Política Estado Español

GOVERN SÁNCHEZ

Tres grans demandes socials que Pedro Sánchez no pensa atendre

Acabar amb la pèrdua de poder adquisitiu de les pensions, la reforma laboral del 2012 i donar resposta a l'agenda del 8M. Sánchez es proposa, no com l'expressió d'aquestes demandes, sinó com la seva negació.

Santiago Lupe

Barcelona | @SantiagoLupeBCN

Viernes 15 de junio | 17:50

La setmana passada analitzava en aquesta nota la clara continuïtat del govern Sánchez respecte a l’escalada repressiva engegada pel Rajoy de la Mordassa. Detinguem-nos aquesta setmana en el que ha estat el centre de l’acció de govern d’aquests dies: algunes de les principals reivindicacions socials que han estat al centre de les mobilitzacions contra el govern del PP. Què pretén fer amb elles el nou executiu?

No hi ha volta enrere: les pensions seguiran perdent poder adquisitiu en els propers anys

Un dels sectors més mobilitzats en aquest 2018 segueix sent el dels pensionistes. Des de 2013 la vinculació de les seves pensions amb l’IPC va desaparèixer, una reforma estructural a proposta i insistència de la Troica, que ha permès una pèrdua de poder adquisitiu acumulat d’almenys 4 punts. De continuar-se amb les pujades del 0,25% en pocs anys l’Estat espanyol aconseguiria una baixada com la que ja han aconseguit els governs del PASOK, Nova Democràcia i ara Syriza a Grècia.

Sánchez ha volgut donar prioritat al problema de les pensions. Assumint la principal demanda de les marees i plataformes? No. Ha reunit a l’opac Pacte de Toledo i, segons han filtrat des de Unidos Podemos, el que hi hauria sobre la taula és recuperar algun mecanisme de pujada que inclogués l’IPC però no com a única variant. Les pujades estarien doncs subjectes a altres índexs com l’IPC o el dèficit públic, i limitades als anys de bonança. És a dir, a mitjà termini es manté la baixada encara que pot ser que a un ritme més lent.

La liquidació -o reforma estructural si atenem als eufemismes oficials- del sistema públic de pensions, és una de les grans contrareformes exigides per la Troica i necessàries per complir l’article 135 de la Constitució – sí, el que va modificar Zapatero en 2011- que obliga a prioritzar sobre qualsevol altra despesa el pagament del deute i els interessos.

És possible que aprofitant la conjuntura favorable de l’economia es vulgui proposar un nou sistema de càlcul que impliqui, en aquests moments, una pujada fins i tot equivalent a l’IPC del passat any. Però això sempre es faria de manera excepcional. Tornar a un escenari d’actualització automàtica està descartat. Menys encara a un sistema de finançament que faci carregar les pensions a impostos especials sobre la banca o les empreses, com en algun moment va balbotejar un Sánchez amb febre de campanya electoral.

Per garantir-ho, Sánchez ha posat a Economia a Nadia Calviño, l’exdirectora general de la Comissió Europea. Tota una “dona de negre” que s’ha dedicat a fer complir els plans d’ajust. Gràcies a ella avui els jubilats i jubilades gregues sobreviuen amb pagues de 400 i 500 euros.

I què passa amb la Reforma laboral de 2012?

La nova Ministra de Treball, Magdalena Valerio, ja va deixar clar que la principal reivindicació de les vagues generals de 2012 i del moviment obrer, no podrà portar-se endavant: “La reforma laboral no es pot derogar”. Aquest dimecres es produïa la primera taula de negociació amb les direccions de CCOO i UGT i les patronals CEOE i CEPYME, i aquesta possibilitat no està en el tapet. Com a màxim s’avindria a revisar alguns aspectes, encara que el govern no ha indicat en quina direcció.

Poc més ha transcendit de la cita, excepte la valoració com a “positiva” de part de Unai Sordo i Pepe Álvarez. Poc o gens fiables paraules, venint dels qui des de 2012 s’han negat a impulsar cap lluita seriosa per aconseguir acabar amb l’ultractivitat dels convenis, la liquidació de la negociació col·lectiva i les facilitats per externalitzar activitats centrals de l’empresa.

Aquests han estat els quatre genets de l’apocalipsi contra la classe obrera. L’ofensiva que va generar un atur de masses per sobre del 25% i ara una extensió dels salaris de misèria, la precarietat i formes cada vegada pitjors d’explotació, va poder portar-se endavant facilitada per les reformes prèvies tant del PP com del PSOE (l’última en 2010 per abaratir l’acomiadament).

Les Kellys li recordaven a Sánchez que havia declarat el seu suport a la seva principal reivindicació, la fi de les externalitzacions. No obstant això, la Comissió Europea -insistim, el lloc d’on prové la ministra d’Economia- ha beneït repetidament aquesta ofensiva que ha permès recuperar el PIB previ a la crisi a costa d’un empobriment significatiu de la classe treballadora. De fet ha seguit demandant, amb Calvió com a directora, noves reformes laborals en el mateix sentit.

Amb això, i sobretot amb els antecedents del PSOE -pare de la reconversió industrial, els “contractes porqueria” i l’acomiadament exprés-, és difícil creure, i així ho plantegen tranquils tots els economistes burgesos, que es faci marxa enrere en tot allò avançat per la patronal. Pot ser es vulgui donar a canvi algun acord salarial, per als treballadors públics o fins i tot amb la patronal -després cada empresari ho compleix o no-, per tractar de tapar que Sánchez, com González i Zapatero, seguirà legislant per als grans capitalistes espanyols.

L’agenda del 8M i el límit dels simbols

Però si una agenda de reivindicacions ha ocupat massivament l’espai públic en els últims mesos, aquesta ha estat la del moviment feminista. La gran jornada de vaga i mobilització del 8M va treure a milions al carrer i les aturades van ser secundades per més de 5 milions. Un tsunami contra la violència masclista, que va tenir també al centre la denúncia de la bretxa salarial, el desmantellament dels serveis públics -que redobla les càrrega de treball no remunerat de les dones- i la precarietat laboral que copeja especialment a les treballadores.

La primera resposta de Sánchez ha estat la de conformar un govern amb majoria de dones ministres per primera vegada en la història. No obstant això, com planteja Josefina Martínez en aquest article, “el nou gabinet és una clara representació del que la feminista nord-americana Nancy Fraser va definir, en referència al Partit Demòcrata nord-americà i els social-liberals europeus, com a “neoliberalisme progressista”. Un còctel de valors afins a la “diversitat, el multiculturalisme i els drets de les dones” al costat de polítiques neoliberals que van beneficiar al capital financer i les multinacionals globalitzades”.

Les principals demandes que es van escoltar en els piquets i manifestacions del 8M hauran d’esperar, i seran les mateixes ministres les que s’oposaran a elles. Calviño com a garantia del “dèficit zero” que mantindrà els serveis públics, l’ampliació de places en guarderies, residències o les polítiques de protecció a les dones que sofreixen violència masclista, sota mínims. O la mateixa Valerio com a garant de la legislació laboral que permet formes d’ultraexplotació com les que denuncien les Kellys i que afecten especialment a les dones treballadores immigrants.

Ser la sustentació esquerra del Govern o reactivar la mobilització social per conquistar les nostres demandes?

Pablo Iglesias assenyalava recentment que l’arribada de Sánchez a la Moncloa era l’expressió de les manifestacions de pensionistes o la jornada de vaga i mobilització del 8M. Una expressió com menys sui géneris, ja que el que pretén el PSOE no és donar resolució a les seves demandes si no intentar desactivar aquestes i altres protestes i malestars socials a canvi de política de gestos.

Una nova “guerra cultural”, com la que en el seu moment va plantegar Zapatero traient les tropes de l’Iraq i ampliant drets civils per tapar les polítiques econòmiques que mantenien i ampliaven la precarietat i l’especulació econòmica. Iglesias parla de “expressió” quan el que en veritat hi ha és un intent de desviament i negació.

De la mateixa manera que Podemos no és expressió del 15M, si no la seva negació. Com a prova un botó: el “sí es pot” d’unes places que es van omplir d’indignació contra el bipartidisme i les seves polítiques, entonat aquesta vegada pels seus diputats per donar la benvinguda a un nou govern del torn. Per més “inri” del mateix partit que el que governava en 2011.

Iñigo Errejón va encara més lluny arribant a dir que “Podemos ha de ser una força que recolzi i sostingui a aquest Govern”. I per la seva banda la burocràcia sindical, que ha deixat molt tranquil a Rajoy en els últims anys, es proposa ara tornar a les taules de negociació i avalar des d’elles els gestos, engrunes i fins i tot noves contrareformes i ajustos si és necessari.

Si Sánchez sembla voler reditar l’operació de reflotament del PSOE de Zapatero -en unes condicions molt més difícils, tant polítiques com a econòmiques- els dirigents de Podemos i IU semblen aspirar a ser els nous Llamazares, quan aquest actuava de “pepito grillo” del govern que va preparar les condicions perquè la crisi fos descarregada de forma brutal i en un sol cop sobre les nostres esquenes.

El moviment de pensionistes -que ja ha anunciat que no pensa conformar-se amb engrunes com les que incloïen els Pressupostos del PP-, la classe treballadora -des dels sectors crítics de CCOO i UGT fins a l’esquerra sindical i col·lectius en lluita com Les Kellys o els Riders- i el moviment de dones no poden quedar encotillats per les polítiques de l’esquerra reformista i la burocràcia sindical.

La classe obrera i els sectors populars no li devem res a aquest govern ni al PSOE – o sí, gran part dels nostres problemes- i és per això que és urgent abandonar tota il·lusió en què les nostres demandes seran atorgades des de dalt per la gràcia de Sánchez o la bona feina negociadora de Sordo, Álvarez o Iglesias. És necessari exigir a les direccions de CCOO i UGT l’abandonament de la seva política de concertació i pau social, i imposar-los un pla de lluita i una vaga general per l’agenda dels pensionistes, la classe treballadora, les dones, la joventut i els immigrants.






Temas relacionados

En Català   /   #8M   /   Sistema de Pensiones   /   Pedro Sánchez   /   Política Estado Español   /   Precariedad laboral   /    Régimen del ‘78   /   CCOO   /   UGT   /   Pablo Iglesias   /   Podemos   /   PSOE

Comentarios

DEJAR COMENTARIO