Pandèmia

CORONAVIRUS Y CAPITALISME

La quarantena també és de classe: com la porten els rics?

Molt diferent es viu la quarantena en un barri privat amb parc i piscina, que si ets algú que treballarà sense condicions de seguretat i després tornes al teu petit pis.

dissabte 28 de març| edició del dia

#Ellssíqueesquedenacasa

Durant tots i cadascun dels dies de l’estat d’alarma en televisors i xarxes socials es difon com un mantra el “Jo em quedo a casa”. El missatge és clar: “si surts de la teva casa és perquè vols sortir”, si surts és perquè ets “un irresponsable que no pensa en els altres”. No t’adones que d’aquesta crisi sortim “entre tots”?

Res més lluny de la realitat, hem de desmentir aquests prejudicis liberals: en aquesta quarantena no tots fem el mateix esforç. Per a començar, milions de treballadors de sectors no essencials continuen anant a treballar sense garanties sanitàries: carn de canó per a la corba de contagis. Així mateix què passa amb la gent que conviu en habitatges petits, amb nens i sense espais comuns? El missatge llançat per famosos des d’impactants salons contrasta amb la majoria de les llars de l’Estat espanyol. No tots vivim en la mateixa quarantena. La quarantena és també de classe.

Javier treballa de guàrdia de seguretat en una urbanització al nord de Madrid, una urbanització plena d’espais comuns, amb doble cercat, un individual per a cada casa, amb el seu respectiu jardí, i un cercat col·lectiu. La urbanització està dotada d’un gimnàs, serveis de neteja i seguretat privada. Les càmeres de l’entrada t’apunten: “tu no ets d’aquí”. És un d’aquests oasis elitistes que la classe dominant ha manat construir per a viure apartada de la resta de la societat. Mentrestant, segons han anat passant els anys, a la resta de Madrid ha anat incrementant la desigualtat i l’atur, es retallaven serveis públics, entre ells hospitals, i s’eliminaven drets laborals, estenent-se el treball precari i la inestabilitat laboral. Aquest “edén per a rics” és un espai purament privat, dissenyat per a aquells que saben que manen i que vostè no veurà en la seva vida.

En la crisi del coronavirus i enfront de l’estat d’alarma, la vida continua amb normalitat en aquestes bombolles. Però no és així per a molts altres. Javier va enviar a la nostra redacció un àudio indignat: “Ara em toca esplaiar-me a mi, jo vinc aquí al meu treball super essencial per a solucionar la crisi del coronavirus… a una urbanització de fatxendes. M’haig d’exposar per a aquesta gentussa i aquesta gentussa continua cridant a Glovo, continua cridant a Amazon… surten pel carrer a donar-se els seus passejos amb la bicicleta, amb els nens…és increïble. Aquí hi ha una lògica completament diferent”. Javier, com a guàrdia de seguretat en aquesta urbanització, ens informa que en ella serveis com el gimnàs estan formalment tancats, però la gent continua acudint a ells. Més d’algun dels que sortia en televisió dient #jomequedoacasa es quedava, efectivament, a la seva casa, però en una casa amb jardí, gimnàs, piscina i carrer privat per a sortir a passejar.

Nombrosos famosos han aparegut en xarxes socials romantizan la quarantena com una oportunitat per a “retrobar-se amb si mateixos” i apreciar millor el quotidià, obliden que moltes altres persones ja són ben conscients de la seva “cotidianeidad”. Mentre uns viuen la pandèmia com una sort de viatge astral cap als misteris del subconscient, per a uns altres és un veritable tancament ple d’incomoditat i falta d’espai. En aquests casos, les introspeccions giren entorn de l’angoixa i incertesa pel futur, tant pel perill de ser contagiats en el treball, com per la falta d’ingressos davant la crisi. Javier destacava en el seu àudio, precisament, aquest fet: el diferent que es viu la quarantena en el seu barri al sud de Madrid, respecte a com el viuen a la urbanització en la qual treballa.
En nombrosos barris de l’Estat Espanyol el mer fet de quedar-se a casa és qualsevol cosa menys confortable. El Barri dels Ocellets a Sevilla, un dels més pobres d’Espanya segons les estadístiques, presenta una elevada densitat de pisos de petites dimensions i gran quantitat de famílies nombroses, acostumades a viure “cap a fora”, als carrers del barri. Les petites reunions als patis comuns i les xerrades dels veïns en els portals dels blocs ja han motivat diverses trifurcas amb la Policia Nacional perquè els veïns es resisteixen a romandre permanentment en els seus pisos.

El nostre corresponsal afirma que “el que més em fot és aquesta crida a la responsabilitat social que ens fa el nostre benvolgut govern… però la responsabilitat social també seria no contractar serveis que no necessites!… i aquesta gent no fa més que cridar a Glovo o telemierdas, però clar: on hi ha llibertat de mercat no hi ha responsabilitat social”.

A la urbanització de Javier continua anant multitud de gent a treballar: “jo pensava que estàvem en un estat d’alarma, però continua venint un munt de gent en els autobusos, les treballadores de neteja continuen venint aquí a treballar”. L’estat d’alarma decretat pel govern progressista no té en compte als treballadors, i per tant a la immensa majoria de la població, treballs no essencials continuen desenvolupant-se i sense estar dotats de mitjans de protecció. La indignació de Javier és palpable: “han de venir companys meus amb malalties respiratòries i han de venir a treballar en transport púbic, no ens donen ni màscara, ni guants, ni hòsties, ens han donat una merda de desinfectant i uns guants que m’he portat jo per a mi”. La majoria dels treballadors no poden triar si van o no treballaran per por de ser acomiadats, però això al seu torn els exposa al contagi.

Javier conclou que “o s’intervé tot i es per a la producció, o aquest estat d’alarma és una puta merda”.

El govern italià va decretar fa uns dies que tancaria tots els sectors no essencials després d’arribar les 4.800 morts, no obstant això, sembla que l’increment de morts i contagis no és argument suficient, en l’últim moment la patronal va introduir una petita però substancial modificació: es tancaria els sectors no essencials per a l’economia. El final es diferent de ser feliç, es continua anant a treballar. Nombroses gràfiques exposen la correlació entre treball i contagis que els governs fan cas omís per a salvaguardar els guanys dels capitalistes. Per això els treballadors a Itàlia han respost amb nombroses vagues i protestes.

Quants contagis i morts fan falta perquè el “govern progressista” anteposi el benestar dels treballadors als guanys dels grans empresaris?

L’estat d’alarma no obre un parèntesi en la lluita de classes. Nombrosos conflictes i contradiccions del sistema capitalista afloren. En la quarantena són més evidents les contradiccions d’una societat dividida en dues. Hem de continuar denunciant a un govern que no és capaç si més no de donar màscares, ni epis, ni tests “de debò”.

Els sanitaris necessiten recursos, no discursillos de moral. Les rentades de cara són múltiples i escandalosos: el Rei visita el IFEMA sense portar els 65 milions que va robar el seu pare; la mateixa policia que reprimia als sanitaris que protestaven contra les retallades en 2012 ara és equiparada als treballadors dels hospitals, les donacions d’empresaris com Amancio Ortega són publicitades als quatre vents mentre continuen pagant menys imposats que qualsevol treballador i són rescatats econòmicament pel govern… els exemples abunden tant com les malifetes que cometen. I mentrestant, per a alguns la quarantena és passar-la malament, mentre que per a uns altres és una festa.




temes relacionats

Pandèmia   /    Crisi coronavirus   /    #Coronavirus   /    Món obrer Estat espanyol   /    En Català   /    Madrid

Comentaris

Comentar