Encara que el fet va ocórrer fa més d’una setmana, encara contínua un debat en xarxes que excedeix a VOX. També un sector del feminisme i l’esquerra presumeixen del seu paternalisme polític sobre la classe obrera i els sectors populars. Anem per feina.

Partim de la legítima exigència de Cristina, la dona trans, de què se la tracti segons el seu gènere sentit. Més si cap en aquests temps en els que atacar a les persones trans és en un fet en el qual el rojipardismo, sectors del moviment feminista radical i l’extrema dreta coincideixen massa sovint, en plantejar un reduccionisme biologicista i atac a tot allò que faci olor a queer. Els uns i els altres fent valer la masculinitat i la feminitat, lligades a valors tradicionals que fan olor a ranci des de fa anys i que cada vegada són més qüestionats, sobretot per la joventut.

Vox va sortir “en defensa” de la treballadora del LIDL usant la seva demagògia hipòcrita per atacar a Cristina. Sens dubtes, és necessari reconèixer els prejudicis que hi ha entre la classe treballadora i els sectors populars. Prejudicis que VOX encunya sota ideologies d’extrema dreta i odi a les identitats sexuals. El masclisme, el racisme i la LGTBIfòbia estan a l’ordre del dia, perpetuats per anys i anys de polítiques institucionals de fomentar i assentar els pensaments més conservadors, que només serveixen per mantenir la divisió entre milers d’explotats i explotades. I, d’aquesta manera, evitar que vagin més enllà de les diferències que tenen per lluitar contra un enemic comú amb nom i cognoms: el sistema capitalista i els seus llaços amb el patriarcat i el racisme per sobreviure i perpetuar-se.

Per tant, situacions com aquesta no poden sorprendre a qui coneix la composició de la classe treballadora. Sense una visió edulcorada i simplista, sinó real, amb contradiccions i contextualitzada per experiències revolucionàries, derrotes aclaparadores, traïcions de les burocràcies sindicals, anys de neoliberalisme, les crisis cícliques del capitalisme, etc.

I res d’això li lleva, ni li llevarà, el potencial revolucionari a la classe treballadora, de prendre consciència com a classe i aglutinar després dels seus interessos -els de la majoria de la població, que és la que treballa o necessita viure de la seva força de treball -, a la resta de classes populars en una estratègia i una lluita comuna per acabar amb aquesta merda de sistema.

Un sistema que gira entorn a preparar-nos com a treballadors i treballadores submises, adoctrinades. Que ens llança a un món laboral descarnat, amb jornades interminables, salaris de misèria i condicions que ens submergeixen en depressions, ansietats i que, a poc a poc, ens lleven la salut i la vida.

Crida l’atenció la hipocresia de VOX sortint a defensar a la treballadora del LIDL -de la qual s’ha arribat a dir que l’empresa acomiadarà, cosa que LIDL ha desmentit- en un acte més de la seva croada contra el col·lectiu LGTBI, i especialment contra les persones trans, sobretot arran del debat de la Llei Trans.

No obstant això, sota la seva xerrameca buida –podem recordar que van presentar a les municipals el mateix programa polític per a municipis de 100 habitants i de 50.000?- trobem un programa polític i econòmic liberal, que manté aquest sistema i les condicions laborals de les classe treballadora, empitjorant-les, retallant en drets i augmentant el marge de les grans empreses per a fer el que se’ls antulli. I respecte a les dones, queda clar quina és la seva posició i el seu programa polític. Per tant, no és més que postura política i campanya electoral el treure un cartell de defensa d’aquesta treballadora, perquè a l’hora de la veritat a VOX la classe treballadora li importa poc o res.

La divisió de la classe obrera ha estat i continua sent, una eina més d’un sistema que treu benefici de mantenir intactes estructures que ens oprimeixen. Però la realitat de la classe obrera actual és la diversitat. Mai abans la classe obrera havia estat tan diversa, i és justament les persones migrants i racialitzades, les dones i les persones LGTBI -sobretot, les trans- les que més sofreixen l’opressió i aquestes cadenes de múltiples opressions.

Un altre punt en tota aquesta polèmica és la visió paternalista i de menyspreu de sectors de l’esquerra i del feminisme cap a la classe obrera. Una classe obrera que consideren bruta, babau i sobretot, incapaç de superar els seus prejudicis. Arran d’aquesta polèmica, han sortit des de diferents sectors a dir “com pot ser que se li demani a algú que treballa 12 hores que estigui al corrent dels debats de gènere”. Per parts.

Primer, la dona trans denúncia que, malgrat indicar-li que era una dona, la treballadora li va continuar dient cavaller. Una escena que podem veure molt sovint i que poc ha de veure amb ser erudita de Judith Butler.

Segon, la realitat material òbviament condiciona que la classe obrera no pugui dedicar temps a l’oci, al debat, a l’estudi, al creixement personal, al plaer, etc., i per això mateix, combatem aquestes realitats materials, per a transformar-les. Però no és un camí de només un sentit. Els qui lluitem per una societat comunista, també treballem i tenim jornades de 40 hores a la setmana, dos i tres treballs, treballem caps de setmana i acabem rebentades. Som conscients de l’explotació que sofrim i busquem buits per a formar-nos, debatre, estudiar, militar, fins i tot, robant-li temps si fa falta als empresaris.

Però més enllà de la realitat de cadascú, aquest discurs que a “la classe obrera això no li importa” és molt perillós, perquè relega els debats intel·lectuals i polítics a sectors que tinguin accés a estudis superiors o a una realitat cultural diferent. Si la classe obrera no fa política qui la fa? Si la classe obrera no pren partit en els debats actuals, com el que hi ha entorn al feminisme, i el lliga a la seva pròpia realitat i demandes per a fer-ho seu, quin feminisme ens queda, un feminisme per a una minoria privilegiada, totalment allunyat de la realitat?

La resposta ràpida i còmoda, és que com que a la classe obrera “no li interessa” no té perquè intervenir. Però el que subjeu és l’abandó d’organitzacions polítiques de l’esquerra, que s’autodenomina revolucionària, de donar una batalla per la classe treballadora, per lligar les demandes feministes, antiracistes, i d’alliberament sexual, a la realitat de milers i milers de treballadors i treballadores, que no tenen cap interès real en què es mantinguin aquestes opressions.

Per què una dona treballadora no voldrà ser partícip de debat sobre l’abolició del gènere, entès com a construcció social, quan ella sofreix en les seves pròpies carns una opressió mil·lenària que l’obliga a portar una doble càrrega de treball o l’encasella en uns rols determinats? Són menys capaços les dones treballadores de pensar en com canviar radicalment la societat? A més, les persones LGTBI no són treballadores?

La classe obrera, cada vegada més diversa, ha donat múltiples exemples de la seva capacitat revolucionària i creativa. Els debats de la revolució russa entorn a la família, la sexualitat, les relacions, l’avortament, el rol de la dona i el treball domèstic, i un llarg etc., són només una petita mostra. Però que quedi clar que la classe obrera és capaç de moltes coses, com d’agafar les regnes de les seves vides i canviar d’arrel aquesta societat.