 2022.
És més, dos candidats de Macron a llocs clau han perdut la seva elecció: el president de l’Assemblea Nacional i el cap de la majoria parlamentària, igual que diversos ministres. Aquells més pròxims al president de la República han perdut. A més, Macron ha perdut més d’un milió de vots respecte a 2017, on ja sofria el tenir una base social reduïda.
La majoria ultra relativa de la coalició ve marcada pel que es va ocultar en les eleccions presidencials de 2022: el president va perdre una part important de la seva base social, en concret l’electorat dels Republicans (partit de dreta), i s’ha tornat encara més minoritari.
Situació d’ingovernabilitat? Macron davant el desafiament d’actuar els pròxims 5 anys
Amb una base social ultra minoritària, Macron ha de confrontar el desafiament de governar amb uns suports polítics extremadament febles. Per a això, se li presenten tres opcions. La primera, constituir una majoria absoluta amb un acord amb els Republicans. La segona és governar en minoria en l’Assemblea Nacional buscant acordar cada projecte de llei amb sectors de l’oposició. La tercera opció és dissoldre l’Assemblea Nacional, una última opció molt arriscada en termes polítics.
Cap d’aquests escenaris és desitjable, molt menys en el curt termini. Per analitzar això, la comparativa amb la segona legislatura de Mitterrand és útil per treure lliçons. En efecte, si el govern de Rocard va actuar amb acords per a cada projecte de llei, aquest va poder comptar amb el suport d’un Partit Comunista Francès afeblit i una dreta centrista de la Unió de Centre (escissió de la dreta gaullista), que buscaven una manera d’influir en la legislatura.
A més, en aquell moment disposava del recurs “il·limitat” de l’article 49,3 de la Constitució (mesura que suspèn el debat parlamentari i obre un termini de 24 hores perquè els diputats puguin sol·licitar una moció de censura).
Actualment, en el context de la lluita entre grups, tots els potencials aliats desitgen col·locar-se en l’oposició a Macron. En aquest marc, l’opció d’un acord de govern amb els Republicans, expressada per Elisabeth Borne (actual primera ministra) que busca construir “una majoria d’acció”, així com per altres membres del govern que anomenen a una “majoria de projecte”, està lluny de ser possible.
Secundada per figures caigudes en desgràcia com Sarkozy o Copé, es troba en una posició minoritària dins de la dreta tradicional i de la seva direcció. La situació de bloqueig institucional actual sense solució provoca una crisi política i obre un període d’inestabilitat, marc en el qual Macron es reunirà aquesta setmana amb els caps de cada partit.
Una finestra d’oportunitat per al moviment de masses?
Sigui l’escenari que sigui, aquesta crisi política de gran importància marcarà el pròxim període. Macron intentarà governar sota l’amenaça permanent de mocions de censura, al mateix temps que la Unió Popular ha anunciat que començarà a fer-les al juliol. Si aquestes iniciatives no permeten construir una correlació de forces enfront del govern, seran de totes maneres una pressió permanent a Macron.
Al mateix temps, la necessitat de pactar amb la dreta liquida qualsevol esperança de trobar un camí que permeti evitar explosions socials en integrar als cossos intermedis i acceptar unes certes opcions totalment contràries a la dreta en algunes reformes clau. Un primer exemple d’aquest canvi obligat per al macronisme: el llançament del Consell Nacional de la Refundació que ha de servir per a la integració dels cossos intermedis per resoldre la crisi de legitimitat d’una vegada.
D’altra banda, la crisi política té ja efectes internacionals, com la reacció dels mercats on s’ha vist com el tipus d’interès francès a 10 anys ha tornat a pujar després de les eleccions. Si el govern no troba una solució, els inversors podrien revisar la seva avaluació del risc, assenyala la revista Les Echos, i la pressió dels mercats s’inscriu en una situació ja marcada per una inestabilitat econòmica creixent.
Si la crisi sanitària ha congelat temporalment la dinàmica de la lluita de classes oberta entre 2016 i 2020, aquesta inestabilitat política, en un context internacional marcat per l’agudització de les tensions geopolítiques i econòmiques i les tendències a la recessió, podrien conduir ràpidament a importants explosions socials. La feblesa del poder i les pressions que pot sofrir el govern són factors “accidentals” que podrien obrir bretxes per al moviment de masses.
Per aprofitar al màxim aquestes potencialitats, és necessari construir una esquerra revolucionària a l’ofensiva capaç d’intervenir en les lluites pròximes.
