#QUENOTEROBENLASUBIDA

Una pujada salarial que s’ha de guanyar als carrers

L'augment del Salari Mínim (SMI) aprovat pel PSOE es mostra insuficient enfront de l'encariment de la vida. Així i tot, la recent vaga i mobilització dels treballadors i treballadores de Telepizza demostra que tota llei que afavoreixi a la classe treballadora es fa efectiva amb la lluita.

Ivan Vela

Barcelona | @Ivan_Borvba

divendres 21 de juny| edició del dia

Una de les mesures estrelles del PSOE mentre va ostentar el Govern després de la moció de censura contra Mariano Rajoy, va ser l’augment del 22% del Salari Mínim (SMI) aprovat en aquell Consell de Ministres celebrat en una Barcelona tancada i barrada per la Policia Nacional, la Guàrdia Civil i els Mossos d’Esquadra.

Una mesura que no va deixar indiferent a ningú. La dreta, la patronal i les associacions de PIME s’estiraven dels cabells enfront de la “bolivarització” de l’Estat espanyol. Mentre Iglesias i el neorreformisme treien pit orgullosos d’haver arrencat “el major augment del SMI en democràcia”.

Aquesta mesura, en el marc d’una crisi econòmica que, més enllà dels lleus signes d’estabilització actuals, ve colpejant durant més d’una dècada als sectors populars i a la classe treballadora, és sens dubte progressiva. Ara bé, la realitat, com sempre, posa cada cosa al seu lloc i atorga a les accions la seva justa mesura.

Amb les dades a la mà i l’augment del cost de vida, les traces de precarietat, empobriment, acomiadaments, desnonaments i morts que ha deixat (i continua deixant) la crisi capitalista, el 22% d’augment és sens dubte insuficient.

Ja no n’hi ha prou amb tenir (una) feina

Que el mercat laboral a l’Estat espanyol ha baixat els seus índexs d’atur, és cert. Que ho ha fet a base d’un aprofundiment feroç de la precarització, especialment sobre joves, dones i immigrants, és encara més cert.

El 2017, segons es recullen en les dades trimestrals de l’Institut Nacional d’Estadística (INE), el 28% de l’ocupació creada a l’Estat espanyol tenia una durada igual o menor a cinc dies. Amb aquests febles fonaments es fa difícil construir una casa.

Segons les últimes dades del preu de l’aigua, recollits també per l’INE i que corresponen al 2016, el preu per metre cúbic no ha parat de pujar entorn d’un 23% i 50%, sent el cas de Catalunya el més accentuat. Els catalans van pagar en 2010 1,83 euros per metre cúbic, arribant als 2,70 euros el 2016.

La llum no es queda enrere i durant les primeres setmanes d’aquest mateix 2019 va registrar un augment del 40% en comparació amb el mateix període del passat any. Entre pujades per la seva explotació, impostos i peatges varis, la factura que arriba a les mans dels usuaris està sent aquest any entorn d’11% més car que en 2018.

Ara bé, afortunats aquells que puguin queixar-se del preu de l’aigua i de la llum, perquè tenen un sostre. El preu mitjà del lloguer a l’Estat espanyol va ascendir 890 euros, la qual cosa suposa un augment del 18,3% només respecte al 2018 segons recull un estudi del portal immobiliari Pisos.com.

Amb aquest batut de crisi, precarietat i encariment del cost de la vida, el que queda com a resultat del “major augment del salari en democràcia” és una pèrdua de poder adquisitiu pràcticament del 10% durant l’última dècada, tal com va recollir l’INE en la seva Enquesta Trimestral de Cost Laboral.

No sorprèn veient aquestes dades que tal com assenyala el VIII Informe sobre Exclusió i Desenvolupament Social a Espanya, presentat per Càritas i elaborat per la Fundació d’Estudis Socials i de Sociologia Aplicada (Foessa), constati que el 14% dels assalariats estan en exclusió social malgrat comptar amb una feina.

El mateix estudi, de 597 pàgines, també posa la lupa sobre el problema de l’habitatge, apuntant que 2 milions de treballadors tenen por, a causa de les seves limitacions econòmiques, a perdre la seva casa.

Ho va aprovar el Consell, es conquista al carrer

El Consell de Ministres de Sánchez va aprovar la llei però el seu compliment no dependrà d’aquell paper signat. De fet l’Audiència Nacional ja va dictaminar, enfront d’una demanda que CCOO i UGT van portar davant els tribunals, que dins del càlcul del SMI s’havien de comptar plusos i complements salarials. Aquest dictamen apel·lable, pretén limitar encara més la possibilitat d’aplicació de la pujada salarial.

Però si hi ha un cas que demostra que l’aplicació del SMI es farà efectiva després de barallar-lo és l’exemple dels treballadors i treballadores de Telepizza, que després d’una primera jornada de vaga a Saragossa, ara es preparen noves mobilitzacions i processos d’organització a Barcelona i Burgos entre altres.

Són aquests sectors més precaris, on la joventut, les dones i els immigrants es troben sobrerrepresentats, on més s’haurà de barallar per l’aplicació de la pujada del SMI.

Uns sectors que la burocràcia sindical de CCOO i UGT oblida, són precisament els que s’estan preparant per lluitar per veure en la nòmina aquesta pujada salarial. Si alguna cosa deixa clara la mobilització dels companys i companyes de Telepizza d’aquests dies, és que aquesta lluita va molt més allà de la cadena de pizzes espanyola.

És l’exemple viu que interpel·la i creua als sectors més precaris com els Riders o Les Kellys. O també les netejadores de la llar (que ja van haver de barallar per que l’augment fora del 22% i no del 19% com volia en un inici l’Executiu de Sánchez) o serveis de neteja, aquesta demanda mínima, que és que es compleixi la llei, només es podrà aconseguir organitzant-se i lluitant.




temes relacionats

Telepizza   /    PSOE

Comentaris

Comentar