Com vam veure en les protestes de febrer de 2020, en els últims dies tornem a assistir al que podria ser un nou cicle de protesta per part de grans i petits agricultors i productors agraris contra els preus injustos i abusius que reben pels seus productes.
A diferència de les mobilitzacions de 2020, la composició de les quals era fonamentalment patronal, confluint les tres principals organitzacions històriques del camp espanyol: ASAJA (Associació Agrària de Joves Agricultors) - la gran patronal terratinent, amb forts vincles amb el PP i la CEOE-, al costat de la COAG i UPA, històricament vinculades al PSOE i el PCE, al costat de col·lectius de petits agricultors, en aquest cas multitud d’agricultors i ramaders es van autoconvocar a través de les xarxes socials i al marge de les organitzacions majoritàries tradicionals, sortint aquest dimarts a realitzar tractoradas en diverses carreteres de l’Estat espanyol.
En un context de greu sequera en gran part de l’Estat espanyol que està colpejant fortament la producció agropecuària, els agricultors i ramaders demanden “preus justos” en origen, un major control de les importacions agràries cap a la UE, una reducció de la burocràcia que dificulta cobrar les ajudes al camp i la ramaderia de la UE, però també la derogació de les mesures i normatives ambientals de la UE i les lleis de protecció animal.
La protesta del camp s’ha radicalitzat en l’Estat espanyol seguint el model francès -que en només un dia de protestes va aconseguir posar al primer ministre a prometre “solucions urgents”- i han tallat carreteres i vies principals, generant bloquejos de trànsit a Castella-la Manxa, Castella i Lleó, La Rioja, Catalunya, Andalusia, Madrid i la Comunitat Valenciana. Els talls de carretera s’han produït en almenys 11 de les vies principals de comunicació: A-1,A-2, A-4, A-5, A-6,A-92, A-42, A-66, A-50, A-62, A-30, entre altres.
Però no sols han tallat algunes vies principals de comunicació, sinó que també han dirigit els seus efectius a bloquejar diversos centres logístics, la qual cosa podria provocar desproveïments futurs si aquests bloquejos es generalitzen en el temps i en l’espai. En concret han bloquejat i reeixit mantenir aquest bloqueig en el port de Màlaga, en Mercazaragoza i Mercaoalid (principal mercat majorista de Castella i Lleó). És probable que en els pròxims dies les accions s’intentin estendre a altres centres logístics de distribució agroalimentària.
Aquest salt quantitatiu i qualitatiu de les mobilitzacions que estaven decaient després de les primeres escomeses durant les setmanes passades, han sorprès per la seva potència i per ser impulsades des de fora de les organitzacions tradicionals del sector. Aquestes accions s’han avançat a la convocatòria de mobilitzacions per part de Asaja, COAG i UPA, previstes per a dijous que ve, expressant la desconfiança i desafecció que existeix cap a la direcció de les organitzacions tradicionals.
Ja durant la primera setmana de lluita va haver-hi un sector del camp que va ser convocat a través de les xarxes socials i grups de WhastApp, però va actuar complementant la pròpia convocatòria del sector tradicional. Ara s’ha produït un salt qualitatiu perquè sense convocatòria oficial s’han atrevit a mobilitzar de manera absolutament independent i al marge d’aquestes organitzacions tradicionals del camp. I han tingut èxit sense que, d’altra banda, s’hagin produït incidents públics d’importància, fonamentalment per la nul·la intervenció de les forces de seguretat davant aquests bloquejos.
És clar que el Govern “progressista” no vol danyar les seves perspectives electorals a Galícia, on el sector agrari i ramader té un important pes. Fet que podria succeir si actués de la mateixa manera, per exemple, que ho va fer reprimint brutalment la vaga del metall a Cadis l’any 2022, on es van arribar a utilitzar tanquetas per a reprimir a les i els treballadors que lluitaven al carrer contra la pèrdua del poder adquisitiu conseqüència de la crisi inflacionària. Al seu torn, el Govern intenta contrarestar políticament l’enorme influència que tenen tant el PP com especialment Vox entre les organitzacions tradicionals del sector pagès i ramader, així com en els anònims impulsors de les manifestacions d’aquest dimarts.
La protesta podria adquirir dimensions encara més preocupants si a les accions ja convocades i en expansió del sector agropecuari se li uneix la Plataforma en Defensa del Sector del Transport, que ja va bloquejar el transport de mercaderies en la primavera de 2022, si acaba duent a terme l’atur que ha anunciat per a dissabte que ve.
Una protesta que sorgeix d’una situació insostenible, però s’expressa en clau reaccionària
El malestar del camp és enorme enfront d’una situació desesperada en molts casos, en la qual molts petits productors agropecuaris o cooperativistes es veuen acorralats davant els grans grups multinacionals de la distribució, que els imposen preus i condicions lleonines de venda dels productes en origen, mentre les vendes al final de la cadena són cada dia més cares en els supermercats, com comprovem cada dia. També els bancs els sagnen amb interessos que ara mateix a més estan disparats, fet que dificulta enormement millorar les seves explotacions. A això se suma que l’anomenada “Espanya buidada”, les zones rurals on resideix la població que viu de l’agricultura i la ramaderia majoritàriament, sofreixen la incomprensió i l’abandó de la casta política dirigent, en territoris cada vegada més despoblats i desposseïts de serveis públics essencials (sanitat, educació, serveis socials, etc.).
Com escrivien Diego Lotito i Santiago Lupe en un article a propòsit de les protestes de 2020, les causes de fons del conflicte són molts més profundes que les declaracions que es fan per televisió: d’una banda, la caiguda imparable de la renda agrària, per l’altre, l’enfortiment dels monopolis agroalimentaris. A una dinàmica permanent de caiguda de la renda agrària, en un context d’estancament econòmic, envelliment i despoblació del món rural, se li suma “la hiperconcentración de la distribució i comercialització en el sector agroalimentari, inclosa la compra en origen, controlades per un veritable càrtel de sis grans grups multinacionals que imposen els preus: Mercadona, Carrefour, Dia, Eroski, Lidl i Auchan.” Aquests grups empresarials, amb capacitat absoluta per a establir els preus i un control total de la cadena de distribució i comercialització, han vist incrementats els seus beneficis espectacularment en els últims anys a costa d’empobrir als petits productors, encarir els preus dels productes que paguen les majories populars, i superexplotar als treballadors del conjunt del sector.
D’altra banda, les polítiques econòmiques agràries de la UE afavoreixen fonamentalment als grans productors que acumulen subvencions en els seus comptes de resultats, mentre els productors més petits reben escasses ajudes. Les diferències entre el que reben els uns i els altres pels fons de la Política Agrària Comuna (PAC) són extraordinàries, com mostren els escandalosos fons que han rebut (i continuen rebent) grans latifundistes, com per exemple en l’Estat espanyol la molt noble Casa d’Alba.
Això és perquè les ajudes de la PAC contemplen el que es denominen “ajudes directes als agricultors” i “ajudes indirectes”. Les primeres, les directes, es concedeixen pel volum de producció (que es diuen ajuda acoblades), i altres directes, però d’un altre tipus que són anomenades “desacoblades”, perquè es concedeixen en funció de les hectàrees, no per la producció ni pel rendiment. Per tant, un senyor, com l’amo de la Casa d’Alba, que té terres, encara que no les conreï pot rebre aquestes ajudes desacoblades quantioses. Les “ajudes indirectes” es donen no als propietaris o productors, sinó a altres projectes de caràcter agromediambientals, encara que moltes vegades acaben també en mans de l’agricultor o ramader, sobretot dels grans propietaris, que poden dirigir aquests projectes comptant amb la complicitat del grup polític caciquil de torn.
Els vells latifundistes i terratinents que reben desenes de milions d’euros en subvencions provinents de la PAC de la UE no són els únics beneficiats. Al costat d’ells han emergit en els últims anys nous “jugadors”, fons d’inversió que han vist en el negoci hortofructícola espanyol una via per a aconseguir guanys ràpids i suculents, un procés que s’ha anomenat la “uberització” del camp. Aquests especuladors també es beneficien d’aquestes polítiques, mentre aprofundeixen l’empobriment de les poblacions rurals i avancen en una depredació encara més salvatge del sòl, els aqüífers, els recursos hídrics i l’ambient.
En aquest marc, la demanda de les protestes de derogar totes aquelles mesures i normatives de protecció ambiental, com ara l’obligatorietat de rotacions de cultius, ampliació de sòl de guaret i pastures, esgrimint “que dificulta el desenvolupament de l’activitat agrícola i ramadera”, resulta una posició completament retardatària que nega la profunda deterioració del sòl producte de la sobreexplotació, en un context mediambiental hostil amb un clima cada vegada més extrem. El rerefons material d’aquesta reivindicació és que molts agricultors s’han quedat sense les subvencions d’Europa per incomplir la reglamentació mediambiental de la UE, que a l’hora d’aplicar-la eleva els seus costos. Però el remei que proposen acaba sent pitjor que la malaltia.
En aquesta tessitura fan el seu agost les forces polítiques més reaccionàries del PP i Vox, que tracten de canalitzar el descontentament social objectiu en el camp, davant una situació d’abandó polític i social generat per les contradiccions de la producció agrària, en un mercat globalitzat i en descomposició per una crisi climàtica, que colpeja durament les petites economies rurals, reduint dia a dia la renda agrària d’aquests petits productors i membres de cooperatives agràries, que també n’hi ha, però les reivindicacions de les quals són hegemonitzades pels grans propietaris i capitalistes.
Aquesta dinàmica, no obstant això, té una explicació estructural: en el camp, com en tota la societat, també regeix la divisió fonamental de classes entre propietaris i assalariats. Parlar del “camp” en general, o com solen fer els referents de les organitzacions de propietaris, de la “classe mitjana rural”, és liquar intencionadament aquesta realitat. Com explica Oscar Reina, secretari general del Sindicat Andalús de Treballadors (SAT), “en el camp una cosa és l’agricultor i una altra el jornaler. L’agricultor és propietari de la terra, el jornaler és el que la treballa per un jornal i en la majoria dels casos és explotat per l’agricultor. (…) És clar que hi ha agricultors més grans i més petits, i que no tots són iguals, n’hi ha amb petites propietats, que pràcticament són treballadors també, però diferenciem les coses per a no barrejar ni confondre”.
La realitat és que els pitjor aturats respecte de la transformació estructural que travessa el camp espanyol són precisament els assalariats, els jornalers, sobretot els immigrants, la peça fonamental que tira endavant les diferents collites. Pagesos sense terra, proletaris i semiproletaris agraris que treballen en tota mena d’explotacions en condicions de temporalitat crònica i alternant aquesta situació amb la desocupació o el cobrament d’un miserable subsidi. No oblidem que la gran majoria dels agricultors i ramaders -i en aquest cas no sols els grans, sinó també els mitjans i petits- s’aprofiten de la població majoritàriament immigrant que treballa en les seves explotacions, per a sobreexplotar-los sofrint condicions de producció infrahumanes i salaris de fam. Per això s’han oposat sempre a la pujada del Salari Mínim Interprofessional (SMI), sent el sector agrari un dels principals baluards empresarials contra aquestes pujades, al·legant que no poden pagar aquests salaris de misèria per a remunerar uns treballs tan durs i essencials com són els que fan en el camp els jornalers.
Aquesta situació és combatuda per sindicats com el SAT a Andalusia, que denuncia constantment les pràctiques caciquils dels quals continuen sent els “senyorets” del segle XXI, sobretot a Extremadura i Andalusia. Però cap d’aquestes reivindicacions apareix en el que estan plantejant les actuals mobilitzacions agràries i ramaderes. Per contra, encara que se sosté sobre una situació objectivament desesperada per a uns certs sectors com els petits productors i les cooperatives del camp, i moltes de les seves demandes són justes, la protesta se situa en el “camp” de les reivindicacions patronals, liderat pels grans propietaris del sector i capitalitzat políticament per l’extrema dreta.
Aquest últim aspecte és molt important, ja que al mateix temps que és innegable la instrumentalització que fa del conflicte la dreta i l’extrema dreta per a atacar al Govern de coalició, és igualment evident que les mesures adoptades pel Govern “progressista” enfront d’aquesta crisi són incapaces de fer front a la demagògia reaccionària de la dreta.
El Govern del PSOE i Sumar s’ha limitat a aprovar una Llei de Cadena Alimentària amb algunes mesures mínimes com prohibir la venda a pèrdues, per sota del cost de producció, ajudes a sufragar part del cost del combustible fuel i les pròpies de la PAC. És a dir, un programa que no qüestiona en absolut l’oligopoli de la distribució, ni la concentració de la propietat i la participació cada vegada major d’aquest oligopoli en el mercat de terres. Com deien Lotito i Lupe en l’article abans citat, “es deixa intacte aquest marge de fins al 700% d’augment del preu des d’origen, que seria la base per a qualsevol política que permetés fer possible viure i treballar en el camp sense sofrir la sobreexplotació de les diferents patronals, ni que les explotacions realment familiars poguessin subsistir sense el jou dels ‘peixos grans’”. És evident que aquesta política és un fracàs i no ha aconseguit donar una sortida a la problemàtica del camp, i menys a la situació dels jornalers i immigrants, als quals ni tan sols se’ls ha regularitzat.
Una perspectiva anticapitalista i socialista davant la crisi del camp
Des de la perspectiva d’una esquerra anticapitalista i socialista, el conflicte del camp passa per mantenir una posició elemental d’independència de classe, tant enfront del Govern de coalició “progressista”, que no es vol enfrontar als interessos dels grans grups multinacionals que controlen el negoci de l’alimentació i la producció agropecuària, ni als de la banca que asfixia als petits productors, com enfront de les patronals del sector agrari que defensen els interessos dels grans productors i s’alineen amb les polítiques reaccionàries de la dreta i la ultradreta contra els drets laborals i socials dels jornalers i els treballadors immigrants.
Per això considerem que les organitzacions obreres i de l’esquerra no haguem de fer nostres les demandes que exigeixen un augment de les ajudes públiques a la producció (5.500 milions d’euros a l’any, si només comptem els fons provinents de l’anomenada Política Agrària Comuna), que són una subvenció d’un negoci privat mentre els serveis públics es segueixen deixant de finançar, fet que ha colpejat de manera especial a les àrees rurals. Els milions que acaben en les butxaques de terratinents i especuladors haurien de dedicar-se a un pla d’inversions públiques que garanteixi l’accés digne i suficient a la sanitat, l’educació, el transport públic i altres drets socials que han gairebé desaparegut de l’anomenada “Espanya buidada”.
Al mateix temps, enfront de les demandes reaccionàries que volen carregar la crisi del sector sobre els jornalers i els assalariats, com l’oposició a l’augment del salari mínim que va ser clau en les mobilitzacions de 2020, cal oposar-li un programa que reculli les principals demandes de les i els treballadores agrícoles, especialment quan es tracta de treballadors migrants.
Al costat d’aquestes mesures de millora de les condicions de vida dels sectors que més pateixen la crisi del sector, és necessari prendre mesures estructurals que vagin a l’os del problema. Això comença per atacar la concentració de terres, impulsant una veritable reforma agrària, que parteixi de la nacionalització sense indemnització dels grans terratinents i els latifundis, la seva posada en explotació sota control de comitès de jornalers o cooperatives i de manera sostenible, així com la nacionalització dels grans monopolis que controlen avui llavors i inputs, perquè es garanteixi un preu just per als petits productors.
El mateix per als grans oligopolis de la distribució, com Mercadona, Carrefour o Dia, que s’enriqueixen a costa d’un augment artificial de preus i l’explotació dels seus treballadors. Cal lluitar perquè el sector agroalimentari sigui considerat un sector estratègic i nacionalitzat sense indemnització. Sobre aquesta base es podria establir una empresa pública sota control obrer al costat de representants d’associacions de consumidors, que garanteixi tant condicions de treball dignes, com a aliments saludables, sostenibles i a l’abast de totes les famílies.
Un programa així és l’únic realista per a donar sortida a la crisi del camp i que l’actual conflicte no reprodueixi un xoc entre diferents a les patronals del sector, usant com a base de maniobra a les i els assalariats del camp o els propietaris que no exploten treball aliè. Un programa que només pot imposar-se mitjançant l’impuls d’una mobilització independent de les i els treballadors agraris, en aliança amb els petits productors que no exploten assalariats i la resta dels sectors obrers i populars del món rural per a donar sortida a les seves demandes que millorin les seves condicions d’existència.
