Poques hores després de la publicació del nostre article, es va arribar a un acord entre el cap de Wagner i el govern rus, suposadament per mediació del president bielorús, Alexander Lukashenko. Poc és clar sobre aquest acord, però una cosa sembla segura: Prigozhin aparentment marxarà a Bielorússia i es retiraran els càrrecs contra ell i els seus seguidors. Però encara queden molts interrogants sobre el futur de la implicació de Wagner en la guerra d’Ucraïna; sobre si hi haurà canvis en la cúpula de l’aparell de defensa rus, com demanava Prigozhin; sobre els termes de l’acord en general, si posen fi a l’enfrontament entre Wagner i el Kremlin o si hem d’esperar altres ofensives d’aquest tipus en el futur.

Quant a les autoritats russes, Prigozhin sembla certament haver sortit reforçat. Encara que no coneguem els detalls de l’acord, els banys de multituds de què gaudeixen els combatents de Wagner deixen al seu cap en una posició militar i política favorable des del punt de vista de la lluita per succeir Putin. El Kremlin i Putin han quedat afeblits, encara que el president rus hagi evitat les imatges de sagnants enfrontaments en el seu propi territori i, al final, segueixi al capdavant. En altres paraules, la situació continua oberta i caldrà esperar a tenir una imatge més clara de com evolucionarà la situació interna i externa de Rússia.

La guerra dins de la guerra. Les friccions entre el cap del Grup Wagner, l’oligarca Yevgeny Prigozhin, i els màxims responsables de la defensa russa, el ministre de Defensa Serguei Choigou i el cap de l’Estat Major de les Forces Armades Valeri Guerassimov, eren de domini públic. Però des del divendres a la nit les friccions i l’oposició entre ells es van convertir literalment en una guerra. Prigozhin acusava l’exèrcit rus d’atacar les bases de Wagner, i es diu que la seva "rebel·lió" és una resposta a això. Però hi ha altres factors que han tibat la situació, com el termini imposat pel Ministeri de Defensa per a obligar a tots els grups paramilitars, privats o voluntaris, a sotmetre’s a la seva autoritat. Aquesta mesura, secundada pel mateix Vladimir Putin, era inacceptable per a Prigozhin. A més, es va adoptar una altra decisió desfavorable per a Wagner: d’ara endavant, se li va prohibir reclutar combatents en les presons russes (aquesta prerrogativa va passar a ser exclusiva de l’Estat).

Aquestes mesures demostren que el Kremlin havia decidit centralitzar el comandament i, sobretot, controlar als diversos grups armats privats o semiprivados que lluiten en nom de Rússia a Ucraïna. Wagner és un d’ells i sens dubte el més conegut internacionalment. A més, el cap de Wagner s’ha mostrat cada vegada més obert sobre les seves ambicions polítiques, inclosa la possibilitat de succeir a Putin. És més que probable que el Kremlin hagi decidit reduir el poder i la influència de Prigozhin. Però la contradicció a la qual s’enfronta el règim és que durant la guerra els combatents de Wagner van demostrar ser més disciplinats i, fins a un cert punt, més eficaços que l’exèrcit rus. En les batalles més recents a Ucraïna, com la de Bajmut, Wagner va ser fonamental. Va ser precisament durant aquestes batalles quan es va intensificar la crisi entre Prigozhin i la cúpula militar russa, ja que el cap de Wagner va acusar el ministre i al cap de l’Estat Major de no subministrar a temps munició i altres equips a les seves caces. Com a conseqüència, Wagner ha perdut milers de soldats, juntament amb altres milers de l’exèrcit rus.

Amb aquest teló de fons, Prigozhin va decidir llançar la seva rebel·lió/motí. Encara que sembli una "aventura militar", en realitat és massa aviat per a qualificar-la com a tal. Alguns analistes afirmen que Prigozhin dirigeix un exèrcit de 25.000 soldats. No sembla molt per a preocupar l’exèrcit i a l’Estat russos. No obstant això, en aquesta mena d’enfrontaments, les forces poden multiplicar-se en funció d’uns certs factors. Un d’aquests factors és la percepció de l’enemic i, per tant, la resistència que oposen els soldats de l’exèrcit rus. I des d’aquest punt de vista, les primeres hores de l’avanç de les forces de Wagner mostren una situació preocupant per al Kremlin. Els testimonis sobre el terreny informen d’escassos o nuls enfrontaments. En altres paraules, part de les bases i potser fins i tot alguns comandaments intermedis de l’exèrcit no semblen voler lluitar contra les forces de Wagner. Així és com Prigozhin va poder fer-se amb el control de Rostov, una ciutat de més d’un milió d’habitants i un dels centres neuràlgics del comandament de les operacions russes a Ucraïna, entre altres, gairebé sense incidents.

Per a guanyar-se a les bases de l’exèrcit rus, i fins i tot a una part de la població, Prigozhin es va basar en un cert sentiment d’insatisfacció amb la guerra (o la conducció de la guerra) entre els soldats, els reclutes, els voluntaris, potser també les famílies dels soldats morts o ferits, i fins i tot entre uns certs oficials i oligarques. De fet, Prigozhin és (era?) partidari de la mobilització total, d’un major esforç bèl·lic i d’una política més dura contra Ucraïna. Recentment, no obstant això, s’ha mostrat "crític" no sols amb la conducció de la guerra, sinó amb les raons de la pròpia guerra. Va afirmar que no hi havia cap pla per part dels ucraïnesos o de l’OTAN per atacar el Donbass o Rússia, que el complot nazi era fals i que aquests pretextos van ser inventats pel ministre de Defensa i els oligarques que es beneficien de la indústria bèl·lica.

Les crítiques de Prigozhin es dirigien (i potser encara) principalment als dirigents del sector rus de la defensa, estalviant-les-hi a Putin. No obstant això, les seves crítiques a la guerra i a les raons per les quals el Kremlin va llançar la seva ofensiva contra Ucraïna són un atac directe al president rus. A més, encara que els objectius de la rebel·lió de Wagner no estan del tot clars, Prigozhin afirma que només apunta a Choigou i Guerassimov. És impossible dissociar a aquests dos dirigents de Putin. En altres paraules, l’ofensiva de Prigozhin també anava dirigida contra Putin. No obstant això, el més probable és que el cap de Wagner evités atacar obertament a Putin per no molestar a la base social del President, que podria estar d’acord amb les crítiques de Prigozhin, però també podria oposar-se a ell si es mostrés hostil a Putin.

El president rus tampoc va esmentar el nom de Prigozhin en el seu discurs. Però sí que va fer una crida a la base de Wagner, definint aquesta rebel·lió com una "traïció" i una "punyalada a l’esquena" a Rússia. Encara que no es pot descartar que aquesta actitud dels dos dirigents pretengui deixar oberta la possibilitat d’una negociació, la realitat és que l’FSB - el servei secret rus- ha obert una recerca contra Prigozhin, la qual cosa sembla indicar una ruptura definitiva. De fet, ara es tracta més aviat de saber qui està amb qui; qui són els "lleials" i qui els "traïdors". La qüestió de la lleialtat als dirigents és central en la perspectiva política de Putin, i ell mateix sempre ha estat lleial als seus superiors, fins i tot després de la seva caiguda (com va ocórrer amb el seu "mentor" Boris Yeltsin, a qui Putin va protegir fins a la seva mort).

En aquest sentit, per als dirigents del règim, aquest és el moment d’expressar la seva lleialtat. I des d’aquest punt de vista, de moment, cap dirigent important ha expressat el seu suport a Prigozhin. Al contrari, a diferència de Putin, alguns no han dubtat a denunciar-ho obertament. Dimitri Medvédev va demanar un front unit contra l’"enemic exterior i interior". El líder txetxè Ramzan Kadyrov va dir en un comunicat que "he advertit en repetides ocasions que la guerra no és el moment d’expressar greuges personals i resoldre diferències entre bastidors. El front intern ha de ser sempre tranquil i fiable. Imaginin-se com se senten els soldats en les trinxeres, amb l’enemic enfronti i una perillosa aventura darrere. Estem parlant d’estabilitat, de la cohesió de l’Estat i de la seguretat dels nostres ciutadans". Per part seva, Putin va informar de la situació als governs de Bielorússia, Uzbekistan i Kazakhstan, els seus aliats regionals més pròxims, amb els quals manté acords militars en cas d’agressió.

Una cosa és clara: aquest enfrontament intern a Rússia és or pur per a Ucraïna. Com explica Lawrence Freedman, analista del comandament militar ucraïnès, "s’estan obrint oportunitats inesperades per a operacions ofensives". Caldria esperar una ofensiva ucraïnesa en el Donbass o sobre altres punts clau de la defensa russa. Però la qüestió és si Kíev i els seus aliats en particular creuen o no que una profunda desestabilització de Rússia redunda en el seu interès. Els líders occidentals diuen seguir de prop la situació, però la seva preocupació és palpable. Per part seva, el president turc Erdogan ha expressat el seu suport a Putin, al mateix temps que li ha demanat que reaccioni de manera "racional i sensible".

Per tant, la situació continua sent oberta i perillosa. Encara és massa aviat per a dir cap a on es dirigeix. Sembla que Prigozhin no té força política per donar un cop d’estat. El suport de la base militar i de la població serà decisiu. En aquest sentit, podem estar davant una espècie d’aventura militar, però també davant l’inici d’un conflicte que podria evolucionar cap a una guerra civil, encara que no podem descartar escenaris intermedis com les negociacions (encara que això sembla molt poc probable). El que ocorri en les pròximes hores a Rússia podria tenir conseqüències per a tota Europa i més enllà (no oblidem que Wagner opera en diversos països africans en guerra). La desestabilització de Rússia sempre ha preocupat els dirigents imperialistes europeus, malgrat les seves declaracions i polítiques hostils cap a Moscou. Rússia continua sent una potència nuclear la desestabilització de la qual obre escenaris complexos. En qualsevol cas, sigui com sigui el resultat d’aquesta rebel·lió, tot indica que el poder de Putin es veurà afeblit.