El 85,7% dels joves estaran a casa dels seus pares fins als 30
Segons les últimes xifres de l’Eurostat, en 2022 el 85,7% dels joves entre 16 i 29 anys vivien amb els seus pares. Aquesta xifra és del 94,9% en la franja de 18 a 24 anys, del 81,2% entre els 20 i els 29 anys i del 65,9% en la franja entre els 18 i 34 anys. Si parlem de xifres absolutes, no de percentatges, i tenint en compte que la població de joves entre 16 i 29 anys és d’aproximadament 7 milions, hi hauria gairebé 6 milions de joves que no poden independitzar-se, 85,7%.
A més veiem en el quadre que encara que en algunes franges d’edat el percentatge s’ha mantingut estable en els últims quatre anys, —això és una cosa que ocorre en les franges més joves (16 a 19) i en les franges més adultes (25 a 34)—, hi ha un clar augment d’aquest percentatge en les franges intermèdies, les que apliquen entre els 20 i els 29 anys, la franja més “natural” per independitzar-se, tanmateix la situació de crisi social impossibilita que això succeeixi.
Si ampliem el marc de l’evolució i veiem el canvi des de 2005 per exemple, abans que esclatés la crisi de 2008, fins avui, en algunes franges d’edat com la que abasta entre els 20 i els 29 anys el percentatge de joves que viuen amb els seus pares ha augmentat més d’un 13%.
Com a resultat d’aquestes dades la mitjana d’edat per a independitzar-se en l’Estat espanyol frega els 30 anys, 29,8 exactament, enfront de la mitjana europea que se situa en els 26.
Els nivells del preu de l’habitatge i els lloguers xoquen amb els salaris
A més de 2.000 euros el metre quadrat per a un habitatge en zona urbana, on viuen 8 de cada 10 joves, l’horitzó de comprar un habitatge és missió impossible. Alguna cosa que xoca amb les aspiracions de molts. Segons un informe del portal immobiliari Fotocasa, en 2021 set de cada deu joves entre 25 i 34 anys (el 73%) desitjava adquirir un pis.
Però si analitzem els lloguers veiem que tampoc és una opció per a la joventut treballadora. Segons un recent informe publicat pel mateix portal immobiliari, el preu de lloguer en el conjunt de l’Estat espanyol aquest mes d’abril és de 11,55€/m² al mes. A Madrid el preu mitjà ascendeix als 16€/m². Des de 2007 el preu de lloguer per metre quadrat va augmentar en aquesta Comunitat 37%. Això és una cosa que es repeteix en altres grans ciutats. A Barcelona, segons un altre famós portal immobiliari, el preu de lloguer també fregaria els índexs de Madrid, sent en concret de 15,7 €/m² (març de 2022).
Amb lloguers que no baixen dels 800 euros per habitatge (en el millor dels casos) i amb sous mitjans per sota dels 1.000 euros, sense comptar amb la taxa de desocupació juvenil (el 29,3% al tancament de 2022), fa que les capes més joves dels treballadors no puguin accedir a un habitatge i, que en el millor dels casos, si poden arribar a fer-ho hagin de dedicar un alt percentatge del seu sou per a pagar una habitació.
A això hem d’incorporar un altre element, la inflació, perquè a més dels elevats preus del lloguer les i els treballadors, i entre ells la joventut, afronten un augment permanent i generalitzat de preus. Mentre els preus van augmentar en 2022 una mitjana del 8,4%, els salaris a penes van pujar un 2,6%. De continuar aquesta tendència agreujarà aquesta problemàtica.
Una Llei d’Habitatge que nosolucionarà res
Veient el panorama per a accedir a un habitatge, i especialment per a la joventut, no sorprèn la magnitud que ha adquirit aquesta qüestió en el marc de la campanya electoral. Així hem vist com en aquestes setmanes el Govern “progressista” s’ha afanyat a desempolsar la Llei d’habitatge per a aprovar-la de manera expressa, la qual cosa va ocórrer finalment aquest dijous. També Pedro Sánchez incorpora en els seus mítings l’anunci que construirà 20.000 habitatges per a lloguer social.
Entre les mesures estrella d’aquesta llei, el Govern fa bandera de la limitació estructural de les revisions de contractes de lloguer que serà del 3% durant 2024 i que d’ara endavant quedarà fixat per un nou índex encara per definir. Aquesta mesura evidentment no posa fre a l’augment de preu de lloguers tant per les seves limitacions -només parlen de 2024 i es refereixen exclusivament a les actualitzacions de contractes- com pel fet que existeixen molts mecanismes dins de la pròpia llei que permeten i faciliten esquivar aquesta mesura com ja han denunciat molts sindicats d’inquilines.
La problemàtica de l’habitatge està condicionada per la precarietat laboral al que se suma la voracitat de la lògica capitalista molt especialment en mercats com el de l’habitatge. Això ens situa en un greu problema estructural. Fan falta solucions realistes. No ens enganyem, els 20.000 habitatges que proposa Sánchez (en el cas que s’arribin a construir) no resoldran el fet que més de 5 milions de joves hagin de continuar vivint a casa dels seus pares fins als 30 anys. Fa falta tocar els 4 milions de pisos buits que tenen guardats els bancs i fons voltor amb objecte especulatiu. És necessari tocar els interessos de les grans forquilles, en la seva majoria bancs, aquells que van ser rescatats en 2008 després d’arruïnar als pares dels quals avui no poden emancipar-se. Fa falta expropiar els habitatges de les grans forquilles per a crear un parc públic de lloguer social, i també construir més, però a costa d’impostos a les grans constructores, bancs i fons voltor que s’han lucrat a cop d’especulació tots aquests anys. Al mateix temps és necessari intervenir el mercat del lloguer sota el control dels inquilins. Tot això al costat d’altres mesures contra l’atur i la precarietat juvenil, com el repartiment de les hores de treball sense reducció salarial o la incorporació immediata de clàusules de revisió salarial en tots els convenis que indexin l’IPC de manera mensual i de manera automàtica o la nacionalització sense indemnització i baix control de treballadors i usuaris dels oligopolis de l’energia i el transport entre altres. Mesures sense les quals és impossible pensar resoldre la problemàtica de l’habitatge.
