“Sé bé que la joventut de cada època té el deure de ser rebel, de somiar en gran, de no acontentar-se amb engrunes ni doblegar-se davant les imposicions dels poderosos”. Aquestes són les paraules de Santiago Abascal en l’espot de campanya de Vox dirigit a la joventut amb el lema “Aquest 23 de juliol, SIGUES REBEL!". Si la bandera de la rebel·lia la pren amb bastant èxit la dreta, llavors què fa l’anomenada “esquerra”? Això ens preguntem molts.
Després de l’esmentada frase, el vídeo electoral parla d’habitatge digne, precarietat, atur juvenil i marxar del país a la recerca d’oportunitats. El que no et diuen és que la seva política residencial és barra lliure per als bancs i fons voltors, de manera que els lloguers continuïn pujant i els grans propietaris omplint-se les butxaques. Igualment, tampoc et conten que la seva proposta laboral és més flexibilitat perquè les empreses tinguin encara més barat acomiadar i precaritzar.
Tot seguit es refereixen als “carrers insegurs”, les “tradicions, història i símbols nacionals” i la defensa de les teves creences. Les imatges que es mostren són totalment intencionades en aquest sentit. Abascal amb la bandera d’Espanya, Abascal prenent vi, Abascal amb puro i boina recolzat en un burlador, Abascal amb moto, Abascal amb una monja… Així que primer et parlen dels problemes que sofreixes per posteriorment tirar-li la culpa de tots als immigrants, els independentistes i les feministes.
Al final, el missatge és que el contestari és un senyor de missa, toros i vi, però dit així cala menys entre la joventut. De fet, el seu discurs masclista, racista, LGTBIfòbic i neoliberal ha estat compartit en campanya amb l’ajuda de youtubers de dreta. El líder de Vox ha estat entrevistat per Pedro Buerbaum i Wall Street Wolverine entre altres.
Digues-me amb qui t’ajuntes i et diré qui ets, no? Buerbaum va néixer en 1995 i ha arribat a facturar 4’5 milions d’euros amb la seva marca de gofres en forma de penis. Prové de família d’empresaris i, sent adolescent, ja va muntar diversos negocis de venda en línia amb productes que comprava de la Xina. Va estudiar ADE – como no! – i va acabar la carrera als EUA. Víctor Domínguez (Wall Street Wolverine) és un altre jove, inicialment influencer amb una marca de fitness, defensor acèrrim del lliure mercat que es va mudar a Andorra per pagar menys imposats. Si els referents per a Vox en la joventut són dos xavals de pasta és justament perquè la seva política està dirigida a beneficiar-los a ells.
L’extrema dreta i els seus influencers fan gala del discurs de l’emprenedoria i l’home fet a si mateix per a fer-te creure que, si ets pobre, és perquè vols i ets un fracassat. D’aquesta manera, oculten que les seves polítiques són precisament per garantir la teva precarietat. Vendre’ls als joves de classe treballadora que la seva sortida està en emprendre és tan fals com fer-li creure a l’esclau que algun dia podria ser amo.
Per part seva, Abascal porta tota la vida vivint de la política professional. Iván Espinosa de los Monteros ve de família de la noblesa amb parents com Eugenio Espinosa de los Monteros, ambaixador de l’Espanya franquista a Alemanya durant la dictadura nazi. Jorge Buxadé procedeix d’una família lligada a l’Opus i a l’Exèrcit, a més d’haver militat en la Falange. Vox no és antisistema, sinó que representa allò més ranci d’aquest Règim del 78 hereu del franquisme.
Llavors, com és possible que la dreta, absoluta defensora d’aquest sistema, es faci passar per rebel? Justament perquè és qui es mostra a la contra. Mentrestant, Sumar insisteix en votar-los per pactar amb el PSOE després de quatre anys de govern “progressista” en el qual han permès la caiguda dels salaris, la pujada dels lloguers i l’augment de la factura de la llum.
En aquesta legislatura el PSOE i Unidas Podemos no els han tocat un pèl als grans propietaris en la nova Llei d’Habitatge. Tampoc han alterat la reforma laboral del PP que, després de la pintura progressista aportada per Yolanda Díaz i els principals sindicats, ha estat revalidada. Si no et convenç, la resposta de Sumar, ERC o altres partits similars és dir-te que els votis perquè el que vens és pitjor. Normal que creixi la desafecció i l’abstenció.
El terreny queda lliure per a Vox a l’hora de vendre que la culpa dels teus problemes és dels immigrants, els independentistes i les feministes. A més, si tenim en compte que el govern “progressista” ha dut a terme una massacre a Melilla, mantingut la persecució cap al moviment democràtic català i infiltrat policies en els moviments socials manipulant sexual i emocionalment a dones… El que ens trobem és el blanqueig de les polítiques de la dreta i l’extrema dreta.
Davant aquesta situació, fa falta polititzar el malestar i demostrar que la veritable rebel·lia és anticapitalista. Som una generació marcada per les crisis on molts hem estat criats pels nostres avis i àvies. Justament, la millor lliçó que ens han deixat és que no hi ha drets ni conquestes per a la classe treballadora sense lluita, sense organització en els centres d’estudi i de treball. Aquesta és la via per parar els atacs de la dreta, convertint la ràbia en organització per lluitar per una sortida anticapitalista als problemes que sofrim el poble treballador.
Per a això, necessitem enfrontar a aquells que, precisament, fan tot el possible perquè això no passi. Parlo del PSOE i Sumar – amb Podemos inclòs – que ens diuen que no fem molt soroll perquè si no ve la dreta mentre apliquen la seva agenda. Però em refereixo igualment a ERC que governa per a la patronal catalana des de la Generalitat després de convertir-se en dignes hereus de Pujol. Tampoc ens serveix l’anticapitalisme fake de la CUP. Perquè això de governar ajuntaments com ho fan els Comuns o pactar amb els partits de la burgesia catalana independentista molt anticapitalista no és.
Ser rebel és anar contra els capitalistes i els seus partits. Defensar el repartiment de les hores de treball i la reducció de la jornada laboral sense reducció del salari, però no en funció dels guanys de les empreses, sinó atacant les mateixes. Rebel és lluitar per impostos a les grans fortunes i els beneficis empresarials per sufragar l’augment del pressupost de sanitat i educació. Ser inconformista és lluitar per la nacionalització sense indemnització i sota control dels treballadors de les companyies energètiques per controlar els preus i dur a terme la necessària reconversió d’acord amb la vida en el planeta.
Perquè ser rebel no és tornar-se contra les dones, les persones immigrants i el col·lectiu LGTBI. La rebel·lia és tirar-se contra la monarquia, l’Església, l’augment dels pressupostos militars i l’imperialisme espanyol que espolia recursos a tot el món. En definitiva, lluitar per expropiar als expropiadors que ens roben el temps, la vida, els nostres drets. Ser rebel és lluitar per construir un socialisme des de baix.
És moment que la joventut, les dones, les persones migrants i la resta de la classe treballadora organitzem la nostra força en una esquerra de classe, socialista i revolucionària, que aposti per desenvolupar la lluita de classes. Aquest 23J em nego a caure en el parany del mal menor, em nego a donar suport als que li han obert el camí a la dreta. Jo voto nul.
