Ets un jove de 21 anys, vius en un país estranger, esclata una guerra i decideixes, al cap de gairebé un any de conflicte, seguir el teu curs migratori sol per escapar de l’horror.
Veus a les notícies que aquells refugiats que fugen del país en qüestió, Ucraïna, són rebuts als països de la UE de manera molt diferent de la qual has vist moltes altres vegades. No hi ha ofegats a la mar, deportats a tercers països i, en general, es facilita l’accés a l’estatus de refugiat.
No obstant això, el teu passaport i el teu color de pell no és igual que la resta. Quan arribes al país més pròxim al teu, l’Estat espanyol, t’adones que aquí et tractaran com a un immigrant marroquí més.
Arribes al començament de desembre passat i has de passar diverses setmanes en situació de carrer. Al final aconsegueixes demostrar amb documents que la raó de la teva arribada és fugir del conflicte del qual tots els telenotícies parlen cada dia.
Aconsegueixes ser traslladat a la localitat de Pozuelo de Alarcón, a un gran edifici que porta per nom “Centre de Recepció, Atenció i Derivació per a persones desplaçades des d’Ucraïna” i depèn del ministeri d’Inclusió, Seguretat Social i Migracions.
Una vegada en el “circuit” tot serà més fàcil, penses. Però no és així. Inicies els tràmits per accedir a la protecció internacional. Sol·licites el permís temporal de residència i treball, com la resta de joves que han vingut fugint de la guerra. A ells li ho concedeixen en tot just 24h, a tu no.
Passen els dies i segueix sense haver-hi resposta. Tens una aguda crisi d’ansietat, una altra, una altra... dos ingressos hospitalaris. No pots més i et lleves la vida. Et suïcides. Et suïciden.
Qui et troba és un altre jove com tu. Fuig del mateix , ell és subsaharià i fins a aquest dia compartíeu habitació en el centre. Un jove com els 14 sense nacionalitat ucraïnesa, que, avui dia, encara esperen en aquest mateix centre que es regularitzi la seva situació.
El teu cas queda amb pany i clau de silenci. El ministeri responsable l’oculta. Demana a l’empresa del tercer sector gestora del centre, ACCEM, que guardi silenci. Ella compleix, no vagi a ser que perdi la milionada rebuda amb la licitació del servei.
Un mes més tard de la teva mort, el cas es filtra i el treu a la llum el diari Público. El govern continua guardant silenci. El ministeri oculta el teu nom i es nega a donar explicacions. El ministre responsable, Escrivà, s’ha atrevit a respondre a preguntes de periodistes per aquest cas que "la resposta que hem donat ha estat exemplar".
Menteix quan diu que les persones sense nacionalitat ucraïnesa que fugen del conflicte poden accedir a protecció internacional. La norma aprovada pel Consell de ministres fa un any no els inclou. Com no inclou als milers que fugen d’altres conflictes, o simplement de la misèria i la fam generats per l’espoli imperialista dels seus països de part de l’Estat espanyol i la resta d’Estats de la UE.
Per ells concertines, ofegaments i tanques i massacres com la de Melilla. El govern “progressista”, amb la vènia de PSOE i també Unidas Podemos, apliquen les mateixes polítiques d’estrangeria que els governs de dreta o extrema dreta del continent.
La baralla per la derogació de totes les lleis d’estrangeria, l’obertura de les fronteres, la garantia de rutes segures i contra l’espoli que produeixen que milions es vegin obligats a deixar la seva terra, no serà de la mà d’aquest “progressisme imperialista” sinó enfrontant-los.
"Assassins de raons, de vides, que mai tingueu repòs en cap dels els vostres dies i que en la mort us persegueixin les nostres memòries"
Campanades a Mort, Lluis Llach, 1976
