Govern de coalició o govern a la portuguesa, aquestes semblen ser les dues opcions més probables per a intentar tirar endavant la investidura de Pedro Sánchez al setembre. D’acord amb les enquestes, els votants del PSOE i de Podemos rebutgen anar a noves eleccions. Després de la investidura fallida, Sánchez va dir que "exploraria totes les opcions", al·ludint a un possible acord amb Ciutadans o amb el PP perquè s’abstinguin en la votació. Però tot indica que això no succeirà. Des del PP han tornat a assegurar que estan molt lluny de l’abstenció, i molt lluny ja estava Ciutadans. Al PSOE no li queden gaires opcions: pressionar fins a última hora per a imposar el govern en solitari a Podemos -comptant amb els seus vots-, acordar un govern de coalició o cridar a noves eleccions.

El model de Portugal és el que ara enarboren els neoliberals progressistes del PSOE. Al país veí, després de les eleccions d’octubre de 2015, es va formar un govern del Partit Socialista de Costa amb el suport parlamentari del Partit Comunista, els Verds i del Bloco de Esquerda. El PSOE ha començat a escenificar reunions amb col·lectius socials per a pressionar sobre Podemos i aconseguir una investidura d’aquest tipus. La proposta, no obstant això, va ser immediatament rebutjada per Pablo Iglesias, qui va assenyalar que en aquest país el govern socialista va acordar una reforma laboral amb la dreta. Per això Podemos hauria d’entrar al govern, argumenta Iglesias, per a garantir que es compleixi un programa social i evitar que es facin pactes amb la dreta.

D’altra banda, des d’Izquierda Unida i Anticapitalistas demanen un govern a la portuguesa -coincidint en aquest punt amb les expectatives de Sánchez-. Així ho expressava IU en un comunicat publicat després de la investidura fallida: "Creiem que Unidas Podemos ha d’exigir un acord entorn de les bases programàtiques establertes en l’Acord dels Pressupostos, àdhuc en el cas que no existís acord per a constituir un govern de coalició amb el PSOE, amb la finalitat d’evitar una nova repetició electoral", asseguraven.

"Això ja ho vam provar i va fracassar", va ser la resposta d’Echenique aquesta setmana, en referència als últims mesos de govern. "L’última vegada que vam provar a Espanya la via portuguesa, el govern va durar 8 mesos, van fracassar els pressupostos generals de l’Estat i va caldre tornar a convocar eleccions anticipades", va declarar davant la premsa.

Per part seva, Brais Fernández d’Anticapitalistas, postejava una reflexió en Facebook aquest divendres: "Sobre la qüestió del govern i la relació amb el PSOE: és veritat que estar en l’oposició i negociar mesures concretes no garanteix que el PSOE les compleixi. Però és que estar en el govern en minoria i sota el seu lideratge tampoc. També sol implicar la crisi de la força minoritària." Per a provar la seva hipòtesi, citava els exemples del govern de la Junta d’Andalusia entre IU i PSOE, o el més recent del govern de Castella-la Manxa, on Podemos gairebé desapareix del mapa electoral després d’haver-se integrat a l’executiu en aquesta comunitat. "És preocupant que no existeixi una memòria estratègica que valori aquestes experiències, les analitzi i les tingui en compte", sostenia Fernández, qüestionant el "pensament màgic" dels quals -des de la direcció de Podemos- ara sostenen que el fet d’estar als governs és "és garantia que es compleixin les lleis" acordades.

En realitat, les diferències entre els diferents corrents d’Unidas Podemos, ja sigui els que s’inclinen per ingressar a un hipotètic govern de coalició, com els que prefereixen sostenir una investidura des de fora, són tàctiques i no estratègiques. I l’estratègia en la qual coincideixen és garantir un govern dels neoliberals progressistes del PSOE com "mal menor" davant un retorn de la dreta, és a dir, una acceptació dels vells marcs del bipartidisme espanyol i el "turnisme" entre el PP i el PSOE dels últims 40 anys. Un recanvi perquè res canviï entre els representants de "l’extrem centre" que havia estat qüestionat a les places del 15M al crit de "PSOE i PP la mateixa merda és".

Però tota política de "mal menor" porta implícita una resignació de programes, objectius i aspiracions, a canvi d’un sostingut conformisme. És a dir, una predisposició a cedir un cop rere l’altre. I això és el que proposen avui els diferents corrents d’Unidas Podemos. Un avançament ja el vam veure aquests mesos: la renúncia a derogar la reforma laboral, la negativa a aprovar una restricció al preu dels lloguers i la continuïtat d’una política repressiva cap al moviment català. Ja sigui sota la forma de govern de coalició o donant suport a una investidura des de fora, amb el PSOE continuaran governant els mateixos: una casta política que garanteix els interessos del règim monàrquic, de les multinacionals, la banca i l’IBEX35. Un exemple d’això ho personifica l’actual ministra d’Economia, Nadia Calviño, qui fins avui era postulant a dirigir res menys que l’FMI en reemplaçament de Christine Lagarde, una institució reaccionària que imposa l’espoli dels pobles a tot el món.

El govern a la portuguesa i retallada de drets socials

Però analitzem més en concret el model portuguès que proposen imitar des d’Izquierda Unida i Anticapitalistas. Els que presenten aquest model com un exemple a seguir, assenyalen la reversió d’algunes polítiques del període conservador anterior, la reducció dels índexs d’atur i la recuperació de l’economia com a indicadors del seu èxit. No obstant això, callen davant qüestions crucials que mostren les greus contradiccions del "model portuguès" des del punt de vista dels interessos de la classe treballadora i el poble pobre.

En primer lloc, el fet que la feble recuperació (que no aconsegueix un 2% anual) es produeix sobre la base de les enormes retallades i ajustos neoliberals imposats durant el període de crisi anterior, que van permetre una gran transferència de renda des de la butxaca dels treballadors cap a la banca i el capital financer. En aquest sentit, l’economista argentí Esteban Mercatante explica que les condicions per a la recuperació es van basar en una millora de les condicions per a l’explotació de la força laboral, després de cinc anys de retallades i polítiques neoliberals sense parangó. Aquestes mesures, i especialment l’augment vertiginós de l’atur "va permetre a la burgesia disciplinar per força de treball, degradant les seves remuneracions i condicions de treball. El nombre de treballadors portuguesos que guanya el salari mínim nacional, que en 2005 era del 5% dels assalariats, en 2014 arribava al 12,9%. Això ens parla d’una ’substitució’ de llocs de treball millor pagats per uns altres de pitjor qualitat. I d’un abaratiment dels ’costos laborals’ per a les empreses. Les condicions més favorables d’explotació es van traduir en una millora en la participació dels guanys en l’ingrés; i això, al costat del moviment a favor del turisme, va establir les bases per a una recuperació de l’economia."

Dit en altres paraules, lluny de ser un "govern d’esquerres" que ha aconseguit progressos "sense austericidi", el "miracle" portuguès es va assentar en un dur atac neoliberal a les condicions de vida de les masses.

Et pot interessar: Los mitos del Gobierno “a la portuguesa” y por qué enfrenta una ola de huelgas

En aquest context, s’han estat produint una onada de vagues. Cap a fi de l’any 2018 havien sortit a la vaga taxistes, infermers, ferroviaris, bombers forestals, funcionaris judicials i professors. El primer dia de l’any 2019, una vaga de ferroviaris va paralitzar els trens en tot el país. Els bombers forestals es van mobilitzar contra una proposta del govern que canvia l’estatut professional, elevant l’edat jubilatòria i rebaixant el salari. Els estibadors del port de Setubal van paralitzar les activitats durant més d’un mes, aconseguint imposar algunes mesures contra la precarietat laboral. L’any 2018 es van produir un total de 260 vagues, mentre que durant tot el període del govern conservador de Pedro Passos Coelho es van viure només 85. En els dos primers mesos de 2019 ja s’havien registrat 112 preavisos de vaga, per la qual cosa s’espera que la xifra aquest any sigui molt superior a l’anterior. Molts sindicats han convocat vagues exigint augments salarials, acabar amb mesures de retallades imposades en el període de crisi i millores en les condicions laborals. En sectors públics, la reducció de la jornada a 35 hores setmanals no ha implicat la contractació de més mà d’obra, per la qual cosa es produeixen llargues llistes d’espera i col·lapse en l’atenció en hospitals i serveis judicials, segons denuncien els sindicats.

Govern a la portuguesa o govern de coalició, més enllà de la forma que prengui, la "memòria estratègica" hauria de recordar que cada vegada que va governar el PSOE, es van aplicar retallades i lleis dures contra els treballadors com a reformes laborals, privatitzacions o retallada de pensions. Per a aquesta perspectiva hauria de preparar-se l’esquerra, en comptes de convertir-se en un apèndix del PSOE en el govern. Com a Portugal, a l’Estat espanyol els treballadors necessitaran trencar els pactes de "pau social" impostos per les burocràcies sindicals i desenvolupar la mobilització i autoorganització, al costat del conjunt dels moviments socials com el moviment de dones, per l’habitatge, contra la repressió i contra el racisme.

Per això, enfront d’una esquerra que, per una via o una altra, es resigna davant el mal menor i se subordina als neoliberals del PSOE, fa falta construir una esquerra revolucionària dels treballadors i treballadores, que es proposi una perspectiva independent de tots els capitalistes.