Primer un brevíssim repàs per l’episodi, per si algú s’ha perdut un capítol. La renovació del Consell General del Poder Judicial (CGPJ) porta bloquejat des del 2018, la qual cosa ha donat lloc al fet que porti actuant en funcions des de llavors i a la relativa paralització dels òrgans que depenen d’aquest organisme, ja que està prohibit que realitzi nomenaments en aquestes circumstàncies. Així, dels gairebé 80 magistrats que componen el Tribunal Suprem, 14 places -i en breu seran 6 més- estan vacants.
Ens podem imaginar la crisi que suposa per al poder judicial i per al règim tenir a mig gas aquest organisme, crisi que també és de legitimitat i que ha arribat fins a la dimissió de Carlos Lesmes com a president del CGPJ i del Tribunal Suprem i al fet que The Economist degradi a Espanya a “democràcia defectuosa” per la pèrdua de punts en independència judicial. Una crisi que sembla que va per a llarg, o almenys això opinen els membres del CGPJ, que ja estan elaborant un pla a dos anys vista per a mantenir l’activitat en aquestes condicions.
I quina és aquesta activitat? En la seva pàgina web apareix que la seva funció principal és “la gestió de l’administració de Justícia juntament amb la salvaguarda o la garantia de la independència dels Jutges i Tribunals, quan exerceixen la seva funció judicial, respecte a la resta de poders de l’Estat i enfront de tots, fins i tot respecte als altres òrgans judicials i els del propi govern del Poder Judicial”. Independència respecte als poders de l’Estat. Perdoneu, però aquí ja em dona el riure. El que sí que fa és revisar i controlar les actuacions del Tribunal Suprem, l’Audiència Nacional i els diferents Tribunals Superiors de Justícia, nomenar i ascendir a jutges i magistrats, decidir sobre llicencies, incompatibilitats, inspecció i règim disciplinari, així com seleccionar i formar jutges (des del 1994). Gairebé res.
El bloqueig ve perquè els vocals del CGPJ, des del 1985, es proposen des del Congrés i el Senat. En concret, els 20 vocals són proposats per una majoria qualificada de tres cinquens de totes dues Cambres i després nomenats pel Rei: 10 triats pel Congrés i 10 pel Senat. Això implica que d’independència dels poders de l’Estat poc, i que, avui dia, els dos grans partits del règim, PSOE i PP, han de posar-se d’acord per a la renovació.
Un acord que, evidentment, no estava aconseguint-se, principalment per una sèrie de traves que el PP va plantejant i que van des de parlar de Bildu al veto als candidats de Podemos i, l’últim, la negativa a reformar el delicte de sedició. Tot això saltant-se el vergonyós acord que havia fet el PSOE amb ells, quelcom així com “us regalem la direcció d’RTVE si ens desbloquegeu la renovació del CGPJ”. L’últim bloqueig és ja obra de Feijóo, que després d’arribar a un acord s’ha tirat enrere, sembla que esperonat per mitjans conservadors com El Mundo i algun missatget de Díaz Ayuso. Ara, sembla que els vocals triats pel PP tornen a reactivar la negociació. Veurem.
I per què bloquejar la renovació durant tant de temps? Perquè pel mateix que el PSOE vol renovar-la, perquè volen tenir tot el poder possible en una institució tan important que decideix sobre els integrants de la cúpula judicial i en les decisions més rellevants que pren la judicatura. I la composició de les Cambres al 2013 quan es va renovar per última vegada, era més favorable al PP, i per tant la composició del CGPJ també. O sigui, la demostració manifesta que no és un organisme independent ni res que se li sembli, i que de divisió de poders ni parlem: l’òrgan dirigent de la judicatura és designat a dit pels partits del règim. Tant és així que, per poc que investiguem, comencem a veure com els noms estan directament relacionats amb càrrecs importants en els partits, amb familiars de càrrecs del PP i el PSOE, que han fallat de manera escandalosament parcial en judicis que implicaven aquests partits i que han cobrat no poques vegades gràcies a ells.
Parlant de diners, es tracta d’una casta judicial conformada per una elit de milionaris. Segons els pressupostos (militaristes) proposats pel 2023, el president del Tribunal Constitucional, Pedro González Trevijano cobraria 167.169 euros, la vicepresidenta del Tribunal Constitucional, Encarnación Roca, 157.133 euros, el president del Tribunal Suprem i del CGPJ 151.186 euros. Pensem que el president del govern cobra 90.010 euros i les tres vicepresidentes del Govern -Nadia Calviño, Yolanda Díaz i Teresa Ribera- 84.600 euros, que ja és obscè. O millor, comparem-ho amb el que cobren milions de treballadors i treballadores. A més d’estar gairebé literalment folrats de diners, les aproximadament 15.000 persones que integren la judicatura compten amb furs especials.
Molt ben cuidats estan els “garants de la justícia” en aquest país. I clar, tornen els favors. Així no troben cap relació entre M. Rajoy dels papers de Bárcenas i l’expresident, ni troben motius per a imputar a Cospedal, però sí per a llevar de l’escó al diputat de Podemos Alberto Rodríguez amb un cas bastant insostenible. Si li fan això a ells, que no ens faran a l’esquerra anticapitalista, els lluitadors o tot el que identifiquin com a incòmode per al règim… En realitat, ja ho sabem, i si no que els preguntin als joves de Altsasu, als 6 de Saragossa, a l’Alfon, a rapers i tuiters que s’expressen contra la monarquia… o als quals van lluitar pel dret a decidir a Catalunya.
Mentrestant, el rei emèrit pot robar el que consideri, fins i tot Felip VI pot aparèixer nomenat en els papers d’una fundació fraudulenta, però ampla és Castella i visca el rei. Visca el rei, per cert, és el menys tendenciós que va aparèixer en un xat corporatiu en el qual magistrats de jutjats catalans i d’altres zones de l’Estat es despatxaven sense cap contenció comparant l’independentisme amb el nazisme i desitjant que els polítics independentistes acabessin a la presó. Al CGPJ li va semblar que no havien d’intervenir, es veu que la independència i imparcialitat d’aquests jutges estava perfecta.
Tampoc puc resistir-me a recordar-vos la filtració de missatges de WhatsApp al 2018 on el portaveu del PP al Senat, Ignacio Cosidó, es gallejava que la designació del jutge Marchena com a president del CGPJ i el TS possibilitaria al PP tenir el control “des de darrere” de la sala 2 del Tribunal. Just la que porta les causes contra els diputats i senadors, quina coincidència.
I recordem-nos de quan al 2018 el Suprem va fer marxa enrere en la fallada que anava a fer pagar als bancs l’impost de les hipoteques perquè continuï pagant el client, un de les moltes fallades a favor de la banca. I bo, és que, si anem a l’arrel de la qüestió, el capital està codificat en la llei. La llei que regeix les democràcies burgeses crea riquesa i desigualtat, descansa al principi general: assegurar que els rics siguin cada vegada més rics, i la resta treballem per això. Com escriuen Marx i Engels en el manifest Comunista, “la vostra justícia és només la voluntat de la vostra classe elevada a la categoria de llei”.
Total, que aquesta democràcia és així. Aquesta democràcia per a rics, tan unida al franquisme, especialment en el cas de la monarquia i de la Judicatura: tots els jutges de la dictadura van mantenir el seu càrrec en la democràcia i la major part van ser promocionats. Molts van passar en bloc el 1977 a un tribunal de nova creació, la nostra benvolguda Audiència Nacional.
La qüestió no és, per tant, buscar vies per a fer una mínima reforma i que per a triar els jutges del CGPJ no faci falta una majoria tan àmplia de les Cambres com exigeix Podemos o dur a terme tota una rentada de cara de la institució incloent a algun candidat de la seva elecció a la llista, com estava intentant fins ara -ni molt menys demanar que intervingui el rei (el teòricament progressista Ignacio Escolar a el Diario encara és capaç de sorprendre’ns)-.
Ens diuen que les opcions són aquestes, o mantenir la situació actual, o tornar a l’elecció per part dels propis jutges com demana el PP encantat amb què un sector tan conservador sigui el que triï, o baixar la majoria necessària en les cambres com demana UP. A l’aparell judicial cal donar-li un repàs de dalt a baix i cal acabar amb la casta judicial, per a des d’aquí apuntar a la profunda injustícia de la justícia i la legalitat. I apuntar tret que això és apuntar a més del mateix, a continuar salvant de la seva pròpia immundícia a aquest règim i aquesta democràcia per a rics. Perquè encara que es desbloquegi la renovació, el CGPJ seguirà al servei d’aquests.
Contra aquest poder judicial que és part d’un entramat de clavegueres, corrupció i repressió, mà a mà amb el poder econòmic i polític, les mesures han d’estar a l’altura. Els jutges són tot el contrari a representants del poble. Són aquí precisament per a evitar la més mínima intervenció de les majories populars. I ho fan des dels seus privilegis com a casta judicial caragolada a les seves butaques, tractant-se amb els empresaris de l’IBEX, la banca, els partits del règim i el rei, amb els seus sous milionaris. Una corporació que sempre s’acomoda als poders econòmics i governs de torn.
Per això, per començar, es tracta d’exigències democràtiques elementals que posin fi a aquesta situació d’arrel, com posar fi a la tremendament elitista carrera judicial, que l’elecció de les i els jutges sigui per sufragi universal per acabar amb l’actual mecanisme de posar-los a dit per la conveniència política de l’un o l’altre sector del règim, que aquests càrrecs siguin revocables en tot moment, que cap pugui cobrar un salari major al d’un treballador o treballadora mitjana i, perquè estigui la mirada popular en els processos, que els judicis siguin mitjançant jurats populars. Que diferents haurien estat llavors les fallades sobre la banca, Rato, o M. Rajoy…
Aquestes són mesures mínimes i d’urgència per a acabar amb el poder judicial heretat del franquisme i al servei d’aquesta democràcia per a rics. I, evidentment, no serà de la mà dels partits del règim que les aconseguirem, ni negociant amb ells, com demanen des de Podemos amb Echenique parlant de la necessitat de posar-se d’acord amb el PSOE per a renovar el CGPJ. “Intentem que l’òrgan se sembli el més possible a la realitat parlamentària del país” diu Lilith Verstrynge, Secretària d’Estat de Podemos. Pretenen que ens oblidem que el PSOE, igual que el PP, és el més ferm defensor d’aquest sistema judicial.
No seran ells, no. Serem els i les treballadores, les majories socials, des de baix, mitjançant la mobilització i l’organització les que haurem de lluitar perquè deixin de fer política per nosaltres, i imposar processos constituents en els quals puguem canviar-ho tot de dalt a baix. Començant per aquest poder judicial que és part dels engranatges que sostenen la desigualtat social, però amb la perspectiva de superar aquest règim social i construir un altre amb una democràcia infinitament superior on siguin els treballadors i les majories els qui decidim sobre les nostres vides.
