No sorprèn l’acció de la presidenta de les Corts Valencianes, Llanos Massó, de VOX que, al costat de la resta del grup parlamentari de VOX, en acudir al minut de silenci convocat per les Corts arran de l’últim feminicidi ocorregut a Antella, això sí, allunyats de la pancarta principal que denunciava la violència masclista.
No és quelcom que ens enxampi per sorpresa, el cinisme, la hipocresia i el masclisme de la dreta i de l’extrema dreta. EL PP, per molt que ara vulgui donar-se una xapa de defensor dels drets de les dones, és el que va atacar el dret a l’avortament al 2014 -quan el moviment feminista organitzat als carrers va fer dimitir a un ministre, Gallardón-, el que pretenia treure una FP de mestressa de casa -Secció Femenina revival- i el que sempre que ha tingut ocasió ha atacat els drets de les persones LGTBI.
Tampoc ens sorprèn del discurs de VOX que minimitza i invisibilitza la violència masclista, diluint-la en l’abstracte de la “violència” o de la “violència domèstica” o intrafamiliar o del discurs de “la violència no té gènere”. Sembla molt llunyà, però Ciutadans en el seu programa polític parlava de violència domèstica i que la violència no tenia gènere, ignorant deliberadament les xifres de feminicidis o de violacions i abusos sexuals.
Per tant, no, no ens sorprèn que VOX, fill legítim d’aquest règim i dels seus partits polítics, hereti aquest discurs de negació de la violència masclista i, en última conseqüència, del sistema patriarcal i de totes les seves cadenes d’opressió que afecten les dones treballadores, migrants, racialitzades, etc.
Ens queda clar que aquesta serà la tònica d’actuació a les institucions per part de VOX. Però per a frenar a la dreta i a l’extrema dreta, l’opció no és fer costat al PSOE o al neorreformisme d’Unidas Podemos o Sumar. La dreta avança perquè la suposada “esquerra” que està al govern no dona resposta a la situació de la classe treballadora i els sectors populars i, perquè en moltes ocasions, costa diferenciar la seva política de la de VOX, com la que apliquen a cop de concertines i bales de goma a la frontera sud.
Per tant, l’alternativa no és enfortir al PSOE, un partit del règim que perpetua les polítiques de sempre per a beneficiar als capitalistes; ni a Unidas Podemos, que es presentava com “la nova política” i va acabar integrada en el govern del PSOE empassant tots els gripaus haguts i per haver; ni a Yolanda Díaz i Sumar, amb la seva reforma laboral a gust de la CEOE i el PP.
És curiós veure com en aquestes últimes setmanes al costat de la pressió del mal menor, diferents personatges públics que s’autorreivindiquen d’esquerres, han estat lloant a Zapatero i la seva campanya de defensa a Pedro Sánchez i el llegat del PSOE, perquè el seu govern va aprovar la llei del matrimoni igualitari o altres polítiques culturals similars.
No obstant això, obvien que és el mateix Zapatero de les concertines a Ceuta i Melilla, de la crisi del 2008 i de la política de retallades que patim la classe obrera i els sectors populars, com cadascuna de les vegades que el capitalisme va entrar en crisi. O que és a aquest mateix Zapatero al qual se li va muntar el 15M als carrers, amb milers de joves cridant “PSOE i PP, la mateixa merda és”.
Així que no, no es pot parar a la dreta reforçant a un mal menor que no porta res nou. A la dreta i a l’extrema dreta la combatem construint una veritable alternativa política d’esquerra, anticapitalista, de classe i revolucionària.
