La Conselleria d’Economia, així com la seu de la CUP, van ser ocupades per l’aparell policial de l’Estat espanyol, com una de les mesures per evitar el referèndum de l’1 d’Octubre. Aquesta mesura va despertar una important mobilització en resposta tant a la seu de l’esquerra independentista com en la mateixa Conselleria.
Aquesta setmana passada es commemorava a la seu de la CUP el primer aniversari, d’aquests fets, pels quals els Jordis encara estan a la presó. Mirant en retrospectiva, avui es pot fer un balanç de l’ocorregut. No només per veure les potencialitats del moviment sinó també per treure lliçons dels errors i les manques, i transformar-los en una política que els superi.
Com aconseguir l’autodeterminació o fer efectiva la voluntat popular de l’1-O?
És possible conquistar el dret d’autodeterminació nacional en una societat de classes com l’actual, on la classe explotada no s’autodetermini dels seus explotadors, és a dir sense que mantingui una política d’independència de classe?
No, i l’exemple de Catalunya ho demostra (una vegada més). La petita burgesia i alguns sectors patronals al capdavant del moviment temen més a les forces socials que han de despertar per portar endavant la tasca de l’emancipació nacional, que a la repressió de l’Estat central i el seu aparell.
Per a l’esquerra independentista, de la qual la CUP és part, en un manifest publicat de cara a l’última diada se sosté que “L’onze de Setembre ha de ser el toc d’inici d’una ofensiva popular per recuperar drets que ens estan arrabassant. Aquesta ofensiva no pot passar pel Parlament, sinó que passa per la gent, pansa per la classe treballadora, i passa als carrers dels nostres pobles i ciutats.” Però en concret, això què significa?
Res més que ‘municipalisme’
Si aquesta ofensiva popular, que “no pot passar pel Parlament”, no es proposa reprendre l’exemple del 3 d’octubre i anar cap a una nova vaga general com un dels mètodes de lluita de la classe treballadora, la qual cosa es fa darrere de tots els discursos de “independència i socialisme” és defugir al combat i adaptar-se a la política de tornada a la “normalitat” de la direcció del processisme. Lamentablement aquesta perspectiva està absent en la seva propaganda i declaracions.
En el mateix manifest publicat el 10 de setembre, l’esquerra independentista fa una caracterització que ben podia haver-se aplicat durant tot el processisme ja sigui amb Artur Mas o Puigdemont al capdavant. “D’una banda, el Parlament és una institució buida de contingut, sotmesa als articles 155 i 135 de la Constitució espanyola. Per l’altre, ni la taula del Parlament, ni el Govern de la Generalitat, estan disposats a plantar cara ni a ser veritablement útils no solament per exercir el dret d’autodeterminació, sinó per recuperar drets socials per a les classes populars d’aquest país.”
Ara bé, si després d’anys de “mà estesa” i “unitat nacional”, en el Parlament no està la clau per aconseguir el dret d’autodeterminació la solució és apostar pel municipalisme? No és el municipalisme una esfera inferior dins del mateix entramat institucional sotmès a les lleis de l’Estat espanyol?
En essència és el mateix, amb l’addicional de comptar amb les limitacions pròpies de ser una esfera de menor escala i competències. Sinó solament fa falta recordar la contínua el compte dels autodenominats “Ajuntaments del canvi” enfront de la quantitat de promeses incomplides: “no tenim possibilitat de fer això”, “no és competència nostra”… i un llarg etc. d’excuses per tapar les seves promeses.
El municipalisme, com qualsevol altra estratègia institucional, segueix sense posar en l’eix a la força motora capaç de produir els canvis necessaris per fora de les regles del Règim, és a dir, la classe treballadora i els seus mètodes de lluita, al costat de les dones, els joves i els immigrants.
I l’esquerra sindical?
Els gravíssims fets de l’1 d’octubre van portar al fet que l’esquerra sindical catalana convoqués una reeixida vaga general en repudi a la brutal repressió per evitar que es dugués a terme el referèndum. Els sindicats que la van convocar van ser la CGT, COS, IAC i Intersindical-CSC en resposta a l’escalada repressiva. Lamentablement i com era d’esperar, les direccions sindicals de CCOO i UGT no es van sumar a l’acció i de la mà de la patronal van intentar convertir-la en una “aturada de pais”.
Aquest va ser un dels punts més àlgids en la resposta a la repressió. Però en comptes de ser un punt de partida d’una nova resistència enfront de l’escandalosa capitulació de la direcció processiste es va convertir en el final d’un recorregut. Sense tenir continuïtat d’ara endavant.
Avui dins de l’esquerra sindical, la perspectiva d’una vaga general per la llibertat dels presos polítics i per enfrontar l’ofensiva repressiva i judicial de l’Estat central està absent del seu horitzó.
Vaga general per la llibertat dels presos i que s’apliqui el mandat de l’1-O
No es prou amb les commemoracions d’aquestes dates. L’esquerra sindical i política ha de prendre la tasca de preparar una veritable vaga general per la llibertat dels presos polítics i per l’aplicació del mandat popular de l’1 d’Octubre.
Així com soldar la unitat de la classe treballadora i els pobles en tot l’Estat per acabar amb el règim hereu del franquisme i la monarquia. Un veritable enemic comú. Que els pobles decideixin! per veritables assemblees constituents que trenquin els cadenats d’aquest règim i que ho decideixin tot.
