Milers de treballadors poden veure amenaçats les seves ocupacions i els seus drets laborals davant l’avanç de la patronal per a garantir els seus beneficis. El dilema, com sempre, és qui pagarà els efectes econòmics del Covid-19, la classe treballadora o els capitalistes?
La situació evoluciona per moments. Hem passat en tan sols 24 hores, del diumenge al dilluns, d’una fase de contenció molt suau per a frenar l’expansió del Covid-19, a la que ha estat denominada pel Govern espanyol com una fase de “contenció reforçada”. Aquest dimarts les dades, segons el Ministeri de Sanitat, són: 1.649 contagiats en tot l’Estat, amb 35 morts. Però amb una concentració bastant aguda en certes zones, com la Comunitat de Madrid, que té ja 782 infectats i 21 morts, el 60% del total. També hi ha forta concentració de casos i morts a Vitòria o La Rioja, que també han aprovat mesures d’urgència.
Aquesta fase de “contenció reforçada” ha suposat l’adopció de mesures que tindran enormes conseqüències, a curt i mitjà termini, en l’economia i en els drets laborals i socials de la classe obrera i les classes populars. El tancament dels centres d’ensenyament a tots els nivells educatius; cancel·lar els viatges de l’IMSERSO; prohibir actes culturals amb aglomeracions de més de mil persones en les zones més afectades; establir aïllaments domèstics de sospitosos de portar el virus; o directament la possibilitat d’acomiadaments com ja ha manifestat la patronal davant la falta de subministraments o per contagis entre la plantilla, que els possibilita les reformes laborals vigents. Totes aquestes polítiques tindran enormes repercussions per als treballadors i les treballadores, amb impacte en els sectors econòmics claus de l’economia espanyola, com el turisme, l’hostaleria, el transport o fins i tot la indústria. No diguem si això es generalitzés, i com és bastant probable, acabi com a Itàlia, amb l’aïllament simultani de regions senceres i milions de persones dins d’elles.
De fet, la supressió de les classes escolars comportarà ja enormes dificultats pràctiques i quotidianes a les famílies de classe obrera per a poder cuidar dels seus fills menors. I suposen una autèntica traba que posa en qüestió greument l’efectivitat real d’aquesta mesura. Perquè des del Govern del PSOE -Unidas Podemos no s’han ofert garanties concretes reals de conciliació laboral i personal per a aquests casos. I, per tant, les famílies obreres es veuran obligats a deixar-los amb els avis que són precisament la població més vulnerable a aquest virus. Davant el risc de sofrir acomiadaments si decidissin posar per davant la cura dels seus menors enfront de l’obligació d’anar a treballar.
Perquè una de les mesures més eficaces per a contenir aquesta pandèmia passaria per la retribució de la totalitat dels salaris als treballadors que es prenguin llicències per a cuidar als fills o bé per estar afectats pel virus, sempre a cost dels empresaris. Però, és evident que qualsevol mesura d’aquest tipus quedarà rebutjada per aquest Govern que es diu progressista, però que és incapaç de defensar els interessos dels i les treballadores si per a això ha de qüestionar els empresarials.
D’altra banda, resulta totalment insuficient la recent aprovació del tractament com a baixa per accident laboral als i les treballadores afectades pel Covid-19 i en règim d’aïllament a les seves cases. Més enllà de la poca claredat de qui se li podrà aplicar aquest paraigua, atès que molts es veuran obligats a quedar-se a casa sense baixa, per no poder acudir als centres de salut. O, en altres casos, podria ser que finalment no tinguessin la malaltia. Quan, a més, això només implica un pagament des del primer dia, però només del 75% de salaris ja molt danyats per les retallades salarials després de la crisi de 2008 i les reformes laborals que van potenciar l’enorme devaluació salarial. El que hauria d’aprovar aquest Govern és que es pugui cobrar el 100% del salari, més quan els i les treballadores hauran de fer front a una possible malaltia.
Un altre problema són les aglomeracions i la massificació existent en els transports públics, conseqüència, entre altres coses, de les fortes retallades dels serveis públics, que suposen un altre important focus de contagi davant el qual no s’adopta cap solució. No s’incrementen en absolut les freqüències, ni els combois i, cínicament es recomanen distàncies entre usuaris, o fins i tot que no s’agafin per a evitar el contagi. Una cosa inassumible per als i les treballadores, però es veu que els ministres no acostumen a agafar el metro en hora punta.
La mesura del teletreball, l’únic suggeriment que s’està oferint com a solució per a conciliar la vida laboral i familiar i personal, no es pot aplicar a molts sectors i oficis. Però fins i tot els que sí que poden treballar des de casa es pregunten com poden treballar al mateix temps que cuiden a menors al seu càrrec.
La patronal tracta d’avançar sobre els drets laborals
Ja des dels inicis de la crisi, quan encara no s’havien deslligat totes les alarmes, el portaveu de la patronal, Antonio Garamendi, va sol·licitar del Govern del PSOE i Unidas Podemos la no derogació de la reforma laboral de Rajoy i incrementar la flexibilitat. Tractant així de mantenir les retallades contra els treballadors, aprofitant les conseqüències que el pànic financer del Covid-19 estava començant a generar en l’economia.
Però és que també la patronal catalana, Foment del Treball, aquest mateix dimarts ha demanat al Govern espanyol i a la Generalitat que es baixin els impostos i que es facilitin els acomiadaments, encara més, davant la caiguda dels mercats conseqüència de la crisi sanitària generada pel Covid-19.
Ho han denominat eufemísticament “plans de contenció econòmica”. Sol·licitant que es faciliti- encara més- la realització d’Expedients de Regulació d’Ocupació (ERO), mitjançant, ni més ni menys, que una aportació major de diners públics per als ERO temporals i exonerant a les empreses d’haver si més no de fer el preavís dels 15 dies, per a aquelles empreses que estiguin, segons han assenyalat, amb “afectació evident pel coronavirus”.
Davant això, si bé els sindicats burocratitzats de CCOO i UGT han criticat la “irresponsabilitat de la patronal”, no han passat d’aquí. Deixant constància, una vegada més, de la seva política burocràtica i el suport actiu o passiu als interessos patronals. Cal recordar que des de la crisi de 2008 no han fet una altra cosa que signar tot el que els posava davant el Govern de torn o la patronal, sense que s’hagin convocat mobilitzacions sindicals al carrer en defensa dels drets dels i les treballadores des de les vagues generals de 2012.
La patronal catalana ha incidit a més en la necessitat d’implementar polítiques fiscals favorables als empresaris, amb reducció d’impostos, ajornaments en les liquidacions o fins i tot supressió d’alguns recentment adoptats per la Generalitat. També han demanat obrir línies de finançament privilegiat per a les empreses afectades per a reforçar la seva liquiditat. Volen aprofitar la crisi per a augmentar els seus beneficis, a costa de la salut dels treballadors.
D’altra banda, l’economia espanyola s’encamina cap a un panorama tempestuós, en el context de les turbulències recessives a causa del Covid-19. Hem passat d’un creixement per sobre del 3% fa dos anys, a les últimes previsions macroeconòmiques del Govern PSOE-Unidas Podemos per a 2020 amb un creixement del PIB de tan sols el 1,6%. I l’expansió del coronavirus podria implicar un impacte encara major en l’economia espanyola. Sobretot, per l’afectació sobre el sector turístic que actualment representa el 14,6% del PIB espanyol, aconseguint els 175.000 milions d’euros d’ingressos, posicionant-se com el motor econòmic més dinàmic en els últims anys. Ja es calcula que fins a un 75% de les empreses turístiques estan començant a ser afectades per la crisi del coronavirus. A això caldria afegir la repercussió sobre l’hostaleria, un altre factor essencial en la nostra economia. I, per descomptat l’afectació de la indústria, per la ruptura dels canals de comercialització i els transports.
Així mateix, la situació també amenaça l’economia financera, donada l’existència de tensions que poden complicar el finançament de moltes empreses “zombis” que sobreviuen pels baixos tipus d’interès, però amb nul·la o baixa rendibilitat. L’enorme deute espanyol que perviu pot complicar més tot el panorama, si el pànic elevés els tipus d’interès. A més, caldria afegir la més que possible desfeta del comerç internacional per les guerres comercials, l’impacte de la pandèmia del Brexit encara pendent. Un conjunt de factors que poden derivar en un increment dels acomiadaments i empitjorar les condicions de la classe treballadora, aprofitant la patronal les reformes laborals en vigor.
En aquest context, i per a fer front a aquesta situació, es fa imprescindible la mobilització unitària i independent de la classe obrera. Sobre la base de les assemblees democràtiques de treballadors i treballadores en els centres de treball, debatent quines són les mesures d’emergència a prendre, superant el desviament de les burocràcies sindicals de CCOO i UGT, cal posar en marxa una campanya urgent per imposar un programa obrer per a fer front a aquesta pandèmia i a les possibles conseqüències econòmiques que pugui arrossegar, perquè la crisi la paguin els capitalistes. Fa falta assegurar l’atenció sanitària universal i igualitària per a tota la població, amb la posada de tots els recursos sanitaris privats (medicaments, instal·lacions, professionals sanitaris, etc.) al servei de la sanitat pública, sota control de treballadors de la salut i usuaris. Així com garantir la reducció de jornades laborals sense cap cost salarial, absentar-se del treball per conciliació o malaltia també sense cost salarial, i la prohibició total de qualsevol acomiadament, tot això a costa dels beneficis i els recursos dels capitalistes.
