La manifestació del passat 16 de març a Madrid va ser convocada per més de seixanta col•lectius contra el judici del *procés i per a deixar clar que “el dret a decidir no és delicte”. Van participar representants de l’ANC, Òmnium, la Generalitat, així com desenes de col•lectius solidaris de tot l’Estat com les Marxes de la Dignitat, el SAT d’Andalusia, els joves universitaris dels referèndums sobre la monarquia, la CUP i molts altres.
No obstant això, on estaven IU i Podemos? En els seus propis actes preelectorals. A què esperen Podemos i IU per a sumar-se obertament als actes de protesta? Tornaran a fer "amagar el cap” com van fer durant l’aplicació del 155 en 2017?
🔻 Sigue por streaming la intervención inicial de @agarzon en la reunión de la #APySIU #FelizSábado https://t.co/VY7I8zo037
— Izquierda Unida🔻 (@iunida) 16 de marzo de 2019
Mañana sábado, a las 18:30 h: 👇
Encuentro en Sevilla con @MayoralRafa, @VeraNoelia, @Isabel_Franco_ , María Márquez, y con los círculos y la militancia de Podemos. pic.twitter.com/1iB9WxCYN6— PODEMOS (@ahorapodemos) 15 de marzo de 2019
Unidos Podemos ha fet un salt en la integració en el règim com a soci del PSOE per esquerra, treballant per a apuntalar un projecte que en cap cas augura una resolució progressiva de les demandes democràtiques i socials que subjeuen a la crisi del règim per a baix.
Mentrestant, assistim a un judici contra els presos polítics catalans, en un procés farcit d’irregularitats, testimoniatges delirants i que sembla haver dictat sentència abans d’haver començat. Aquest judici s’erigeix com un atac contra els drets i les llibertats democràtiques, no només dels acusats i contra el poble català, sinó com un avís a qui surti dels estrets marges del Règim del 78.
La fiscalia demana per a Junqueras, Forcadell, Turull, Forn, Romeva, Rull, Bassa, Borràs, Mundó, Cuixart i Sànchez, que ja porten un any a la presó preventiva, una suma de més de 200 anys de presó acusats de rebel•lió i sedició per haver tret les urnes al carrer en el referèndum del 1-O i per les mobilitzacions pel dret a decidir.
La fiscalia, el govern, la corona i VOX com a acusació popular es posicionen mà a mà contra el dret a decidir. Així, queda en evidència que l’extrema dreta racista, masclista, neoliberal i anti-catalana, i la resta d’agents del règim estan en la mateixa barrera quan es tracta de reprimir i mantenir el statu quo passant per sobre dels sectors populars recolzant-se en una Constitució imposada des de fa 40 anys.
Per part seva, Unidos Podemos conforma un aparell amb 70 diputats, centenars de càrrecs públics, que co-governa les principals ciutats de l’Estat… però que no “mou fitxa” per fora del Règim. No oblidem que, després de les eleccions a Andalusia, el mateix Pablo Iglesias va cridar a Cs a sumar-se a un acord d’investidura perquè Susana Díaz no perdés la presidència.
Per a comprendre aquesta postura és vital tenir en compte el rol de “pota esquerra” del PCE-IU del Règim del 78 des de la seva creació, moment en el qual l’amnistia que va treure de la presó als seus dirigents a canvi de perdonar els crims del franquisme, deixar altres presos polítics i socials entre reixes i garantir la pau social. Entre els ressons d’aquest PCE arriben les declaracions contra el dret d’autodeterminació dels històrics del PCE Nicolás Sartorius i Francisco Frutos.
Encara que Izquierda Unida i també Podemos i els “comuns” han criticat el 155, al mateix temps que s’han negat a reconèixer el resultat del 1-O i la república catalana, a convocar mobilització alguna contra la repressió o a trencar els pactes amb els socialistes.
Fins i tot, les paraules dels qui s’han posicionat per la llibertat dels presos polítics qualificats com a tal, per a ser creïbles, haurien d’anar seguides de la convocatòria a mobilitzacions en tot l’Estat i aturs i mesures de força en tots els centres de treball, una línia política que no portaran endavant ni les direccions burocràtiques de CCOO i UGT, ni les direccions reformistes de Podemos.
Els qui defensaven un referèndum amb garanties buscant una legalitat impossible en aquest Règim, no reconeixen la voluntat del poble català expressada el 1-O. La seva denúncia al 155 s’ha quedat en meres declaracions, sense cridar ni a una sola mobilització. És per això que les mobilitzacions contra el judici i per la llibertat dels presos polítics han de ser preses pel conjunt de l’esquerra i els sectors democràtics de tot l’Estat.
És urgent posar en peus un gran moviment contra la repressió en tot l’Estat, que va demostrar la seva força en la manifestació a Madrid el passat 16 de març. I per a això és vital la construcció d’una esquerra anti-capitalista que defensi el dret d’autodeterminació, la fi de la Corona, de la impunitat, de les lleis lliberticides, la llibertat de tots els presos polítics i encausats per lluitar, la fi de tots els privilegis de la casta política, de la casta judicial patriarcal al servei de la banca i l’ofensiva repressiva... i que al seu torn combati per un programa per a donar resposta als grans problemes socials que li faci pagar tots els costos als grans capitalistes.
