La proposta d’augment de Yolanda Díaz per a l’SMI és un raquític 4%, en un context en el qual encara avui dia els aliments augmenten els seus preus en l’entorn del 10% i amb uns costos d’allotjament absolutament disparats, a més dels alts preus de l’electricitat i els combustibles. La proposta és tan irrisòria que ha molestat als sindicats, que després de la sortida de la reunió van mostrar la seva disconformitat amb aquesta pujada. La pujada proposada es concreta en 43 euros mensuals més, la qual cosa suposa un salari mínim mensual brut amb totes les seves retribucions de 1.123 euros en 14 pagues, partint dels 1.080 actuals.

No obstant això, encara que els sindicats burocratitzats de CCOO i UGT van mostrar el seu rebuig a la proposta inicial de la ministra Díaz, les seves posicions no semblen molt allunyades en realitat de les de Treball. Per part de CCOO segons la representant de l’òrgan Confederal, María Cruz Vicente, la pujada de l’SMI ha de partir d’un augment “que millori el nivell adquisitiu del salari” i, segons les seves paraules ha d’assumir la inflació de preus ocorreguda durant 2023, perquè pugui ser acceptada com una pujada real de la retribució de l’SMI. Paraules molt coherents i molt correctes sinó fos perquè es desmarquen proposant una pujada del 5%, quan només la inflació subjacent el mes de novembre es va col·locar en el 5,2%, després d’un descens de 6 dècimes respecte al mes anterior. No diguem si ens fixem en l’augment dels preus d’uns certs productes fonamentals per a la canastra familiar com ara els aliments. Segons l’OCU després d’un estudi realitzat al setembre d’enguany sobre el preu dels productes alimentosos en els supermercats, la mitjana de pujada va ser del 14%. Però és que si unim la pujada de l’any passat (15,3%) i la indicada anteriorment d’enguany (14%), ens trobem amb una pujada en dos anys d’un 30,8% de mitjana per als productes alimentaris, un autèntic impacte en la línia de flotació de les persones que guanyen el salari mínim, no diguem en totes aquelles que són moltes que no guanyen ni tan sols aquest salari per qüestions de precarietat, o per tota mena de paranys patronals per a no pagar ni tan sols el salari mínim als seus treballadors. Recordem, sense anar més lluny, les vagues, lluites i mobilitzacions de Telepizza a Saragossa per aconseguir imposar el salari mínim a la patronal durant l’últim període.

Però és que si analitzem més detalladament les pujades dels diferents productes bàsics la impressió és encara major. Així tenim una àmplia gamma de productes amb pujades estratosfèriques com el sucre (66%), les pastanagues (56%), l’arròs (36%) o l’oli d’oliva (21%). Una altra conclusió molt greu referent a això és que més de la meitat dels consumidors ha deixat de comprar carn o peix per la brutal pujada dels preus. És a dir, que el plantejament de CCOO és absolutament cínic i ridícul i mostra una vegada més la seva tendència a signar qualsevol acord amb el Govern a canvi de les prebendes que li permeten mantenir la seva burocràcia sindical i el seu estatus de sindicat “responsable” en favor de l’estabilitat del Règim del 78, encara que suposi vendre els drets laborals de nou a les i els treballadors. Tot això per no parlar que gairebé la meitat de la població es troba en perill de pobresa residencial per no poder fer front als costos de l’allotjament amb un 30% o menys dels seus ingressos.

Per part seva, UGT semblava una mica més molesta amb la proposició de Yolanda Díaz. El seu portaveu, Fernando Luján, ha afirmat a la sortida de la reunió que la proposta del ministeri no era sinó “la proposta de la patronal, un 3% més un 1% sumeixin un 4%”. La proposta assumeix la posició de la patronal”, va reblar el dirigent sindical. Alguna cosa que en rigor és estrictament cert, atès que la posició de la patronal és precisament aquesta, un 3% de partida que es pot incrementar un 1% més si la inflació acaba l’any per sobre del 3%. Però tot sempre que s’acceptin dues condicions. Una seria que aquesta pujada es tingués en compte per incrementar el cost dels serveis subcontractats amb l’Administració, per a les empreses subcontractistes, de manera que poguessin pujar aquest impacte a càrrec de l’erari públic. I una segona condició passa per un increment del règim de deduccions aplicables al sector agrari amb una reducció del 20% sobre la quota empresarial a pagar per contingències comunes. És a dir, pujar el salari mínim, sí, però recuperant el cost que això implica costa de l’Estat per al cas de les empreses que treballen amb l’Estat i els agricultors. L’exigència d’incrementar el cost de les contractes empresarials és compartida pels sindicats CCOO i UGT posant-se al servei de la patronal d’aquests sectors, i oblidant que les pujades d’ingressos en les empreses solen dirigir-se bàsicament cap a l’increment dels beneficis i no dels salaris.

Per part seva, la ministra Yolanda Díaz li va llevar ferro a les desavinences plantejades per part dels sindicats, assenyalant que l’acord era “a prop” i que “les pretensions dels agents socials no estan molt allunyades”. Per a rematar dient que: “estic plenament convençuda que, pel bé del país, serem capaços d’aconseguir-ho. Estem molt pròxims”.

Segueix sense haver-hi acord respecte a la pujada del Salari Mínim Interprofessional (SMI) avui dia. L’any està arribant a la seva fi i sembla que no es materialitza el pacte i la situació s’està fent bola. L’objectiu era aconseguir un ràpid acord sindical i patronal en un àmbit de tanta transcendència social i d’imatge per al Govern “progressista” com és l’SMI, alguna cosa que sembla no s’està aconseguint tan fàcilment. A més, en aquest cas, resulta essencial per a un Govern que s’està veient assetjat políticament per la reacció de la ultradreta contra el projecte d’una llei d’amnistia, que, encara que molt parcial és blanc d’atac per a l’espanyolisme i les dretes.

Durant l’any 2022 l’Estat espanyol es va situar a la cua d’Europa respecte a les pujades salarials (2,6%). Vam ser el quart país de la UE en el qual menys es van pujar els salaris i bastant per sota de la mitjana europea (4,1%). La pujada mitjana salarial va ser per tant del 2,6% enfront d’una pujada mitjana dels preus del 9%. La pèrdua del poder adquisitiu en 2022, per tant, va ser del 6,4%. Alguna cosa que ni remotament s’ha recuperat. En 2023 la pujada dels preus el mes de novembre és del 3,2%, encara que la mitjana anual és més alta atès que estan pujant una mica menys els preus que a l’inici de l’any igual que la inflació subjacent, mentre els salaris han pujat de mitjana el 3,8%.

Davant l’atac als salaris, cal plantejar un programa d’acció de lluita als carrers, des dels sindicats alternatius d’esquerra, però que també busqui unir-se amb les bases de CCOO i UGT. Només lluitant amb els mètodes propis de la classe obrera i de manera independent del Govern progressista es pot construir un pla de lluita per augment salarial per sobre de la inflació real, la derogació de les reformes laborals de Zapatero i Rajoy, contra la precarietat i per la reducció de la jornada laboral. Només desbordant els límits que ve imposant la burocràcia sindical de CCOO i UGT i des de la unitat de la classe treballadora es pot avançar en aquest sentit.